Les perles de l'Isaac

Entrevista amb Peret

2010-02-12T00:06:00.000-08:00

Aquí us deixo l'entrevista que li he fet al Peret i que he publicat al Diari. Us deixos el link.

Salut i rumba.

‘Cada día disfruto más con la rumba’

A punto de cumplir los 75 años, Peret se mantiene en activo. Esta noche (21.00h) actúa en el Auditori deBarcelona presentando su nuevo disco, ‘De los cobardes nunca se ha escrito nada’. Próximamente recibirá de la Academia de la Música el premio por toda su trayectoria

Veo que le gusta rodearse de jóvenes, como ha demostrado en su disco con La Mari de Chambao y Marina de Ojos de Brujo.

Claro, pero también me gusta rodearme de viejecitos como yo con buen carácter. Me gusta la gente.

¿El título de su último disco es una provocación?

No, no. Te cuento de dónde viene. Estaba con la gente de la discográfica y me preguntaron si estaba contento con el disco. Les respondí que sí, porque era un disco valiente y arriesgado en el que nos jugábamos mucho. También les dije que de los cobardes nunca se había escrito nada. Tuvieron claro que ése sería el título del disco.

¿La rumba casa con todo?

Diría que sí, pero hay estilos como el vals con los que es muy difícil la unión, aunque yo la he hecho.

¿A los 75 años se ve con ganas de continuar en el escenario?

He arrinconado muchas canciones, pero estoy convencido de que estarán en el próximo disco.

¿Es el Peret de siempre?

Sí, pero con algún cambio. Ahora llevo barba y antes no la llevaba. En la forma de sentir la música también vas cambiando, pero lo que tengo claro es que cada vez disfruto más con la música.

¿Con la edad ha decidido reducir el ritmo en sus conciertos?

Las velocidades de otras épocas no las podría aguantar. Pero tampoco los jóvenes rumberos pueden aguantar mi ritmo actual. Para hacer rumba se necesita mucho nervio y temperamento.

¿A usted le han cerrado alguna vez las puertas?

Nunca. Actué en el Liceu en 1972 y lo hice cobrando, no pagando, como lo tienen que hacer los artistas actuales.

¿Qué ve cuando mira atrás?

Depende. En ocasiones veo cosas en blanco y negro que me gustan. Tengo cierta nostalgia de épocas pasadas, pero también veo cosas que no me gustan.

¿Por ejemplo?

Veo el Hospital Clínic de aquella época y veo el de ahora y hay una gran diferencia. También recuerdo el estraperlo y las cartillas de racionamiento. Afortunadamente son historia, aunque me gustaría que volviera la alegría de esa época. Éramos más pobres pero vivíamos contentos.

¿Lo cree en serio?

No lo creo, lo veo. Veo a la gente por la calle y recuerdo cómo antes cantaban y bailaban. Ahora sólo veo gente preocupada.

¿Y la falta de democracia?

Tras la muerte de Franco, en Televisión Española me preguntaron por la democracia. Les dije que apoyaba la democracia, pero no quería perder la alegría como les había ocurrido a Bélgica, Suiza o Alemania.Desafortunadamente nos ha sucedido lo mismo.

¿Tuvo problemas con la censura?

Nunca, los he tenido ahora.

Explíquese, por favor.

En Que levante el dedo hablaba de los banqueros y de la Iglesia. Estuvo vetada en muchas partes.

¿Por qué quiso devolver el premio Ondas?

Todo ocurrió cuando Julia Otero me comentó lo del premio Ondas a Jorge Javier Vázquez y entonces decidí que no quería compartir un premio con esa persona. Por eso dije que devolvería el que me habían dado hace años. Después me enteré de que se burlaron de mí en el programa de Jordi González.

¿Cómo le sentó?

Soy mayor, tengo un enfisema muy grave y no duraré mucho, pero he dicho que si a alguna de esas dos personas les dan algún día la Creu de Sant Jordi, por ejemplo, quiero que devuelvan la mía. No quiero compartir nada con esa clase de gente.

Tots som capital

2009-12-19T14:20:00.000-08:00

Avui he decidit recuperar l'activitat al meu blog més de sis mesos després del darrer post. A veure si ara sóc més formal.

Us deixo amb un article d'opinió que he publicat al Diari. És en castellà.

Circo, toros, fútbol y... la capital

"Panem et circenses" (pan y circo) decían los romanos hace miles de años. La frase derivó en España en el pan y toros –aunque esta cita quizás pase a la historia en Catalunya–. Después conocimos el pan y fútbol, que sirve para enmascarar casi todos los problemas. Ahora la frase bien podría ser pan y capitalidad. Creo que esto es lo que están haciendo algunos de los personajes públicos de nuestras comarcas, entretener a la plebe para que se olvide realmente de los problemas reales del territorio o para evitar tomar decisiones que puedan comprometerles en el futuro. Todo se soluciona hablando de la capitalidad y, sobre todo, negándola al otro.
Veo como se incitan los más bajos instintos bajo un paraguas de tolerancia, hablando y escribiendo «en positivo y desde la concordia». Se defiende la legítima capitalidad de Tarragona como algo intocable o sobrenatural y se escriben artículos en los que niegan a Reus casi el derecho a existir como si no pudiera reclamar un mayor poder de decisión. Incluso un articulista llegó a comparar textualmente la relación entre Reus y Tarragona con la relación entre Alcorcón y Madrid o Badalona y Barcelona.
Mi fórmula para intentar alcanzar un consenso es distinta. Viajar un poco mitiga tanta ignorancia. Tan sólo es necesario desplazarse trece kilómetros en cualquiera de los dos sentidos para comprobar las potencialidades de ambas ciudades y del Camp en su conjunto que, como dijo el delegado del Govern Xavier Sabaté, debe de ser compartido. Quien no lo vea así, le recomiendo una visita al oculista, deseando que a estos no les crezca la lista de espera.

Torna la Banda Trapera

2009-03-20T05:00:00.001-07:00

Atenció fans del punk més autèntic que s'ha fet a Catalunya i a l'Estat. Us faig arribar el teletipus d'Efe que confirma que La Banda Trapera tornarà a actuar a Catalunya un únic dia. Una gran notícia, sí senyor...

"La Banda Trapera del Río reaparecerá el 13 de junio en Cornella
El primer grupo punk de España, La Banda Trapera del Río, volverá a reunir a sus componentes originales para ofrecer un único concierto, en concreto el próximo 13 de junio en su localidad natal, Cornella de Llobregat, ha informado hoy a Efe su cantante y líder, Miguel Angel Sánchez, Morfi Grey.Fundada en Cornella (Barcelona) en 1976, La Banda Trapera del Río la integraban Morfi Grey, voz y guitarra; Tío Modes, guitarra; Jordi Pujadas 'El Subidas', bajo; y Raf Pulido, batería, que en su primera época grabaron dos elepés, 'La Banda Trapera del Río' y 'Guante de guillotina'.La Banda Trapera del Río, la primera banda punk del extrarradio barcelonés y uno de los grupos emblemáticos del rock and roll en Barcelona, se reunificó en septiembre de 1993, once años después de su separación y editó en 1995 un disco en directo que recogía sus viejos éxitos, 'Directo a los cojones'.En noviembre del 2004 falleció Tío Modes, y un año después los supervivientes le rindieron homenaje con un concierto en Sant Just Desvern.Ahora, una vez reeditados sus discos y con un libro sobre el grupo escrito por Jaime Gonzalo, La Trapera volverá a reunirse el 13 de junio en la Plaza Catalunya de Cornella en 'un único concierto' en toda España, gratuito e incluido en la Fiesta Mayor de la localidad, según Morfi.El acto, según el vocalista catalán, servirá también para tomar imágenes para el documental 'Venid a las cloacas', dirigido por Dani Arasanz y que se ha empezado a rodar hace escasos días.'Con la reedición de los discos, el libro y ahora el documental cerraremos la trilogía. Mucha gente joven que no nos vio en su día nos pedía que actuáramos una vez más, no han llamado para muchos homenajes, pero yo tampoco me veía sin Tío Modes en el escenario.Será una única noche divertida y ya está', afirma Morfi Grey.En este concierto, integrarán La Banda Trapera del Río Morfi Grey, voz; Raf Pulido, batería; y Jordi 'el Subidas', bajo; a los que se unirán el hijo de Raf, Raúl Pulido, como guitarra solista; y Fosy, componente de Cancerberos, a la guitarra y voz.'Ya hemos hecho un ensayo y sonó muy bien, muy potente', ha explicado Morfi Grey"

Per cert, us recomano el llibre que el Jaime Gonzalo, el director de Ruta 66 va escriure sobre La Banda Trapera del Río i la Barcelona underground dels 70.

No et moris mai Robert!

2009-02-09T15:05:00.000-08:00

No es tracta de recordar peripècies viscudes i llunyanes en el temps, però el triomf de Robert Plant en els darrers Grammy, formant un duet amb Alison Kraus, m'ha portat a la memòria una ja llunyana nit de 1990, concretament el 16 de maig, en el desaparegut Studio 54, discoteca i sala de concerts situada en el Paral·lel de Barcelona.
Hi actuava l'artista en una sala abarrotada per a presentar el seu últim disc en solitari Manic Nirvana. Un espectador situat darrere meu no va parar de cridar-li a Robert Plant amb la senzilla però contundent frase "No et moris mai Robert!". El crit li va sortit de l'ànima a aquest seguidor de l’ex líder dels Led Zeppelin, per a alguns la més gran banda de rock de tots els temps, superant els Stones o els Beatles. A més, es va escoltar clarament en un moment que el públic guardava silenci. En aquell concert molts ho esperaven però Plant no va interpretar el clàssic "Stairway to heaven", si malament no ho recordo. Va ser l'únic però a una gran nit de rock and roll. (De fet, gràcies a aquest blog d’internet he pogut retrobar el set-list d’aquella nit i el clàssic per excel·lència dels Zeppelin no hi apareix, per tant recordo bé).

Des d'aquell concert a l’Studio 54 (en guardo l’entrada, ara que ja no se’n fan!) he estat un gran seguidor de tota la seva trajectòria. El disc amb l’Alison Krauss no té res a veure amb tot el que Robert Plant ha fet fins a l’actualitat, però és totalment recomanable, per passar una estona de tranquil·litat i força reconfortant. El jurat dels Grammy han triat 'Raising sand' i l’han reconegut com el millor disc de l'any, millor disc de folk/americana contemporani, millor gravació de l'any, millor col·laboració vocal country -amb la cançó "Killing the blues"- i millor col·laboració pop amb lletra -pel tema "Rich woman"-. No sé si tantes distincions són excessives, però el disc val la pena descobrir-lo.

PD. Aquest és el set list del concert de l’Studio 54:

01 Watching you
02 Nobody's fault but mine
03 Billy's revenge
04 Tie dye on the highway
05 In the mood
06 No Quarter
07 Liar's dance
08 Going to California
09 Tall cool one
10 Immigrant song
11 Nirvana
12 Hurting King (I've Got My Eyes On You)
13 Big Log
14 Misty mountain hop

Ja tinc un any

2008-12-15T02:01:00.000-08:00

Aquesta setmana el meu blog ha celebrat el seu primer aniversari. Va ser el 10 de desembre de l’any passat el moment escollit per entrar en aquest món de la blogosfera que posteriorment he ampliat amb el facebook, tot i que encara no li acabo de trobar una utilitat molt concreta.

En aquest any he escrit prop de 50 missatge, més o menys 1 cada setmana. Suposo que si algú m’ha seguit més o menys amb una certa atenció haurà pogut saber alguna cosa més de mi. En total, el meu blog ha rebut quasi la visita de 7.000 persones. Gràcies a tots per pensar en mi i trobar un petit espai de temps per dedicar als meus pensaments i a les meves dèries.

El blog ha tingut dos parèntesis importants, a l’estiu, quasi dos mesos sense cap actualització i tot just ara, abans de celebrar aquest aniversari. Prometo escriure més sovint i també visitar més els meus amics virtuals que els tinc una mica abandonats.

Sabeu que m’agrada la música i, darrerament, gràcies al retorn a la secció de cultura del Diari després d’un any i mig a la secció de panorama he tornat a assistir habitualment a concerts.

Darrerament he tingut l’oportunitat d’escoltar en directe a diferents llegendes. Així, l’Antonio Vega va demostrar al Zero que continua sent un gran poeta amb una gran dosi de sensibilitat i un gran domini de la guitarra. Desitjo que continuï durant molts anys al peu del canó. També a la sala Zero de Tarragona vaig veure un altre grup de llegenda. Em refereixo als The Fuzztones, carismàtica banda liderada pel Rudi Protudi que té un repertori que es basa en part en la música que els Sonics van fer als 60 però molt més contundent. Gràcies als amics del TCC que van decidir portar aquests dos noms, Tarragona ha gaudit en directe de dues autentiques estrelles del rock i el públic va respondre de forma massiva. És una constatació que la gent va als concerts si li’n dones l’oportunitat.

També en els últims dies he tingut l’oportunitat d’assistir a la sala Groove al concert de Bob Log III, un curiós home-orquestra que va oferir una sessió de blues-punk obscur i festiu al mateix temps. Poques vegades es poden veure per casa nostra éssers d’aquest tipus arribats des de l'Amèrica més fosca.

Per últim, el Keyboard de Reus va oferir una nova jam session la setmana passada coordinada pel trompetitsta tarragoní Xavi de la Salud, que va demostrar l’excel·lent estat que té el jazz a casa nostra amb bones promeses per tenir en compte. Tot s’ha de dir que el concert va arribar un altra cop gràcies a l’empenta del Jaume Juan Magrinyà, el fundador del Keyboard, que manté grans esperances de continuar amb el Festival de Jazz de Reus la pròxima primavera. Els amics del Keyboard de Reus i també els amics del TCC de Tarragona mereixen que les institucions recolzin una mica més la seva tasca en favor de l’oci i la cultura a casa nostra. No ens podem quedar orfes.

Una nit amb Elliot Murphy a Cal Bolet

2008-11-04T15:02:00.000-08:00

Ja fa uns dies, dissabte de la setmana passada, veient la crisi de concerts interessants que hi ha a les comarques de Tarragona vaig decidir agafar el cotxe, pagar l’autopista AP-7 fins a Vilafranca del Penedès (quin remei!), per assistir al concert del cantautor nord-americà Elliot Murphy, un veterà músic que, sense posar-li l’etiqueta de maleït, sí que el podem considerar com un músic sense excessiva sort. Va actuar al petit teatre Cal Bolet, situat a pocs metres de l’Avinguda Tarragona, la que travessa la capital de l’Alt Penedès i el cert és que no me’n vaig penedir d'aquesta excursió.
Vaig conèixer aquest artista quasi per casualitat ja fa una vintena d’anys al Casal de Joves de Cerdanyola del Vallès, on residia mentre estudiava a l’Autònoma (¡juventud divino tesoro!). Aquell dia, Elliot Murphy va actuar amb la seva guitarra acústica i la seva armònica. No coneixia cap de les seves cançons i només recordo que va fer un petit medley amb versions clàssiques com acostuma a fer habitualment en totes les seves actuacions. Precisament buscant videos al youtube he trobat dos fragments, la proba de so i un troç del concert que va ser organitzat per l'emissoraAntena Directa, posteriorment Cerdanyola Ràdio, emissora en la qual en aquella època hi col·laborava l'Albert Puig, un dels periodistes musicals més importants de l'actualitat, i amb qui vaig compartir algunes classes, concerts i trobades (l'Albert és veu a la roda de premsa del video del youtube; això sí, molt més jove).

Uns deu o dotze anys més tard, crec que el 2000 o el 2001 el vaig retrobar a Tarragona en un concert a la sala Golfus en el qual ja l’acompanyava l’Olivier Durand, guitarrista francès de gran qualitat que ho borda en totes les actuacions. Després va tornar a Tarragona per oferir un sensacional concert al Metropol i fa deu dies el vaig retrobar a Vilafranca. Murphy manté la seva veu característica i, tot i que a Vilafranca va interpretar un repertori que no coneixia, vaig pensar un cop més en el difícil que es triomfar en això de la música. Pel que vaig interpretar, el cantanutor nordamericà va cantar les cançons del seu últim disc Notes From The Underground, el trentè de la seva llarga trajectòria.

L’Elliot Murphy ha estat comparat moltes vegades amb el Bruce Springsteen. De fet, les seves composicions tenen algunes similituds, però l’un omple estadis i l’altre, que des de fa uns anys viu a París, es manté en l’anonimat més absolut si no és per alguns centenars de seguidors fidels, que en aquest país els té (per això hi actua sovint).

Precisament després de veure l’actuació de l’Elliot Murphy i gràcies a la nova web que finalment ha estrenat la imprescindible revista musical Ruta 66 he pogut recuperar un article que sobre Elliot Murphy publicat l’any 2004 en el número 208. En aquest interessant treball, Luis Boullosa explicava que després d’una col·laboració de l’Elliot Murphy en un concert del Bruce Springsteen, es va especular que el Boss col·laboraria per sorpresa en un concert de l’Elliot Murphy. Algú del públic sembla que li va cridar “on és el Boss?” i un altre espectador li va respondre “Tú ets el Boss, Elliot, i no el Bruce”. No pretenc dir en aquest post que Elliot Murphy sigui un músic imprescindibe, però si que és un home honest, que segueix els cànons clàssics del rock i que és capaç de fer algunes cançons realment brillants, suggerents i encisadores, de vegades amb un rock contundent i d'altres amb balades realment molt boniques. Descobrir-les en el seu directe April, en el seminal Murph The Surf o en el més recent Soul Surfing, els discos que conec, és senzillament un plaer que val la pena tastar.

Per cert, acabo d’assabentar-me que ha mort Nathaniel Mayer, músic al que li vaig dedicar un post fa uns mesos precisament en el moment de la mort d'un altre mite com era en Bo Diddley. És l’hora de tornar-lo a escoltar per rendir-li homenatge en la nit que un negre pot esdevenir president dels Estats Units.

He fet la Pica

2008-10-22T01:15:00.000-07:00

Ja fa uns dies de la meva gesta, però encara no m’havia decidit a escriure’n, tot i que alguns amics ja havien vist la foto que ho demostra. La muntanya m’agrada tot i que no em puc considerar un excursionista, ni molt menys. Sigui com sigui, el passat cap de setmana, el del 12 d’octubre, amb el bon amic Salvador Matas, que em va fer de guia, vaig decidir pujar a la Pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya amb 3.143 metres. L’expedició o excursió consistia en un viatge en dos dies, donat que volíem fer nit als llacs que hi ha al peu de la Pica.

Vam sortir d’hora de Cambrils el dissabte 11 d’octubre, però entre passar per una botiga a comprar material que ens faltava i una breu parada a Balaguer, vàrem arribar a Àreu, al Pallars Sobirà, passades les tres de la tarda. A Àreu, un poble que és un cul de sac, vam agafar una pista i, després d’onze interminables quilòmetres, vam arribar al refugi de la Vall Ferrera. Allí ens esperava un bon dinar que ens van preparar els responsables del refugi, que tenia previst tancar l’endemà durant tot el període hivernal. Amb la panxa ben plena vam iniciar el camí cap als llacs, on havíem d’instal·lar la tenda. Bastant carregats vam arribar quasi a les vuit del vespre, tot just quant començava a fer-se fosc al segon llac, el Llac d’Estats. Va ser una primera part de l’ascensió a la Pica amb bon temps. Vam caminar poc més de tres hores i el cert és que el camí de tornada era bastant concorregut, tot i estar en una època de l’any en la qual la climatologia es bastant variable i la previsió no era gaire bona.
La nit va caure amb rapidesa, però el reflex de la lluna, que quasi feia el ple, ens va servir per un sopar ‘romàntic’ a 2.500 metres al costat d’una altra tenda de campanya d’una parella de Barcelona. Un cop sopats, a les nou del vespre, em vaig posar al sac i no em vaig moure fins l’endemà a les set. Bé això de no moure’m és un dir, perquè la nit se’m va fer llarga tot i poder escoltar una mica de música (Calexico i Herman Dune).

L’ascensió al segon dia es va fer amb un clima més inestable. Núvols i alguna petita pluja. Tot i les inclemències vam arribar al Port del Sotllo (2.890 metres), on hi bufava força el vent, després de pujar per una llarga tartera. Un petit refrigeri i cap al cim. Inicialment ho podíem fer per la via curta, grimpant per sobre de la cresta, però jo no ho vaig veure clar i finalment vam optar per rodejar la muntanya pel nord, per la part francesa per arribar al Coll de Riufred (2.990m) situat entre el Verdaguer i la Pica d’Estats una hora i mitja després, cap a les onze del matí. A partir d’aquí tot va ser bufar i fer ampolles i en deu minutets vam fer el cim i coronar el meu primer 3.000. Fotos de rigor i poc més, ja que no s’hi veia gens pels núvols que envoltaven la Pica.

La baixada inicial va ser senzilla, però una mica llarga, ja que vam desfer el camí per la part francesa, pujar, baixar, pujar i tornar a baixar. Als llacs vàrem recollir la tenda i vaig menjar una mica de fruita (quina poma més bona!). El camí fins el refugi se’m va fer molt llarg. De les dues hores i mitja que havíem previst en aquesta segona part de la tornada, vam tardar-ne quatre. Les cames em feien mal i les botes també. Al final i amb una bona dosi d’esforç i sacrifici, quin remei!, vam tornar al cotxe (el refugi era ja tancat) i ens vam veure una bona San Miguel que havíem deixat al vehicle per celebrar la tornada, al voltant de les sis de la tarda.

La experiència, tot i el cansament, va ser formidable. La tranquil·litat dels llacs a la nit, l’ascensió solitària i el plaer d’arribar al cim, tot i que no es veia res, em va deixar un bon regust. Segur que un dia o altre hi tornaré.

Escric aquest post amb música de jazz, concretament amb el disc “Nou Nonet”, de Joan Monné, editat fa un parell d’anys pel sempre interessant segell Contrabaix.

Torno amb els Burning

2008-10-10T15:11:00.000-07:00

Han passat mes de dos mesos en els quals el meu blog ha estat certament abandonat. Algunes persones m’han preguntat si ho havia deixat estar, però el cert és que he aprofitat les vacances d’estiu i les setmanes posteriors a aquest període de descans per deixar-lo estar una mica i centrar-me en altres qüestions. Ara he decidit tornar, no sé si amb força, amb més o menys regularitat o ocasionalment. Us he de dir que he sobreviscut a l’estiu, amb algun llibre, algun viatge, sopars, dinars, pel•lícules, trobades amb amics, família, etc. No m’ha passat res i tot i que en alguna ocasió se m’havia passat pel cap d’asseure’m a l’ordinador, he optat per l’abstinència, que com diu el Papa de Roma, és molt sana.

Avui retorno i ho faré parlant i rememorant la meva relació amb un dels grups més grans que ha donat la música espanyola en els últims 30 anys. Alguns potser em titllaran de carca i/o hortera, d’altres potser diran que aquest estil és d’una altra època, però jo, que voleu que us digui, sempre els he tingut ben presents a la meva vida. Tranquils, no parlaré del José Luis Perales ni del Roberto Carlos, sóc una mica més seriós perquè m’estic referint als mítics Burning, i en aquest cas l’adjectiu mític es pot acompanyar de llegendari i tots els altres que vulgueu. Dic això dels Burning perquè la setmana passada vaig anar al Pavelló Pau Casals del Vendrell per retrobar-me amb el Jhony Cifuentes, l’únic dels músics originals d’aquest grup procedent de la capital de l’Estat, del Foro, com ells diuen.

Els Burning al Vendrell van tocar les cançons de tota la vida, les quals acaben de publicar-se un altre cop en un doble CD i DVD titulat Desnudo en el Joy, enregistrat al final de la seva gira acústica del 2006. Suposo que qui hagi llegit fins aquí sabrà qui son els Burning, amb cançons com Qué hace una chica como tú en un sitio como este, Ginebra Seca, Es especial o Como un huracán. Ara, els Burning han recuperat algunes cançons noves que feia anys que no tocaven en directe com ara Madrid, Balada para una viuda o Las chicas del Drugstore.

Jo vaig veure als Burning per primer cop la nit del 2 de novembre del 91 a Balaguer, en un pavelló ple de gom a gom per escoltar aquesta formació que tot just acabaven de treure el seu primer doble en directe. Van tocar amb els Rehenes, grup de Balaguer que practicaven un rocabilly més que correcte. El concert de Balaguer va ser tota una premonició, a partir d’aquell moment he vist el Burning sempre que he pogut i a Balaguer vaig acabar casant-m’hi, ves per on.

A Cambrils, fa uns anys, i ara no recordo si després de la mort del Pepe Risi o abans de la seva desaparició, vaig tenir l’oportunitat de parlar una estona amb el Jhony Cifuentes (la foto n’és un testimoni, encara que una mica borrós). Escoltar els Burning, en qualsevol de les seves èpoques, des dels primers i glamourosos singles fins al seu últim disc en directe és un plaer. De fet, com diu en el seu últim número la revista Ruta 66, ningú com ells han cantat a la ciutat de Madrid.

Una detenció més que esperada

2008-07-22T02:52:00.000-07:00

Aquest matí he posat el televisor i sorprès he vist una celebració als carrers de Belgrad, la capital de Sèrbia. Ràpidament he pogut comprovar que es tractava d’una manifestació espontània de suport a Radovan Karadzic, autoproclamat president i cap militar de l'anomenada 'República Sèrbia' de Bòsnia i Herzegovina al principi de 1992. Després de 13 anys d’estar desaparegut i amb una ordre de recerca i captura pel Tribunal de l’Haia pels crims de guerra a l’antiga Iugoslàvia, els serveis d’espionatge de l’actual República de Sèrbia l’han detingut en una operació que encara s’ha d’aclarir però tot indica que va ser identificat en un autobús el divendres al vespre. Curiosament, la detenció arriba poques hores abans de l’inici de les negociacions entre la Unió Europea i Sèrbia per la seva incorporació, una detenció que obre molts dubtes i moltes incògnites sobre la voluntat que fins ara havien mantingut les autoritats d’aquest país dels balcans de col·laborar amb la justícia internacional.

El motiu d’aquest post no és només alegrar-me de la detenció de Karadzic, a l’espera també de la detenció del general Ratko Mladic, escric pels records que em venen al cap i em retornen 15 anys enrere. Va ser l’estiu de 1993 quan vaig viatjar un mes a Croàcia amb un grup de companys de la Universitat Autònoma de Barcelona que formàvem part del col·lectiu Universitaris per Bòsnia. Encara no teníem del tot coneixement del que estava passant a la zona dels Balcans des de la proclamació de la independència per part d’Eslovènia, Croàcia i després Bòsnia, No recordo per què ni qui m’ho va recomanar, però vaig acabar apuntant-me a l’expedició on vaig coincidir amb algunes persones amb les quals he mantingut algun contacte, en alguns casos més gran i en d’altres ocasional, com ara Joan Marc Passada de Solsona, Isaac Andrade, Marcel·lí Pasqual, Jordi Prades, Jordi Toldrà, l’ara eurodiputat Raül Romeva, entre d’altres.

El nostre destí era la península d’Istria, territori croat situat al costat d’Itàlia on l’italià era llengua cooficial perquè aquesta zona del país havia format part de l’Estat italià fins a la segona guerra mundial. Allí vam allotjar-nos en un càmping que havia estat un antic alberg de la joventut socialista de l’època del mariscal Tito. Tot i estar en una zona turística, amb molts turistes alemanys i austríacs, no ens podíem oblidar que ens trobàvem en un país en guerra tot i que el front estava situat a alguns centenars de quilòmetres. Vaig tenir l’oportunitat de compartir un mes amb altres voluntaris internacionals, de Canadà, Estats Units i també de la pròpia Croàcia, nois joves que segurament s’havien escapat del servei militar. Allí ens vam encarregar de jugar amb nens i joves desplaçats d’algunes zones del país, tant de Croàcia com de Bòsnia, que havien hagut de marxar després de la creació dels territoris autònoms sota control de Karadzic ja que la seva gran frase era aquella de “és Sèrbia allà on hi ha serbis”. En aquella època es començava a parlar d’algunes massacres d’assassinats, violacions, etc, tot i que encara no estaven a l’ordre del dia com va acabar succeint a algunes ciutats com ara Srebrenica on van matar 8.000 persones entre adults i nens. Era la continuació del que els serbis de Croàcia havien fet a Vukovar, ciutat que van arrasar igual que posteriorment van fer a Dubrovnik, la ciutat màrtir dels croats.

Han passat els anys i els records se’m van esborrant tot i que sempre que sento parlar de Bòsnia, de Croàcia i de la repressió que van patir per part de les autoritats sèrbies de l’època, no puc deixar de pensar en alguns dels nois i noies que vaig conèixer aquell llunyà mes d’agost i també lamentar la inoperància de les autoritats europees dels 90 amb la seva política de no intervenció per no enfadar els russos, el gran suport de Karadzic. Tot i veure constantment l’assetjament de Sarajevo dia rere dia en les notícies de l’època van haver de passar quatre anys fins que no es van fer els acords de pau de Dayton, tot i que llavors el mal ja estava fet i tardarà dècades en cicatritzar, si és que finalment succeeix, que ho dubto després de veure cada vegada més el nacionalisme ètnic que s’està imposant en moltes zones d’Europa.

Per cert, les fotos de dalt son imatges del viatge, la primera d'una visita dels voluntaris catalans a la ciutat de Pula i dues fotos de la marxa, el moment més dur, quant pràcticament tothom va plorar en abandonar el camp de refugiats de Puntijela.

La banda sonora més indicada per aquest post és la cançó Vukovar, vukovar, del grup Zlatni Dukati, un conjunt molt famós a la Croàcia dels 90, la música dels quals ens va acompanyar algunes nits d’aquell viatge, mentre preníem “pivo”, tal i com s’anomena la cervesa en aquella zona on Tito tenia la seva residència d’estiu davant del mar.

L'òmnibus de la mort: parada Falset

2008-07-10T05:13:00.000-07:00

Aquest dimarts, poc abans del migdia, un missatger va trucar a casa. Era un sobre de l’editorial Ara Llibres que m’enviava el llibre “L’omnibus de la mort: parada Falset” del periodista de la capital del Priorat Toni Orensanz. Feia temps que esperava que alguna editorial publiqués un llibre que portava quasi dos anys a l’espera d’un editor que confiés en l’autor. Finalment Ara Llibres l’editarà el proper dijous 17 de juliol i, us ho puc ben assegurar, tots aquells que us interessi la guerra civil, la microhistòria relacionada amb aquest conflicte i entendre una mica més els odis i les revenges que hi va haver als pobles, fins i tot dins d’un mateix bàndol, ha de llegir de forma obligada aquest llibre, un treball que al Toni li va portar quatre anys, tot i que la història li rondava pel cap des de fa quasi 15 anys, quan a Falset, l’aleshores alcalde, Ramon Aleu (ara senador del PSC) va decidir enderrocar un monument als Caídos por Dios, España y el llarg etcètera que acompanyava aquesta frase. Aquest fet va provocar que pel poble es repartís un anònim que va desencadenar l’interès del Toni pels fets.

És cert que el silenci ha estat en moltes famílies un exercici d’oblit obligat en algunes èpoques i perdut en la memòria en les darreres decades. Els avis van decidir deixar de parlar de la guerra als fills i als nets i fins i tot van retreure el perquè de l’interès si preguntaven. Mai sabien res, mai van participar en cap acte de guerra, sempre van ser els altres. En tot cas i aprofitant la història de La Bigrada de la Muerte, un grup anarquista que va sembrar el caos pel Baix Aragó, el Priorat i la Terra Alta, l’Orensanz aprofita per endinsar-se a les llums i les ombres d’un poble com Falset que va patir de debò durant la guerra igual que Gandesa o Corbera d’Ebre. La recuperació de la memòria històrica, com ja deia en aquest post d’homenatge al desaparegut Pere C lua fa uns mesos, és fonamental per entendre el nostre país.

Tornant al llibre, he de reconèixer que l’esperava amb ganes i el vaig llegir en una nit i unes hores a l'endemà al matí. Sabia feia més de dos anys del seu procés, fins i tot li vaig fer un parell de recomanacions per consultar la possible presència d’aquest grup en d’altres pobles del Baix Camp i el Toni es va entrevistar amb el meu avi, que surt citat al llibre, encara que sigui de passada. N’estic segur que el llibre serà només un punt de partida i que la història es pot anar ramificant (la setmana passada La Vanguardia ja en parlava). Encara hi ha molt per escriure i queden pocs anys, malauradament, per poder parlar amb alguns testimonis que ho van viure amb primera persona. Precisament, s’ha creat un blog sobre el llibre que animo a que consulteu regularment. S’ha d’aprofitar que encara hi ha aquests testimonis i per això aprovo i aplaudeixo la política del conseller Saura i el Memorial Democràtic en aquest aspecte, diguin el que diguin.

Per cert, em permeto aquest post per penjar una foto en la qual estem el Toni i jo mateix a Torroja del Priorat en una festa que cada any organitza el Trio Infernal, uns vinaters estrangers afincats a la comarca, que espero que em continuïn convidant any rere any perquè és sensacional. El Toni està a l'esquerra, de perfil, parlant amb un altra noi i asseborint una bona copa de vi (ell rai, que el portaven en cotxe cap a casa), jo, al seu costat, i molt més moderat, bevent un cafè perquè havia de tornar en cotxe.

PD. Escric aquest post tot escoltant el disc d’Amy Winehouse, artista totalment recomanable tot i la seva comercialitat i el seu merchandising.

Estrany fi de festa a Reus i Cambrils

2008-06-30T00:51:00.001-07:00

Em disculpareu la meva absència des de fa uns dies en aquest blog però he estat una mica ocupat i tampoc he tingut una gran inspiració per explicar-vos res.
Ahir al vespre, el dia després del casament de l’Andreu i la Paula, on vaig tenir l’oportunitat de trobar-me amb amics i companys d’aquesta professió anomenada periodisme, vaig decidir anar a Reus per participar com a espectador en la traca final de la festa major de Sant Pere. Vaig poder veure a dos pams els regidors, l’alcalde, l’Ariel (que l’he de posar a part, evidentment) els nens de la comunió, els elements del seguici festiu i molts coneguts. En agafar el cotxe i marxar cap a casa, vaig començar a veure un seguit de persones que circulaven com a bojos amb el seu cotxe pels carrers de la ciutat, fent sonar el clàxon del seu cotxe o moto i amb unes banderes que la foscor no em va deixar veure bé. Després, en arribar a Cambrils, localitat que també celebrava Sant Pere, vaig adonar-me que encara hi havia més gent al carrer cridant, llançant petards i amb banderes. Després de deixar el cotxe a casa vaig dirigir-me a peu a la Font del mil·lenari, suposo que del de Catalunya i em vaig trobar amb això.

En aquell moment no entenia res. Què celebraven?. El final de la festa major de Cambrils, la segona setmana de l’Expo de Saragossa, un comiat de solter, el 18 de julio (o dic per algunes banderes que vaig poder veure que portaven molts joves).

En fi, això és el que hi ha, a Reus, a Cambrils i suposo que a moltes ciutats i pobles del país. Que algú en prengui nota. Per cert, escrit aquest post escoltant la cançó del grup valencià Al Tall, titulada Això és Espanya, del disc “Vares velles”.

A Bono no li agrada la República

2008-06-16T07:56:00.000-07:00

Reprenc en aquest post la qüestió de les coincidències. M’explicaré, aquest dissabte vaig coincidir en un dinar amb un diputat al Congrés, concretament amb el Joan Herrera, d’Iniciativa-Verds, i li vaig preguntar què tal ho portava amb el president de la Congrés, l’exministre de Defensa José Bono. Herrera em va dir que fins ara ho estava fent força bé, en general no havia tingut cap tipus de problema amb cap diputat fins el moment. Fins i tot va comentar que ho estava fent millor que el seu antecessor, Manuel Marín, un home que de vegades volia ser el protagonista. Vaig recordar en aquell moment les paraules d’un altra diputat a Madrid, en aquest cas del PSC, que em va comentar quan es va fer públic que Bono presidiria el Congrés que no ho tenia clar quin seria el seu posicionament quan hagués d’actuar amb cintura en algun cas compromès o polèmic.
Diumenge al matí, mentre llegia el diari “El País”, em vaig adonar que en el mateix moment que Herrera ens comentava que Bono ho feia força bé, el president de la Càmara Baixa s’encarregava d’enviar a fregir espàrrecs aquest comportament modèlic que havia tingut fins el moment.

Tot va començar amb una visita de 500 ex presos del franquisme que van ser rebuts al Congrés en un acte institucional. En un moment donat, un militant comunista, Antonio Moya, que va passar alguns anys a la presó, es va aixecar per mostrar la seva bandera tricolor, la republicana vaja. En aquell moment a Bono el va trair el subconscient i va decidir reprimir aquesta mostra de llibertat. En lloc de fer un comentari simpàtic i comprensiu, Bono va parlar de legalitat per demanar a l’home que retirés la bandera, el que va enfadar a bona part dels reunits. Bono va perdre l’oportunitat de demostrar en aquest moment la seva cintura i en lloc de solidaritzar-se amb un col·lectiu, la major part dels quals tenien més de 80 anys, va optar per la repressió, de paraula, però repressió. Afortunadament, els 500 homenatjats van poder anar a la població de Rivas-Vaciamadrid on l’Ajuntament d’aquesta localitat no va posar cap problema en un acte que va ser presidit per la bandera republicana, una bandera que ningú pot dir que és il·legal perquè hi ha una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que diu que no és il·legal, tot i no ser l’oficial, tal i com recorda Pascual Serrano en el seu blog.

Sembla que a Bono ja li han passat els 100 dies de confiança que es dona a qualsevol polític i que a partir d’ara trobarem el Bono que coneixem, el Bono que s’oposava al retorn del Castell de Montjuic a Barcelona. Potser l’ex ministre estava enfadat perquè sabia que en hores, els canyons que durant dècades van apuntar a Barcelona des del castell de Montjuic, passarien a mans de la ciutat. En aquest acte commemoratiu, la bandera republicana es va tornar a veure prop de la paret on van afusellar el president Companys. Sortosament, el senyor Bono no hi era present.

Todos con la roja

2008-06-11T07:42:00.000-07:00

No és voluntat meva en aquest blog parlar massa d'esports, per això ja tenim la gran premsa esportiva del país. En tot cas i veient la passió que desperta la Furia Espanyola en tots els telenotícies, TV3 inclòs, no puc res més que fer aquest petit homenatge en format de foto d'una esplèndida selecció espanyola de fa unes dècades. Enguany, amb aquest ritme, segur que passem de quarts. Jo ho estic esperant amb totes les meves forces.

Segur que els més veterans d'aquest blog coneixereu algú.

Reflexions periodístiques (tot escoltant la tertúlia del Bassas)

2008-06-05T01:38:00.000-07:00

Confesso que en això de les tertúlies radiofòniques he anat fent una evolució. Després de molts anys d’escoltar el Bassas i els seus habituals, em vaig passar en alguna ocasió al RAC1, que més o menys és el mateix que Catalunya Ràdio tot i que ideològicament una mica més escorat a la dreta (o bastant més, vull dir) i també a la Cope, que ja és la dreta extrema, antidemocràtica, anticatalana i anti tot el que no els agradi. Reconec que em feia gràcia escoltar al Losantos & Co, però en les darreres setmanes la qüestió monotemàtica de la crisi del PP i la seva guerra (aquí el terme guerra s’ha d’entendre de forma literal) m’ha cansat. Per tant, torno a Catalunya Ràdio i als Bassas & Co, amb qui generalment t’ho passes bé.

Aquest matí, a la part final de la tertúlia s’han fet algunes consideracions interessants per llegir en clau de professional del periodisme. En un moment de la tertúlia s’han posat a parlar de l’Obama i de les expectatives que ha generat. Doncs bé, el Salvador Cardús, de vegades assenyat en les seves consideracions i d’altres una mica inconscient, ha dit que el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units ha fet de nou il·lusionar perquè parla de política amb lletres majúscules i ha afegit que això és el que ha de fer la política, parlar dels grans temes d’un país i ho ha comparat amb la frase que els polítics han de parlar del que interessa a la gent, un concepte que cada vegada s’està estenent més. Cardús ha dit que un gran polític és aquell que parla de grans temes, que planifica i pren decisions; altres són els que han d’anar al detall.

“El que interessa a la gent”. Aquesta és la frase, aquest és el concepte. A quina gent?, em pregunto jo. Interessa el mateix a Barcelona, a Tarragona o a la Cerdanya. Interessa al mateix a un metge que a un obrer de la construcció. Interessa el mateix a un avi que a un noi de 16 anys. Als diaris i als mitjans de comunicació (no sé si també a les facultats de periodisme) ja fa temps que s’està parlant d’aquest concepte. “Hem de parlar del que interessa a la gent del carrer”, “Hem de buscar les sensacions dels ciutadans”, “Hem de donar la veu al carrer”, “Hem d’escriure sobre el que li passa al veí de l’escala”. Pel que es veu, la tendència és que a la gent l’interessa si una vorera està trencada, si un pas de vianant està mal pintat o si uns pares no han pogut matricular els seus fills en una escola determinada. En canvi, alguns obliden que per arribar a aquestes situacions de concreció s'ha pensar una mica més enllà en lloc d'evitar-ho. Cada vegada la premsa evita més posicionar-se sobre el fons de la qüestió, cada vegada (en general) ens quedem amb l’anècdota i no amb el tot. Cada vegada trobo diaris i programes de rádio i televisió per a ‘usar y tirar’, que no m’ofereixen res que em facin créixer com a persona informada, com a ciutadà conscient dels problemes de les persones i del seu territori, però, principalment, d’on i per què apareixen aquests problemes. Per il·lustrar aquesta opinió un passo una enquesta del diari argentí Clarin entre els seus lectors.

El periodisme ha d’anar a l’arrel dels problemes i no quedar-se en la superficialitat més superficial, valgui la “rebundància”, paraula que he sentit en diferents ocasions, per cert. Tertúlies com les de l’Antoni Bassas, generalment, m’omplen molt més en poc més de 40 minuts, que llegir pàgines i pàgines d’algunes publicacions. Per cert, el Bassas ha rematat els comentaris sobre aquesta qüestió parlant d’una pintada que va aparèixer a Buenos Aires i que deia “¡No más realidades, queremos promesas!”. Simptomàtic no?

PD. Tot i la ‘seriositat d’aquesta reflexió periodística’ cal dir que l’he escrit escoltant el punk-rock dels Hellacopters, grup suec que durant una dècada m’ha marcat musicalment. Ara han decidit acomiadar-se amb un disc de versions (‘Head off’), però jo he preferit rebuscar en els seus inicis un dels discos fonamentals de la seva trajectòria, el Payi’n the Dues, del qual vaig aconseguir en la seva època una edició especial en doble vinil que oferia un concert enregistrat als Estats Units com a extra. Una petita joia de la meva col·lecció de discos.

En la mort d'un mite (tot escoltant Nathaniel Mayer)

2008-06-03T00:52:00.000-07:00

Ahir al vespre, en una estona ociosa en la que estava escoltant el Nathaniel Mayer vaig trobar de forma inesperada la notícia de la mort d’un mite, i no em refereixo precisament a la mort de l’Yves Sant Laurent, que tantes pàgines de diaris ha omplert de forma totalment innecessària, em refereixo a la mort d’un dels últims pioners del rock and roll: Bo Diddley, l’home de la guitarra rectangular, un músic de 78 anys que va ser tot un mite als cinquanta, seixanta i setanta sota el segell Chess Records. Us deia abans que estava escoltant Nathaniel Mayer, veterà cantant de soul que he descobert recentment gràcies a la sempre interessant investigació musical que fan els amics de Munster Records. El Nathaniel Mayer, que aquest passat mes de desembre va actuar per primer cop a l’Estat, concretament a Andoain, és una bèstia sobre l’escenari com podeu comprovar més endavant si seguiu llegint. La carrera d’aquest músic es remonta a fa prop de 40 anys en l’època en que triomfaven noms com Willson Pickett i James Brown i ara, dècades després dels seus inicis, sembla que comença a ser reconegut d’una manera més amplia. Es tracta d’un home amb una veu potent com poques he sentit dins els paràmetres soul, blues, rhythm blues, etc. Qui tingui interès en descobrir un disc impactant que intenti aconseguir aquest treball 'I Just Want to be Held', que demostra que Detroit, la Motor City, segueix omplint el món de bona música. Per cert, us poso un link al youtube d’un concert fa uns mesos a Las Vegas en el qual interpreta una versió killer i devastadora de 'I found out', del John Lennon.

Però en tot cas, deia abans que ahir vaig conèixer la mort del Bo Diddley. Per qui no el conegui, que és una llàstima, us ofereixo la nota necrològica que avui publica al Diari El Punt el Guillem Vidal. A partir d’aquí que tothom n’extregui alguna conclusió. “Bo Diddley, un dels pioners indiscutibles de la música rock, va morir ahir d'un atac de cor a l'edat de 79 anys, al seu domicili de Florida. L'autor de Mona, Who do you love i un dels autohomenatges més desvergonyits de la història, Hey, Bo Diddley, ja havia tingut dos atacs que van fer perillar la seva vida els mesos de maig i agost de l'any passat.Tot i que Diddley formava part d'aquells músics que havien estat víctimes, en la pròpia pell, d'injustícies històriques clamoroses (a Barcelona, a la dècada dels noranta, es va haver de suspendre una actuació seva perquè només havia venut una vintena de localitats), la seva empremta en la música encara perdura. Especialment la creació d'un ritme sincopat de guitarra (el jungle sound, com es va arribar a qualificar) que va servir perquè U2 compongués Desire; Bruce Springsteen, She's the one, i Buddy Holly, Not fade away, entre centenars de cançons escrites des de fa més de cinquanta anys.Nascut a l'estat de Mississipí, d'on va emigrar als set anys cap a Chicago, era difícil que Ellas Otha Bates ?McDaniel, després de ser adoptat per un cosí de la seva mare? no es deixés seduir pel blues. Tocava el violí però la música de John Lee Hooker el va portar a agafar una guitarra, en el seu cas en el que va ser un dels seus trets més distintius de forma quadrada. Avui, Fats Domino, Chuck Berry i Jerry Lee Lewis estan una mica més sols”.

De regal, us deixo una bonica portada que el dibuixant Ladron va fer al Ruta 66, el meu estimat Ruta del Gonzalo & Julià, que va editar l’octubre del 2004. L’autor de l’article es Àngel Maeztu, un dels millors periodistes musicals de Catalunya i que sovint ens ofereix interessants perles en aquesta publicació imprescindible.

Freaks per un tubo. (tot recordant el Diari de Reus)

2008-05-23T02:09:00.000-07:00

Escric aquest post només per il·lustrar un comentari que en el darrer post va fer l'amic responsable de l'illa dels monstres, un dels millors blogs de la zona. Em deia que el concepte freak ha degenerat perquè qualsevol arreplegat es considera un freak. Fins i tot jo he caigut en la trampa i he considerat freak a algunes persones que no s'ho mereixen. En tot cas, aprofito, per passar-vos un article del que feia a la contraportada a l'enyorat Diari de Reus, que vaig coordinar durant un any i mig. El vaig publicar en el número 11 del divendres 2 de juliol del 2004. A la foto, estic una mica més jove, tot s'ha de dir.

Fins al barret del Chikilicuatre

2008-05-22T02:14:00.000-07:00

Com vaig dir en el meu últim post, he estat uns dies a Madrid i la veritat és que he pogut sobreviure sense cap tipus de problema. Madrid i Barcelona, per exemple, no tenen diferències en gaires coses aparentment (no vull dir només en que el castellà sigui l’idioma predominant a les dues ciutats) també hi ha el fenòmen chiquilicuatre per tot arreu. També la moda dels bars de disseny ha arribat a Madrid, afortunadament encara queden alguns (millor dit molts) locals clàssics com ara el Vinos Revuelta, situat al costat de la sortida de la calle Toledo de la plaza Mayor, un clàssic en cada viatge a la capital de l’Estat que faig amb unes tapes sensacionals. Per allí a prop, encara es pot trobar algun cartell amb allò tan famós fa unes dècades de “Hay vermuth de Reus”. Per cert, casualitats de la vida, a Madrid passejant amb el meu amic Montaña, que ha canviat el ministeri pel Senat, vaig trobar-me al meu cosí Albert i la seva senyora Esther. A tots tres, una salutació cordial des d'aquest blog que sé que visiteu.

Aquest diumenge faré 38 anys. Segurament un no s’adona de l’edat que té fins que no parla amb algun jove que arriba per exemple a la feina i li recorda el nom d’un futbolista de la dècada dels 80, el nom d’un grup de rock que als 80 o als 90 va marcar tota una generació o el títol d’un programa de televisió. Tú pressuposes que tothom sap del que parles i llavors, aquest noi o noia, veus que et fa cara de no saber del que li parles i et mira com si li parlessis en xino. Doncs bé, avui em dedicaré a recomanar a aquests joves que han crescut amb basura tipus Chikilicuatre, que algun tinc entès que també es passa pel meu blog, algun programa, artista o pel·lícula que crec que han quedat en l’oblit perquè pugui comprovar què hi havia abans i què hi ha ara. Algú potser pot dir que es tracta de programes que avui en dia serien considerats com a freaks, tot i que jo crec que és el que es portava abans. A més, la meva opinió personal és que situats en el seu context històric, son molt millors que alguns dels humoristes que tenim avui en dia. Per il·lustrar aquests noms posaré unes quantes entrades al youtube. Los Hermanos Calatrava van ser un fenòmen a l’Espanya dels 70 i els 80. Buscant per la web he trobat un fragment petit de la histriònica pel·lícula “El Ete i el Oto” o un petit gag de TV1 que avui seria políticament incorrecte ja que es parlava en termes polítics com ara Os Paises Galegos, el País Valenciano o els Països Catalans. Vaja amb els Calatrava. Qui ho havia de dir.

L’altra humorista és el Cassen, tot un personatge del cinema i l´humor català. Algú potser avui en dia somriuria per sota del nas, però crec que en el seu temps, igual que el meu admirat Capri, no estava gens malament.

Per últim, una petita perla de la música espanyola, ara sí, freakisme a tope. Les malaguanyades Grecas i el seu pop-rock-canalla.

Evidentment les crítiques al Chikikicuatre i la factoria El Terrat no són al 100%. El bo del chikilicuatre és que ha regenerat el sentit de l'humor i a la xarxa es troben interessants paròdies amb la música d'aquest fenòmen. El chiki chiki del Nàstic, del Barça, d'Esquerra, de la sobrassada, d'Euskadi, del Delta, etc, etc. Youtube és una mina.

PD. Redacto aquest post escoltant l'impagable Spanish Bizarro, una selecció de cançons casposes dels 70 i primers 80, imprescindible pels amants de l'arqueologia musical del primer post franquisme. Caspa per un tubo amb noms com l'ozores, els calatrava, la barbara rey, el payo juan manuel i un llarg etcètera.

El Vaticà (els temps estan canviant)

2008-05-15T00:39:00.000-07:00

Aprofitant un mini-periode de vacances de tres dies, aquesta tarda agafaré l’AVE (ja us parlaré més endavant de l’experiència) i me n’aniré a Madrid on tinc un comprimís familiar i també una trobada amb amics “exiliats” a la capital de l’Estat. A més, es dona la circumstància que avui mateix és San Isidro, festa per excel·lència a la ciutat que espero poder aprofitar i patró dels pagesos, no ho oblidem.
Tot i aquesta festivitat religiosa, no penso anar a escoltar al cardenal Rouco Varela si és és que fa algun sermó públic. Diuen que el seu regne no es d’aquest món, doncs no ho sembla. En tot cas, aprofito aquesta referència eclesiàstica per fer un link cap una sèrie de comentaris que tenen relació amb la cúria vaticana. El primer d’ells és el regalet que el Papa va obtenir d’un fan d’aquest espècimen anomenat Chikilicuatre, que ha tornat a deixar en evidència el país on vivim i la qualitat intel·lectual d’aquesta bèstia de la comunicació anomenada Andreu Buenafuente. No entenc com el Papa ha estat capaç de recollir aquest objecte, però en tot cas, quan algun assessor li haurà dit, igual fins i tot ha estat el Rouco Varela, el seu somriure beatífic potser haurà canviat.

L’altra consideració fa referència a l’entrevista que L’Osservatore Romano, el diari oficiós del Vaticà, va fer a un jesuïta i astrònom de la Santa Seu. En aquesta entrevista, l’argentí José Gabriel Funes (cosi germà del Luis de Funes, com a mínim) assegura que és possible l’existència d’éssers d’altres planetes i d’altres galàxies. El Periòdico de Catalunya ho explicava així: "¿Per què no podem parlar d'un germà extraterrestre?", es pregunta ell a continuació, fent referència a les paraules que feia servir Francesc d'Assís per referir-se a totes les criatures terrestres. Sobre la delicada qüestió teològica del pecat original i la necessitat de redempció per a l'espècie humana que n'emana, Funes insisteix: "Si existeixen altres éssers intel.ligents, ningú ha dit que necessitin la redempció. Potser ells es mantenir en plena amistat amb el creador". És a dir, potser l'estirp humana és l'"ovella esgarriada". En qualsevol cas, reitera: "Jesús es va encarnar una vegada per totes. L'encarnació és un esdeveniment irrepetible. No obstant, estic segur que ells els extraterrestres també tindrien, d'alguna manera, l'oportunitat de gaudir de la misericòrdia de Déu”.
Segurament el jesuïta deu tenir raó, però la meva reflexió és que hauria passat si hagués concedit aquesta entrevista fa algunes dècades. No acabo d’entendre que el Vaticà admeti que un membre de la cúria faci aquestes observacions. Potser és que ells ja ho saben i tenim cosinets a una altra galàxia. Ves a saber? De fet, un conegut riudomenc ja deia fa uns mesos que ens espien i ens controlen. Qui? Sóc pas mestre.

La tercera i darrera consideració relacionada amb el Vaticà i els fets paranormals és l’article que vaig llegir aquest diumenge a El País sobre el pare Fortea, un dels únics capellans reconeguts oficialment per poder fer exorcismes. Pensava que això només passava a les pel·lícules, però pel que sembla se’n practiquen habitualment. No és cap broma, a aquest capellà el bisbe auxiliar de Madrid i portaveu de la Conferècia Episcopal, Juan Antonio Martínez Camino, li va dirigir la seva tesis a la Facultad de Teología de la Pontificia de Comillas. Es titulava "El exorcismo en la época actual". El capellà ho explicarà en un llibre que està a punt d’editar-se a La Esfera de los libros i que es dirà "Summa Daemoniaca". N’estic segur que no tindrà desperdici. Per cert, molt recomanable la seva web i el seu blog.

PD. Faig aquest post escoltant la banda sonora de la insuperable pel·lícula “El dia de la bestia”. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Un tomb pel Priorat

2008-05-12T04:39:00.000-07:00

Feia dies que volia escriure, però per ase o per bèstia no he pogut fins aquest matí. El motiu d’aquest post és el de comentar un parell d’escapades al Priorat, cada vegada més aprop del Baix Camp amb la nova carretera, per qüestions relacionades amb el vi. Ja fa quasi bé un parell de setmanes que va finalitzar l’edició número tretze de la Fira del Vi de Falset, una fira que mostra bona part de la producció de la cada vegada més prohibitiva DOQ Priorat i de la creixent DO Montsant, una denominació d’origen jove, tot just acaba de fer cinc anys, però que ha situat els seus vins entre els primers del món i encara manté uns preus assequibles per una butxaca modesta com la meva.

Vaig anar a Falset, població que cada vegada m’agrada més, per assistir a una fira on vaig trobar-me força amics i coneguts (fins i tot el delegat del govern, Xavier Sabaté, també li dedicava un post al seu blog després d’una immersió per plaer a la comarca). El públic, més de tretze mil persones en tres dies, va descobrir el nou castell de Falset, un espai idoni pel futur centre d’interpretació del vi al Priorat. A la fira, vaig provar alguns vins, com el Laurona, els de la Serra d’Almos, el que Pinord elabora al Mas Blanc amb criteris biodinàmics o els que la família Busquets fa a Cornudella i que comercialitza amb l’etiqueta Cingles Blaus, amb una menció especial per un vi dolç blanc però fet amb garnatxa vermella i que només se’n fa una producció molt limitada. El vi m’agrada, ho he de reconèixer. He llegit, he fet algun curset i n’he tastat uns quants, però encara no sóc capaç de distingir ni sé expressar les complexitats que els bons vins els especialistes diuen que tenen. Segurament (segur, diria) hi ha una mica d’esnobisme en tota aquesta qüestió i potser algú et pot donat gat per llebre. No acabo d’entendre el valor que alguns vins poden agafar al mercat i tampoc és la meva intenció arribar a entendre aquests complicats mecanismes econòmics. Sigui com sigui, una comarca com el Priorat ha sabut aprofitar aquest boom i pràcticament tots els ciutadans en treuen un benefici, per petit que sigui i això és nota quan passeges per algunes d’aquestes boniques localitats com ara Torroja, Gratallops o Porrera, pobles en els quals espero que no s’hi faci mai cap desgràcia urbanística com ha ocorregut a bona part dels pobles de l’interior del Baix Camp.
La segona visita al Priorat va ser dijous per comprovar in situ els secrets de la bodega Ferret-Bobet a Porrera, una bodega situada a més de 500 metres d’alçada i que alguns anomenen l’ovni per la seva espectacularitat (es veu passant per la carretera de Porrera a Falset). Amb una inversió astronòmica, tot i que no van voler dir la quantitat, la família Ferrer-Salat, en aquest cas amb el seu fill Sergi i la família Bobet, amb el Raül al capdavant, acaben d’estrenar unes bodegues on produeixen d’una forma totalment respectuosa amb el medi els vins Ferrer-Bobet, sota la DOQ Priorat. Els dos socis van mostrar-nos tot el procés, vam caminar per les vinyes situades en costers, vam visitar tota la bodega i vam acabar amb un esplèndit dinar elaborat pel Celles de l'Aspic de Falset, el restaurant del somellier Toni Bru, que va estar acompanyat dels vins de la casa, un concepte que en aquest cas no té res de negatiu donat que vam tastar dos dels vins comercialitzats amb l'etiqueta Ferrer-Bobet i un altra que encara no ha sortit al mercat, tota una primícia. Evidentment amb la inversió que s’ha hagut de fer i la poca quantitat que produeixen, és clar que el preu ha de ser elevat. El vi és bo, complex, amb matisos (això queda bé, eh?) però repeteixo que no sé valorar si el preu que hem de pagar és el just. En tot cas, si volem recolzar el vi català (no cal que sigui el del Priorat) hi ha alternatives amb preus ajustats i força correctes a la DO Montsant, la DO Tarragona, la DO Terra Alta o als Costers del Segre, per exemple. És qüestió de prioritzar una mica, informar-se i allunyar-nos de tanta riojitis que tots plegats tenim.

El meu Sant Jordi.

2008-04-24T14:53:00.000-07:00

Disculpeu el retard, però no he pogut fins ara. Quasi 24 hores després del Sant Jordi 2008 em disposo a escriure sobre aquesta data i també a comentar l’enquesta del blog. Diré que vaig passar la meitat del dia a la feina. Per tant, poc a comentar. En canvi, al matí vaig passar per Reus per comprovar l’ambient del Mercadal i també del Pallol. A Reus, sembla que hi ha hagut disparitat de criteris entre algunes entitats i l’Ajuntament. No conec molt el cas, però per referències em sembla que ha faltat una mica de ma Esquerra. A Reus vaig fer les compres de Sant Jordi. Les compres per regalar, a la meva dona, a la mare i als fills. Vaig optar per una novetat per la meva dona, el llibre de relats breus de Biel Mesquida, que es titula “Acrollam”, que és el mateix que dir Mallorca però a l’inrevés. Sembla que el regal ha agradat. També, anant sobre segur, el llibre del Pep Coll “Les senyoretes de Lourdes” va ser un altre regal indicat i encertat. Un conte de fades i tot de color rosa sempre és un bon regal per una nena de tres anys, dolça i bonica edat on tot es veu encara d’aquest color. I que duri!

El regal que vaig rebre és la novela “Un mal propi del país”, d’en Ken Kalfus, escriptor que desconec i que als Estats Units ha estat un èxit amb només un llibre de contes i aquesta novel·la que parla, segons la solapa (que generalment enganyen) del divorci i la guerra santa en una hilarant (solapa dixit) comèdia negra sobre l’11-s. El llegiré després d’acabar el llibre de l’Andreu Claret, “El secret del brigadista”, sobre els fets de la Fatarella. No vull acabar aquesta breu referència sobre el dia de Sant Jordi sense obviar el fenomen Ruiz Zafon. Un any més aquest escriptor barceloní s’ha situat entre els més venuts amb un llibre nou “El juego del ángel”. No em sumaré a tots aquells que ara critiquen sense parar aquest autor. M’ho vaig passar molt bé amb “La sombra del viento”, llibre que vaig llegir molt abans del seu brutal èxit i espero llegir també el seu nou llibre. Un altre cop s’ha demostrat que Catalunya és un país ple d’envejosos.

L’enquesta no crec que sigui molt fiable, però em reconforta pensar que hi ha molta gent que pensa que les editorials, amb el seu afany de guanyar diners, publiquen massa, ho fan tot al mateix temps i no deixa temps al lector o a l’interessat per estar al cas del que es cou. A més de fer quasi impossible separar el gran de la palla.

He dit que vaig anar a Reus per Sant Jordi. Doncs sí, hi vaig anar el dia 23 i també el vespre del dia 22. Concretament va ser a Cal Massó per assistir a la presentació de Reus Digital, la web d’informació que dirigeix el meu ex company al Diari Jaume Garcia i també l’ex director de Punt 6, Marian Arbonès. Els desitjo molta sort en aquest projecte en un món que no és fàcil. Conec al Jaume Garcia des de fa molts anys. És i no és qüestió de fer la pilota, un dels millors periodistes del Camp, tot i que de vegades no hem coincidit amb algunes postures per alguns temes en concret. Ara, des de la llibertat de dirigir un mitjà, encara que modest i de caire digital, té la oportunitat de demostrar la seva independència i les seves aptituds. Parlant d’ex companys de feina, vaig rebre fa uns dies un correu del Joan Maria Piqué, periodista lleidatà amb qui vaig coincidir durant tres anys al Diari. Piqué ha estat nomenat nou cap de premsa d’Artur Mas, el líder de CiU, després de deixar l’Avui on ha treballat quasi dos anys. No puc negar que tinc moltes coses que em diferencien del Joan Maria a nivell de pensament, però també és cert que mai s’ha amagat de defensar tot allò en el que creu, ja sigui d’aquest món o de l’altre. El Piqué, com li dèiem al Diari, abans de l’arribada d’un altra Piqué també al Diari, no acostuma a deixar ningú indiferent, però sempre he vist que anava de cara. A partir d’ara, en un món amb moltes ganivetades, haurà de mirar de sobreviure. No és una tasca gens fàcil, però se’n sortirà. Segur. Per acabar, no puc més que oferir-vos l’article que el controvertit Salvador Sostres li va dedicar a l’Avui i que suposo que ja s’ha fet emmarcar convenientment.

Joan Maria Piqué (Article de l'AVUI)

Joan Maria Piqué treballava fins diumenge en aquest diari i des de dilluns és el nou cap de premsa de l’Artur Mas. Piqué és un dels millors periodistes polítics de Catalunya i només per raons que ara no vénen al cas aquí va treballar primer a Societat i fins diumenge a la secció d’Economia. Format a la Universitat de Navarra i d’una intel·ligència excepcional, ha fet sempre de l’esforç i de la voluntat, de la generositat i de la fidelitat, la seva manera de viure. En un país com el nostre, virtuts tan nobles, és més enveja que admiració el que solen generar. És curiós com els millors que tenim sovint han de gastar bona part de les seves energies en desempellegar-se de la ràbia bavosa dels incapaços. En una professió on les virtuts de Piqué són tan escasses, el seu exemple brilla entre la tenebra curulla d’autèntiques nul·litats que en lloc de callar i mirar d’aprendre trien d’enemics els que es converteixen en mirall de llur impotència i hi volen sempre vomitar el seu fàstic. Vull dir que no és només que Piqué sigui un dels millors periodistes polítics de la nació, sinó que ho ha estat i ho és en un entorn molt procliu a la mesquinesa; i vull dir també que no és gens fàcil mantenir alts els principis de la integritat, i una idea clara del bé i del mal més enllà de la feina concreta que fas, en una professió on sembla que tot tingui un preu tan baix i especialment la pròpia dignitat. No el conec de fa gaire i el que m’hi ha apropat és el que li he vist fer i no a l’inrevés. Una textura espiritual difícil de trobar en aquests temps. Quan de vegades dic que els millors són nostres i que de ben segur que ens en sortirem, penso en persones com en Joan Maria Piqué. L’Artur Mas ha triat molt bé. Bon viatge pels guerrers..

Aigua que tinc set

2008-04-18T02:36:00.000-07:00

Feia uns dies que tenia el blog abandonat perquè l’actualitat i la feina tampoc m’havia deixat una estona lliure per escriure i pensar una mica en algunes qüestions d’actualitat com ara la sequera i tot el que envolta aquesta situació.

De l’aigua ja fa dies que en sento parlar, escolto opinions per a tots els gustos. Ara, en una època on tenim opinadors professionals per a tot, crec que algú hauria de ser valent i començar a treure credibilitat a molts dels que estan parlant. Pel que sembla, tothom és especialista en aigua, tothom sap d’enginyeria i tothom és capaç de trobar solucions a la sequera, això sí, sense reduir ni un pam el seu consum d’aigua ni els que l’envolten perquè, com va dir, un agricultor de l’Ebre que va sortir per la televisió, “d’aigua mai en tindrem prou”. Ni de pa, ni de pernil, ni de diners, ni de vacances, ni de res, afegirien molts.

Amb l’aigua s’està fent molta demagògia amb una única direcció, fer mal al Govern de la Generalitat. No s’ha fet res, no tenien res previst, ho fan tot d’amagat, no pensen el el territori (ah! el territori). Però el més greu de tot és que els que estan llançant la pedra i amagant la ma son alguns dels representants dels partits que no han tingut cap problema en trinxar el territori imposant polígons contra l’opinió dels ciutadans, carreteres innecessàries, trens de gran velocitat oblidant rodalies, camps de golf per tot arreu, urbanitzacions i indústries a tot el litoral. Ara resulta que falta aigua aquí i a Barcelona. És clar, els de Tarragona no podem cedir aigua dels pous, ni del riu, ni d’enlloc a Barcelona. Que s’ho arreglin ells solets!
Està clar que Barcelona no ha estat solidària amb Catalunya. Aquesta ciutat maleïda ho vol tot i oblida la resta. Ells tenen metro i nosaltres no; ells tenen el Camp del Barça i nosaltre no; ells tenen el Tibidabo i nosaltres no; tenen el Museu de la Ciència i nosaltres no... entre d’altres diferències.. Nosaltres, en canvi, tenim equipaments infrautilitzats en molts pobles i ciutats, equipaments pagats amb diners de tots els catalans, principalment de l’àrea de Barcelona que és on es genera més riquesa i, per tant, més impostos. Diners que arriben a molts pobles on tenen pavelló, biblioteca i d’altres equipaments que, encara que no els facin servir, s’han volgut construir de totes totes, quan potser hauria estat millor mancomunar-los entre diversos municipis. És clar, l’alcalde de turno volia tallar la cinta abans de les eleccions. És allò de, primer l’equipament, després ja veurem que en fem. Cerquem una solució, després ja crearem un problema o una necessitat

Si Barcelona té set, li hem de donar aigua, de l’Ebre o dels nostres pous, d’on sigui. Si d’això se’n diu transvasament, doncs endavant amb un transvasament que té data de caducitat i pel qual ja s’han buscat solucions alternatives com ara les dessaladores, que faran que no sigui necessari el Roine perquè l’interès que alguns tenen per l’aigua d’aquest riu no tindrà res a veure, em pregunto, per la propietat de les constructores que faran un altre cop l’agost amb els diners de la infrastructura que, en el fons, paguem tots.

També aquests dies he sentit algun alcalde que ara es queixa de l’agressió al territori, alcalde que s’omple la boca amb el seu suport a la pagesia però que no ha tingut cap problema en permetre que al seu municipi hi hagi una indústria que empudega tot el Camp de Tarragona. Suposo que no la veu perquè es deu passar el dia amb el cap acotxat treballa al seu tros les cols, els tomàquets i els enciams que a les sis del matí porta cada dia al Mercat del Camp.

Qui també crec que va equivocat és el Manolo Tomàs i la Plataforma en Defensa de l’Ebre, tot i que aquests ho fan (en general) de bona fe, no al servei d’alguns interessos partidistes que tots sabem qui els ha organitzat. Sóc tremendament respectuós amb la lluita de la gent de l’Ebre en defensa del riu com a garantia de l’equilibri de la zona, però em sembla que estem parlant d’una situació de risc, una greu situació en la que tots hem d’estar disposats a cedir una mica.

Si finalment el govern no ho fa bé i causa un mal major, ja podrem exigir responsabilitats. Ara no és hora de fer política de partit com alguns estan fent amb la única intenció, torno a dir, de buscar-hi un rèdit electoral. Em sembla un greu error que en el futur ho pagarem. No ho oblideu, alguns dels que ara s’omplen la boca amb la paraula territori, l’únic que volen és tenir-lo controlat per trepitjar-lo i esquarterar-lo.

Retrobar-se al Raval

2008-04-11T01:31:00.000-07:00

"Veinte años es nada". Això és el que diu la lletra del tanto. No sé si és cert, però ahir vaig poder comprobar que quinze anys o gairebé no són res. Dic això perquè ahir al migdia vaig retrobar-me amb una amiga de la facultat, la Teresa Bau, que feia més d’una dècada que no en sabia res directament. Vaja, que no l’havia tornat a veure, tot i que, moltes vegades, quan repassaves mentalment els teus anys d’estudiant a la Facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma, recordaves algun moment amb la Teresa, la Sandra de Torrelló, el Lluís de Calella, en Marc de Calella, el Cuco de Lleida, el David de Vila-seca, el Bateano de Batea, lo Perpi dels Guiaments i tans d’altres.
De fet, aquest dimecres va ser un dia per tornar la vista enrere. De tant en tant, quan tinc temps, m’agrada anar a Barcelona, sense res a fer en concret. Tombar, mirar botigues, dinar més o menys bé, anar al cinema, comprar algun disc, etc. Ahir ho vaig fer amb el Marcel•lí, amic des de la Universitat i actual impulsor de la web Viure als Pirineus, que s’està convertint en un referent de la informació d’aquelles comarques. Vam quedar al Cafè de l’Òpera, que està tot just davant del Liceu, un indret ideal per passar l’estona sense fer res més que prendre alguna cosa, pensar i passar l’estona en una ciutat on cada dia estàs més envoltat d’estrangers. De la Rambla vam anar al Born, amb tomb inclòs per Santa Maria del Mar. D’allí vam canviar el sentit i vam anar pel carrer Nou de la Rambla cap a la Rambla del Raval, curiosa zona que ha canviat en els últims anys de forma rapidíssima. Ens vam plantar a la porta de Vilaweb, d’on va sortir-ne la Teresa, per cert també blocaire tot i que no sé si es pot fer públic el nom del seu blog ja que no hi apareix i prefereixo no ficar la pota. Precisament aquella era la zona de la ciutat per on ens movíem en alguna nit de festa universistària amb tota la colla: Els enfants, el Karma, l'Ovella Negra, el London o l'Urbe (uff, uff....). La Teresa, que ara treballa a Vilaweb dins de l'àrea de societat i ciència, és de Calldetenes, un poble d'Osona, on un parell de vegades hi vaig anar mentre estudiava. La Teresa, que precisament ahir feia 36 anys, vivia en una masia de les de tota la vida, perquè a casa seva es dedicaven a la ramaderia, als tossinets, com deiem aleshores. Trobar-nos després de tants anys va ser divertit. Primer -tot dinant a la Reina del Raval (molt a prop de Casa Leopoldo- havíem de comentar la última trobada; crec que una calçotada a Riudoms al 95. Després vam parlar de les nostres vides, parelles, fills, coneguts, feina, etc, etc. És evident que hi havia en aquest retrobament una dosi de nostàlgia, però una nostàlgia sana, divertida i amb ganes de repetir el retrobament i ampliar-lo amb alguns dels amics de l’època; amics, companys i coneguts dels quals no n’has sabut res més, però que et fa il•lusió de tornar-los a veure.

Per cert, les causalitats i/o coincidències continuen formant part de la meva vida en les últimes setmanes. La Teresa, que té una nena i està casada amb un galès, viu molt a prop a Barcelona del meu cunyat, al barri del Guinardó, a pocs minuts a peu. Per tant, la pròxima trobada, aquesta en família, està al caure.

S'ha acabat el jazz, de moment

2008-04-06T01:47:00.000-07:00

Ahir al vespre a la plaça del Castell de Reus va finalitzar oficialment la sisena edició del Festival de Jazz de Reus, un festival en el qual s’hi han pogut veure grans noms d’aquesta droga que és el jazz al costat de músics que comencen. En aquesta ocasió he tingut l’oportunitat de veure cinc actuacions i la veritat és que m’ho he passat força bé. El festival va començar al Keyboard amb l’Ignasi Terraza, un músic que s’ha convertit en tot un clàssic del festival, amb una parròquia fidel i que sap guanyar-se al públic de la ciutat. De fet, Terraza ha actuat en totes les edicions del Festival i també ho fa regularment durant l’any. És un home amb un piano tranquil i sensible, sense estridències. Fa temps que el conec i fins i tot he tingut la sort d’entrevistar-lo. En el concert de Reus vaig tenir l’oportunitat d’adquirir el seu darrer treball, el que ha enregistrat amb Ramon Fossati i Toni Solà i el seu trio habitual, anomenat “The Black Key”, editat per Swing Alley, un disc esplèndid que, curiosament, és molt millor, al meu gust, de la meitat cap al final que en els primers temes.

Després, vaig tornar al Keyboard per escoltar al Pau Terol, que en aquesta ocasió va actuar amb Javier Colina i David Xirgu, dos dels noms més importants del jazz espanyol. Amb el Pau ens vam conèixer fa una colla d’anys a Canal Reus TV. Jo col•laborava en aquesta televisió i ell feia pràctiques en la part tècnica. Després, crec que el 22 d’abril de 2004, a la presentació de l’extingit Diari de Reus al Teatre Bartrina, un setmanari que s’encartava al Diari de Tarragona i que m’encarregava de coordinar i de preparar-ne el seu llançament, vaig retrobar-me amb el Pau ja que era el líder d’un trio de jazz que es va contractar per tal que amenitzés la vetllada, eren els Jazz Connoction Trio, grup amb el qual el Pau es va presentar més o menys de forma oficial a la ciutat. A partir d’aquí he anat seguint al Pau any rere any, la seva evolució, els estudis als Estats Units, els seus concerts a Reus. No sé si el Pau arribarà a ser una primera figura a Catalunya, però al menys hi posa ganes, hi té interès i li agrada, que és el principal quan es tenen 25 anys. A més, toca bé, que tot s’ha de dir.

El divendres el Fortuny es va omplir de gom a gom per escoltar a l’Ahmad Jamal, el pianista amb qui Jaume Juan Magriñà, havia somiat tota la vida de portar-lo a Reus. La veritat, no tinc per què enganyar a ningú, no el coneixia musicalment parlant, tot i que en els darrers dies havia buscat algun disc. Per definir el concert de l’Ahmad Jamal no tinc paraules. És el millor concert de jazz que mai he vist. Aquesta frase l’acostumem a dir sovint després d’escoltar un concert i disfrutar-lo, tot i que amb el pas del temps l’anem oblidem al situar-lo en una nebulosa. Sabem que hi vam assistir, que ens va agradar, en tenim un bon record i ja està. Però n’estic segur que el concert d’aquest compositor nordamericà tardaré temps a que algú l’iguali. Ara sé el que devia ser escoltar en directe a alguns dels grans de veritat del jazz com ara el Coltrane, el Davis, el Monk o el Peterson. Per sort ens queda el DVD, tot i que no és el mateix.

Dissabte a la plaça del Castell va finalitzar el festival amb un concert gratuït. Només vaig poder escoltar el segon grup, els Bogaloo Sextet Stompers, grup liderat pel Xavi de la Salut i el Gerard Marsal, un saxofonista de Reus que està ficat en diferents projectes i que també té un bon futur. Em van agradar força en directe perquè només els coneixia del disc que van editar fa poc més d’un any i que recomano totalment. En definitiva va ser el colofó a deu dies de jazz que, per sort, a Reus continuaran gràcies als concerts del Keyboard i a algunes actuacions que programa l’Amca. Per cert, la foto que il•lustra l’inici d’aquest post és el meu fill Miquel que ja toca la bateria com es pot demostrar tot i no tenir encara dos anys.

PD. Escric aquest post després de sopar amb uns amics al restaurant La Bretona de Reus, un lloc ideal pels amants de les crêpes, tot i que en aquest establiment situat a tocar del Palloll fan galetes bretones i no crêpes, un plat que recomano especialment. La música que acompanya el post és “Reencuentro”, el nou recopilatori de Camarón de la Isla, una selecció curta però intensa.

Sorpreses

2008-03-27T04:42:00.000-07:00

Fa dies que m’estan succeint una sèrie de fenòmens que es podrien situar dins de l’ampli camp dels fets estranys o sorprenents, alguns fins i tot en dirien paranormal, jo no arribo a tant, tot i reconèixer que durant alguna època vaig ser seguidor del Sebastià D’Arbó, l’home de la “Catalunya misteriosa”. El cert és que m’han succeït coses que hores o dies abans m’havien passat pel cap, o m’he trobat a persones de les quals feia cinc minuts que n’havia parlat i que habitualment no acostumo a trobar-me pel carrer. Em refereixo a la trucada d’un conegut que em va convidar a un sopar més que interessant i del que en parlaré en un altra post o una casual trobada amb l’Esteve Giralt de La Vanguaria minuts després de que ell sortís en una conversa. O obrir un llibre i a la segona pàgina trobar-me una referència al Murakami, tot just quan acabava de llegir un llibre de l’autor japonès i de fer-ne un post. En tot cas, l’altra dia l’Ivan Rodon, ex company al Diari de Tarragona i ara en tasques al món de la política dins d’Esquerra, em comunicava que ja té blog, “Cada terra fa sa guerra”, una frase que ja li havia llegit alguna que altra vegada en aquelles famoses fulles crítiques que ens acostumava a regalar (ell ja sap de què va). Es tracta d’un blog interessant, sobretot perquè el fa una persona amb inquietuds, que coneix la professió de periodista i tot el que s’hi cou i mou pels seus voltants i perquè, en els seus primers posts, veig que pot ser un blog amè amb una mirada àmplia i diversa sobre l’actualitat.

Parlant de curiositats o coincidiències, l’Ivan ha treballat en els últims mesos amb un riudomenc com és en Lluís Aragonès, que aspirava a ser diputat i que finalment no ho ha aconseguit. Evidentment ell és el primer perjudicat, però també ho som la gent d’aquest territori perquè hem perdut una persona que se l’estima i el coneix profundament. Jo no he tingut una gran relació amb el Lluís Aragonès tot i que el coneixia, però darrerament com a conseqüències d’una sèrie de fets que van passar a Riudoms i la col·laboració que vaig mantenir amb un col·lectiu de persones del poble on vaig néixer, vaig viure i encara estimo, l’he pogut tractar una mica més. N’estic segur que és bona persona i lamento el fet que van ser relativament pocs els riudomencs que van decidir confiar en ell. Puc combregar més o menys amb la línia política d’Esquerra, no és aquesta la qüestió, però n’estic segur que pels riudomencs tenir un diputat a Madrid hauria estat millor pel poble i també per la comarca. No entenc, com n’estic segur que va passar, que molts riudomencs dels del partit que mana a l’Ajuntament, se’n van alegrar quan es va donar a conèixer el fracàs d’ERC a Tarragona pel fet que el candidat fos l’home que durant més d’una dècada va plantar cara al poder dictatorial del poble. Ells s’ho perden... que truquin al Jordi Jané, igual els va millor.

He començat parlant del blog de l’Ivan i me n’he anat a un altra tema. Tornant al blog i les coincidències, en un dels seus posts parla del Roberto Saviano, l’escriptor italià autor de ‘Gomorra’, un llibre que tothom en parla bé, que tinc pendent de llegir i que un altre amic blocaire, el Salvador Mestre, també m’ha recomanat i, és clar, li he de fer cas. Per últim, l’Ivan (que m’ha inclòs a la seva llista de blocs destacats al costat de l’Ernest Benach o el Josep Lluís Carod-Rovira, ufff!, quina responsabilitat) també parla del músic de la Catalunya Nord, Pascal Comelade. Pel que sembla l’ha descobert fa recentment poc temps, però n’estic segur que el seguirà acompanyant.

Res més, endavant amb el blog i a veure si enguany passeu la ma per la cara als verds. Als Castellers de Vilafranca vull dir, que ningú ho malinterpreti.

Notícies sobtades

2008-03-25T02:33:00.000-07:00

Aquest matí he posat la ràdio i, en poc més de 30 minuts, he escoltat dues notícies importants i inesperades, una de les quals he tingut la sort d’escoltar-la al mateix temps quan es produïa, perquè en aquest cas l’entrevista que l’Antoni Bassas ha fet al Carod-Rovira s’ha convertit en un dels temes del dia, sens dubte.

Anem a pams. Vaig llegir aquest dissabte que l’historiador Josep Benet acabava de publicar la primera part de les seves memòries, crec que fins l’any 1939 i avui, a primera hora del matí, ha mort als 87 anys. Tinc records de fa dècades del Benet, una vegada perquè el vaig veure en una trobada d’antics escolans de Montserrat en la qual vaig acompanyar al meu avui que havia estat company de Benet a l’Escolania. També recordo de Benet la seva imatge com a candidat a la presidència de la Generalitat, l’any 1980. Jo tenia 10 anys però és un dels primers records en política que tinc. De fet, conservo un adhesiu de l’època que aprofito per ensenyar-lo. Em sembla que Benet ha estat una persona capdal per la Catalunya d’avui en dia. Historiador, pensador, editor, a més de polític, de primera fila, fa que les seves memòries siguin de lectura obligatòria.

L’altra notícia és l’anunci de Josep Lluís Carod-Rovira de no optar a la presidència d’ERC. Al polític de Cambrils l’entrevistava avui el Bassas a Catalunya Ràdio i he de reconèixer que el Carod és un mestre en això de les entrevistes. Sap com es fa per guanyar interès a mesura que el qüestionaria avança. Feia alguns minuts que Carod parlava de la necessitat de canvi de persones a ERC i tothom esperava que en diria alguna de grossa perquè era evident que ell havia de ser un dels eludits en aquest canvi de persones al capdavant del partit. Doncs finalment, el Carod ha sorprès al Bassas, que no semblava que no s’acabava de creure allò que li ha ditç. “Aprofito l’entrevista per anunciar que no em presentaré per repetir com a president d’ERC” tot i que s’ha mostrat obert a continuar com a presidenciable a les eleccions catalanes del 2010. A partir d’aquí s’obren un seguit d’incògnites. És això un acord encobert amb Puigcercós i poder ser per quarta i última vegada candidat a la presdència de la Generalitat?, un pacte amb Carretero amb qui s’alinearia per aconseguir el primer la presidència del partit i Carod la candidatura a la Generalitat?, quin paper tindrà Ernest Benach en tot això?.
L’únic que tinc clar és que, tal i com ha anat avui això, a ERC encara hi haurà sorpreses. Temps al temps.

CCB (Cave, Comelade & Barricada)

2008-03-22T06:02:00.000-07:00

Aprofito una estona de tranquil·litat en una setmana santa que m’ha tocat treballar per parlar d’alguns dels discos que recentment s’han incorporat a la meva discografia, ja sigui per la gentilesa d’alguns amics que tinc en el món discogràfic o bé perquè simplement he decidit anar a la botiga, cosa que cada vegada practica menys gent pel que sembla. Avui us parlaré del nou disc de Nick Cave & The Bad Seeds, el nou treball d’en Pascal Comelade i la capsa recopilatòria dels 25 anys de Barricada.

El disc del Comelade es titula "Mètode de Rocanrol", un recull de divuit peces, la major par de les quals són pròpies i d’altres adaptacions de cançons del Serrat, Cançó de bressol; Pau Riba, Noia de Pocel·lana, Vince Taylor, Cadilla o Pi de la Serra, Passejant per Barcelona, cançó que obre el disc i que jo coneixia d’un directe del Quico de l'any 76 al Palau d’Esports de Barcelona que és cantada pel Sabina en català, un disc que fa temps que busco en format original, vinil, i que no trobo de moment. El Pascal Comelade el vaig descobrir ja fa una colla d’anys. Primer n’havia sentit parlar, després vaig escoltar alguna cosa en directe i finalment el vaig veure per primera vegada a Barcelona, a l’Espai, una tarda on compartia cartell amb el Xavier Baró. El concert del Comelade va ser sensacional i des d’aquell moment he seguit bona part de la seva discografia i l’he vist sempre que he pogut damunt dels escenaris. Suposo que hores d’ara tothom el coneix gràcies a discos com “L’argot du bruit”, “Ragazzin’ the blues”. “Psicòtic Music Hall”, etc. Aquest nou treball val la pena i personalment el situo entre els millors que ha fet darrerament. Sens dubte és el músic català més internacional, això sí, pel que sembla és profundament esquerp. Un bona manera d’invertir uns quants euros és adquirir aquest disc.

El segon disc que recomano és el recopilatori que festeja els 25 anys de Barricada, en un llibre disc amb dos CD i dos DVD en el que es recuperen cançons inèdites, col·laboracions, versions, un concert que van fer al barri de Txantrea d’Iruña el mateix dia i la mateixa hora del primer concert que van fer fa 25 anys; i es completa amb una sèrie d’entevistes, videos i reportatges de televisión, bona part del quals es van emetre als programes musicals que fa quinze anys es feien a TVE i que van acabar desapareixent per deixar-nos només OT i demés brossa infumable per l’estil. La meva relació amb els Barricada ve de lluny. Quan feia segon de BUP una noia de La Selva em va deixar una cinta amb les cançons de No sé que hacer contigo, que acabava de sortir feia uns mesos. A partir d’aquest moment vaig recuperar el material més antic, el Barrio Conflictivo i el Noche de Rock and roll, i el vaig fer un seguidor de tot el que van treure a partir d’aquell moment, segurament fins a finals dels 90, quan vaig deixar d’escoltar el material nou que han continuat editant. Als Barricada els he vist una dotzena de vegades. Recordo concerts al desaparegut pavelló Sporting de Tarragona, al barri de la Granja, a Montblanc amb uns italians que es deien Liftiba i en d’altres ciutats catalanes. Veure el DVD amb les actuacions a televisió, escoltar algunes cançons antigues i llegir la història del grup només em porta que bons records. Ningú ho pot negar, els Barricada han estat una de les grans formacions de l’estat, que segurament només es poden comparar amb Rosendo, Ilegales o Baron Rojo.

El tercer i últim disc que recomano és el "Dig!!! Lazarus Dig!!!", de Nick Cave & The Bad Seeds. Músic de culte fins fa uns anys, el Nick Cave ja s’ha situat en primera línia, també a l’Estat espanyol. Aquest nou treball és molt més contundent que els anteriors discos, més introspectius i relaxats. Ara, el Nick Cave torna amb potència i amb una forta dosi d’acidesa. Potser no és el millor disc per endinsar-nos en aquest monstre escènic, però sí que és una bona manera per continuar escoltant-lo. Personalment recomanaria per començar amb aquest músic el “Murder Ballads”, “No more shall we part o “The Boatman’s call” o "Abatoir Blues/The lyre of Orpheus", tots quatre discos de la seva última època. Per cert, el Nick Cave vindrá a l’Olímpic Badalona el proper 25 d’abril després d’esgotar en hores les entrades al Razzmatazz de Barcelona. Jo el vaig veure a Madrid ja fa uns anys amb els Bad Seeds d’acompanyants i el concert forma part de les millors actuacions que mai he vist. Totalment recomanable.

PD. Escric aquest post escoltant les notes sempre tranquil·les però al mateix temps absorbents del John Coltrane, en aquest cas en el disc “My favorite things".

MURAKAMI

2008-03-15T02:06:00.000-07:00

Després d’uns dies de repòs, torno a escriure i ho faig amb la continuació del post sobre el Ferran Torrent i l'Haruki Murakami. Deia l’altra dia que aquests dos escriptors els situaria entre els top ten de les meves preferències. Ja vaig parlar de l’escriptor de Sedaví, avui em toca parlar del japonès, un dels escriptors més importants del moment a nivell internacional i que està en les travesses del pròxims Nobel de literatura.

El meu contacte amb el Murakami va ser, com acostuma a passar en aquests casos, pura casualitat. Havia vist a les llibreries a les seccions de novetats un títol anomenat “Tokio Blues”, d’un escriptor desconegut i que porta com a subtítol “Norwegian Wood”, com la cançó dels Beatles. Com que sempre m’ha agradat la música, cridat pel títol, vaig llegir la contraportada, li vaig donar un cop d’ull i, finalment, me’l vaig emportar a casa. Murakami em va agafar fort i, de fet, encara no m’ha deixat. Aquest no és un llibre fàcil, és una novel·la amb personatges a l’abisme, amb personatges amb situacions reals i crues, plens de tristesa i melangia, tot i que l’escriptor acostuma a mostrar-nos també una part màgica, misteriosa i ratllant l’inversemblant de cada un dels personatges. En aquest cas, la Naoko, una noia jove i fràgil, n’és la protagonista juntament amb un jove, elWatanabe que em fa l’efecte que té molt de Murakami. L’únic que puc fer és recomanar-lo, jo el vaig llegir fa uns tres anys i el penso rellegir en uns dies. Senzillament és brillant, un dels grans llibres que recordo haver llegit en tota la meva vida. A partir d’aquest títol del Murakami i del seu èxit a nivell mundial i també a Catalunya i Espanya, s’han anat traduint bona part de la seva obra al castellà i al català: “El meu amor Sputnik”, “La caza del carnero salvaje”, “Crónica del pájaro que da cuerda al mundo”, “Al sur de la frontera” i “Kafka a la platja”, llibre que recomano especialment per continuar després de “Tokio Blues”. A més dels personatges, Murakami ens porta històries plenes de misteri i emoció en un paisatge, el Japó, totalment desconegut per mi, però que m’ha despertat l’interès. Ara, la indústria editorial, intel·ligent com és, ha editat un recopilatori de contes titulat “Sauce ciego, mujer dormida”, relats seleccionats d’un període de dues dècades. Acostumo a deborar els llibre, quan m’interessen, de forma ràpida. Amb aquest he preferit que reposi i el vaig degustant poc a poc, temen que qual s’hagi acabat, hauré d’esperar a que les editorials decideixin traduir els llibres inèdits que encara té el japonès.

Pd. Estic escrivint aquest post escoltant el recopilatori "Detroit Beakout!" de Mitch Ryder & The Detroit Wheels, pura dinamita sònica dels 60 i els 70 a la ciutat del motor.

El dia després

2008-03-10T04:36:00.000-07:00

És evident, o això crec jo, que després de les eleccions generals cap reflexionar una mica encara de política, tot i que desitjaria que el nivell del debat entre els partits s’apagués una mica durant uns mesos més que res perquè la gent pogués descansar una miqueta. És evident que s’han de comentar els resultats electorals de l’Estat, de Catalunya i de Tarragona, on els votants socialistes han tornat a donar la majoria al PSOE.
El PSOE ha estat capaç de recollir tot el vot de la por anti-PP i ha esgarrapat una mica a tot arreu, a Galícia, a Catalunya i al País Basc, on tots els partits petits o minoritaris han tingut una davallada important. El PSC a Catalunya ha fet callar d’un cop tots aquells que n’havien criticat la seva gestió. Alguna cosa hauran fet els socialistes catalans quan han estat capaços de recollir part dels votants d’Esquerra i d’Iniciativa.
El PP a Espanya, en el seu conjunt, ha millorat de forma considerable, però al País Basc i, sobretot, a Catalunya, els populars continuen fracassant. I el cert és que em sento tremendament content que l’estratègia de la por de la senyora Nadal i del senyor Sirera, de l’infàmia que han fet anar amb la persecució del castellà a Catalunya no li ha donat bons resultat. Només han aconseguit un trist diputat de més per Lleida que, de fet, estava en totes les travesses. Ara caldrà esperar que passa al PP i saber, principalment, quin paper juguen els creadors d’opinió a Espanya. Estarem disposat a sentir quatre anys més de crides apocalíptiques d’en Jiménez Losantos, Pedro J i calanya d’aquest tipus?
A ERC, també hi haurà ball de bastons. Falta saber si els crítics aprofitaran el cop per intentar saltar a la jugular de Carod i l’actual direcció. Segurament, alguns dirigents d’ERC no van saber valorar que el vot de l’efecte Carod era molt més gran que el vot real que els republicans tenien consolidat. A Tarragona i a Lleida s’ha demostrat clarament i ha estat el PSC qui n’ha tret rendiment.
Qui no s’ha mogut de lloc, tot i guanyar un diputat a l’últim moment, és CiU. Els nacionalistes han aconseguit allò que volien, intentar condicionar a Madrid i, de retruc, provocar una certa crisi a Catalunya per veure si poden fer caure el tripartit. El que passa és que els 169 diputats del PSOE fan que Zapatero pugui prioritzar pactes amb altres formacions o passar-se quatre anys fent equilibris. Veurem què passa.
Per últim, Iniciativa també s’ha vist afectada pel creixement del PSC. El discurs del Joan Herrera s’ha vist escombrat pel vot de la por a l’arribada del PP tot i la coherència d’algunes propostes. A més, els socis a Madrid s’han fotut una òstia de campionat, tot i conservar quasi un milió de vots, que només els serveix per un diputat. La nova llei electoral que tan reclamava Llamazares haurà d’esperar i, segur que ell ja no la veurà.
El PSOE i el PP volen el bipartidisme per evitar condicionants d’altres partits. Quasi que ho han aconseguit. Esperem aconteixements en els pròxims mesos. Mañana -com deia aquell- hablaremos del gobierno.

Dia d'eleccions

2008-03-09T00:22:00.000-08:00

Tot just fa uns minuts que estava previst que obrissin els col·legis electorals. Comença allò que algú amb poca originalitat ha anomenat la gran festa de la democràcia. Evidentment les eleccions es presenten de forma ben diferent després de l’assassinat d’aquest divendres de la banda terrorista ETA que, un cop més, hi ha volgut dir la seva amb l’habitual i macabra presència de les seves accions. Ja són molts els anys que els terroristes continuen interferint la vida en aquest país i sembla que la seva voluntat és no defallir, tot i que divendres es va demostrar que tenen ben poca força, tot i que resulta fàcil matar una víctima indefensa, un treballador, amb un tret al clatell. El més penós, però, ha estat la imatge que han donat alguns polítics que es van atrevir a anar a donar el condol, ja sigui a l’hospital o a l’Ajuntament on hi havien les despulles de l’ex regidor. Evidentment és lamentable l’actuació de l’alcaldessa d’ANV, però també ho és l’actitud del PP que va anar a donar el condol i es va produir un incident amb el líder dels socialistes vascos. Després, la Maria Sant Gil encara va tenir la barra d’explicar-ho en públic i criticar Patxi López. Suposo que algú encara recordarà els atacs que Rajoy ha fet els últims dies de campanya contra els socialistes per la negociació amb ETA, atacs molt més contundents els ha fet encara el sector dur del PP, encapçalat per Aznar i Aguirre. Aquesta última, per cert, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-la en un acte electoral a Tarragona al qual hi vaig anar per qüestiones de feina. Aguirre i la resta de parlamentaris del PP, Alejandro Fernández, Francesc Ricomà i Daniel Sirera, es van limitar a criticar als socialistes, als nacionalistes i, sobretot, van utilitzar el català per fer demagògia i per buscar uns centenars de vots, tot i el risc de provocar una divisió al nostre país. Potser que el PP s’ho faci mirar amb això de la llengua i que busquin altres arguments. Si tan bons van ser els vuit anys del govern Aznar a Catalunya, com és que ningú no ho recorda? Per què han de continuar ells i els seus acòlits mediàtics atacant d’aquesta forma?

Avui toca donar una resposta i aquesta resposta ha de ser contundent. Hi ha a Catalunya quatre partits per triar, però només un en el que no hi puc confiar de cap de les maneres. Desitjo que dels altres quatre partits, a cap se li acudeixi donar suport a l’innombrable perquè la majoria dels catalans no ho entendríem.

Per últim, divendres es va tancar la primera enquesta al meu blog. Amb uns resultats destacats per Lluís Sunyer, el líder d’Iniciativa-Verds que doblava el segon més votat, amb un empat entre el candidat del PP i el candidat de CiU. Més endarrerits hi trobem els candidats d’ERC i del PSC. Lluís Aragonès i Francesc Vallès, respectivament. No sé quin valor pot tenir aquesta enquesta, però el que puc assegurar és que es tracta d’un exercici de democràcia, sense cap condicionant. Suposo que els que han votat s’han deixat portar pel cor, però en cap cas es tracta d’una enquesta d’intenció de vot, si no d’una enquesta per mirar de conèixer quin dels cinc caps de llista desperta més interès en els lectors del blog.

De Torrent a Murakami (en dos posts)

2008-03-05T01:53:00.001-08:00

Un admirador ocult crec que des de l’Espanya profunda s’ha queixat reiteradament de l’incompliment que estic fent en aquest blog. Vaig dir en els seus inicis que aquest modest altaveu de les meves idees, opinions, gustos i recomanacions estaria el més allunyat possible de la política. El cert és que no ho he aconseguit fins ara, doncs alguns dels últims posts fan referència al moment preelectoral en el qual ens trobem i del qual és bastant difícil allunyar-se. Intentaré rectificar-ho amic meu, però com bé diu un altre amic, molt més proper, la política ho envaeix pràcticament tot.

També vaig dir-li a aquest amic de la llunyania que tenia ganes de llegir “Vida i Destino”, tot i que en aquests moments no disposo de temps suficient per capbussar-me en aquesta immensa obra, una obra que també he llegit que és extremadament lenta i grisa, segurament com la Unió Soviètica de l'època. Per tant, les mil i pico pàgines d’aquest llibre les tinc en standby, tot i que ho intentaré més endavant.

Avui sí, avui parlaré de llibres i de dos dels meus autors favorits, segurament els que més conec perquè ho he llegit quasi tot. Es tracta de dos escriptors que, aparentment, no tenen res a veure. Parlo del valencià Ferran Torrent i del japonès Haruki Murakami, dos autors que, casualitats de la vida, acaben de treure nou llibre quasi al mateix temps. “Només socis”, es titula el llibre del l’autor de Sedaví que ha editat Columna i “Sauce ciego, mujer dormida”, editat per Tusquets, tot i que suposo que també sortirà en edició catalana.

A Ferran Torrent el recordo de finals dels 80. El vaig escoltar per primera vegada, crec, en una un programa a Catalunya Ràdio em sembla que amb el Quim Monzó, el Ramon Barnils i el Jordi Vendrell, els dos últims desapareguts malauradament. Allí feia un consultori mèdico-sexual des de la ciutat de València crec que interpretant al Doctor Llaella (o alguna cosa semblant) amb el seu característic sentit de l’humor. Vaig adquirir alguns del seus primers llibres de la saga del l’inspector Butxana ja que l'inici del Torrent caldria situar-lo dins l'univers de la novel·la negra. El vaig anar seguint any rere any amb tots els seus llibres. No acabo d’entendre per què em va despertar tanta simpatia, però segurament el fet que els seus personatges estiguin extrets de la vida real, que utilitzin el català en àmbits de la vida en la qual sembla que no es pugui parlar en aquesta llengua. Que ens ofereixi situacions quotidianes, que ens mostri una zona del País Valencià, el seu cap-i-casal i també les zones rurals que no son diferents a les nostres, tot i que alguns ens ho vulguin fer creure; tot això em va ajudar a pujar-lo al meu particular pòdium literari. Amb Torrent de seguida et trobes en mig d’un llibre d’acció, hi trobem les descripcions justes i necessàries, ni més ni menys. T’ho passes bé. De vegades massa bé, els seus llibres corren molt. Els agafes i no pots deixar de llegir-los. Voldries que les pàgines del Torrent no s’acabessin, però, en un obrir i tancar d’ulls, ja et trobes al final, amb un desenllaç sempre sorprenent, tot i que pel mig aconsegueixes assaborir moments inoblidables. Qui no el conegui, li recomano la trilogia “Gràcies per la propina”, “La mirada del tafur” i “L’illa de l’holandès”, tres llibres autobiogràfics que ja ens ofereixen un dels elements més característics de la seva producció: les causalitats i les sorpreses inesperades que, en un tres i no res, donen un canvi dràstic al llibre i a la vida dels personatges. Molt més irònica és la segona trilogia, la que fa referència a la vida político-social-festiva-econòmica-esportiva de València, la València dels últims anys, la que ha dominat el PP, la del pelotazo immobiliari. No ho sé, però al Ferran Torrent li desitjo el millor pels pròxims anys. Ens ha de continuar sorprenent. Sense grans pretensions, que la literatura també és per passar-s’ho bé.

Volia parlar també del Murakami en aquest post, però he decidit deixar-ho per demà. Se m’ha fet tard.

Pizarro i els debats

2008-02-29T02:43:00.000-08:00

Ens trobem a la meitat de la campanya electoral i hi ha una sèrie de qüestions que em venen de gust de comentar. No em referiré a les desafortunades declaracions del candidat d’Unió, Raül Font, qui en una entrevista a El Mundo en la qual va dir que “CiU es una chica a la que no le importa cambiar de pareja si ve que va a tener más estabilidad...”, una frase que imagino que va sortir en una conversa informal però que un home amb l’experiència de Font hauria de mirar de controlar. En aquest comentari faré referència a l’entrevista que la Xènia Bussé, periodista vallenca que col·labora amb el Diari de Tarragona des de Barcelona, publicava aquesta setmana. El cert és que les respostes del Manuel Pizarro no tenen desperdici. Aquest empresari, com el presenten al PP, especulador i gestor empresarial en diria jo, ha parlat dels reus records a Tarragona, ciutat on va treballar el 1978. Parla de les passejades per la Rambla Nova, dels bucòlics “almendros en flor” a la primavera, de les calçotades, del Delta, de la subhasta de la llotja a Cambrils que es feia abans que els pescadors i els marines es barallessin i d’altres detalls. En canvi, el senyor Pizarro és incapaç de respondre sobre els problemes que sembla que té el castellà a Catalunya. Diu que un de Terol no té problemes d’idiomes. És clar!, només faltaria. Però tot i ser capçar de guanyar milions d’euros, diu que no té suficient criteri per parlar dels problemes del castellà a Catalunya, ell que hi va viure un anys i que hi ve sovint segons ell mateix diu. De fet, el castellà no corre perill a casa nostra. Ho ha dit el Mariano Rajoy i també la Dolors Nadal. Llavors a què ve tanta demagògia en els seus mitjans afins i les manifestacions malintencionades que molts dels seus polítics fan sovint?

La qüestió dels debats trobo que ha estat molt desafortunada. Primer de tot, és una falta de respecte democràtic els dos cara a cara. A Espanya i a Catalunya hi ha d’altres candidats a presidir el govern i amb l’excusa del bipartidisme ens estan clavant gols, dia sí i dia també. A més, el debat va ser tremendament avorrit. Rajoy, agressiu i cursi al mateix temps, va repetir el que des de la Cope i el Mundo i tots els seus acòlits porten quatre anys dient. Zapatero, molt més tranquil, va tornar a practicar el seu “buenisme”, la por al PP, i també es va negar a defensar els catalans de les malintencionades declaracions de Rajoy, segurament perquè molts votants del PSOE a l’Estat estan d’acord amb els plantejaments nacionals del PP.
Els que encara no en vam tenir prou amb aquest cara a cara, vam continuar amb el debat dels candidats de Tarragona de TV3 i, curiosament, al mateix dia de Canal Reus. Ahir al vespre, set candidats dels partits amb grup parlamentari van fer un altre debat a TVE. Això de debat és un dir, perquè l’organització va preveure torns tancats d’1 minut per cada candidat sense dret a interrupcions. Per cert, va ser el dia en que el diputat valencià del PP va tornar a utilitzar l’anticatalanisme per fer demagògia contra Catalunya i, especialment, el PSOE, que va ser incapaç de respondre.

La meva primera enquesta virtual

2008-02-25T04:33:00.001-08:00

Estimats amics blocaires. Acabo d’inaugurar una nova secció al meu blog. No es tracta de cap innovació tècnica desmesurada. La meva nova contribució a Les perles de l’Isaac és una enquesta tal i com tenen molts altres companys de la xarxa. En aquest la pregunta és obligatòria i fa referència a les pròximes eleccions estatals. Us ofereixo senzillament la possibilitat de votar pel millor candidat que es presenta a Tarragona entre els cinc grans partits. El meu modest i particular mitjà de comunicació no disposa, de moment, de diners suficients per encomanar una enquesta com ho fan els grans diaris, tampoc tinc la intenció de passar-la prèviament per la cuina al gust de qualsevol dels candidats. A més, la meva enquesta també serà un experiment sociològic per conèixer els interessos i les desviacions polítiques dels habituals del blog.

Ah, si algú encerta el % aproximat dels resultats finals a Tarragona, que m’ho faci saber i ho podrem celebrar d’alguna manera. Gràcies un altre cop i us animo a participar-hi activament.

Les eleccions i el meu 'retorn' a la COPE

2008-02-22T05:21:00.001-08:00

Acaba d’iniciar-se la campanya electoral de les estatals, per dir-ho d’alguna manera. A partir d’avui i fins el dia 9 de març no farem més que sentir parlar de les propostes dels polítics, d’allò que faran i del que no s’ha de fer. A partir del dia 9 de març començarem a sentir parlar de pactes i més pactes. Ja veurem com acaba tot.

En tot cas, les meves reflexions fan referència a diferents qüestions de l’actualitat política. Fa unes setmanes que es parla dels debats a la televisió, un debat que ha demostrat que els dos partits estatals son capaços de posar-se d’acord per bandejar la resta d’oponents. A ells ja els va bé. Mentrestant, altres opcions com ara la Izquierda Unida de Llamazares (conegut també com a Gaspi) o formacions més petites com CiU, Esquerra, PNB o Iniciativa tenen molt més difícil l’accés als mitjans amb grans audiències. Està clar que aquest debat de dilluns i el de la setmana vinent no serveixen per res més que per institucionalitzar el bipartidisme a l’Estat i mirar de restar la força que puguin assolir la resta de formacions. Em sembla una manca de cultura democràtica dels dos grans partits, tot i que evidentment Zapatero y Rajoy son els únics que poden aspirar a la presidència.

A nivell personal, la campanya l’he obert amb una sèrie de tertúlies a la Cadena COPE de Tarragona amb alguns dels caps de llista, concretament el Francesc Vallès (PSC), Francesc Ricomà (PP) i Jordi Jané (CiU) que és la foto que il·lustra aquest post gestilesa del senyor Òscar Ramírez. Aquestes tertúlies-entrevista m’han servit per coincidir amb dues persones que havíem treballat a la COPE a finals dels 80 i principis dels 90 quan començava amb això de la premsa. El Martí Margalef continua encarregant-se de les qüestions tècniques de l’emissora dels bisbes a les nostres comarques mentre que l’Oscar Ramírez, l’home del blogs, és ara mateix assessor de comunicació del Jordi Jané, és a dir, la seva ombra, perquè el segueix allà on va.

Em reservaré la meva opinió actual sobre la línia que segueix la COPE en aquestes eleccions i el que opino de personatges com el Losantos, César Vidal, Nacho Villa i alguns dels seus opinadors habituals. Afortunadament, els professionals de Tarragona, com ara el Frederic Recasens, no tenen res a veure amb l’odi que a diari vomiten alguns treballadors d’aquesta emissora amb el consentiment dels que prediquen la pau i donen consells sobre la posició que han de tenir els votants catòlics el 9 de març. Sigui com sigui, en tinc grans records d’aquella època a la COPE de Reus, amb professionals com el Manel Bautista, l’home que em va introduir a l’emissora, el Martí, la Marta, el Lluís González, el tiet Molina, el Carles Ferran, l’Oscar Ramírez, la Marigert, el Raül Rodríguez, el Joan Morales i un llarg etcètera de col·laboradors, alguns encara en actiu i d’altres dedicats a feines en altres sectors.

Acabo aquest post dient que no expressaré en aquest les meves simpaties i antipaties per cap dels partits, tot i que les tinc, perquè no es tracta d’això. L’únic que els demano és que intentin ser més valents, menys demagògics (en general) i més respectuosos amb la veritat, cosa bastant difícil pel que he pogut veure i escoltar.

Records de la televisió

2008-02-18T01:13:00.000-08:00

Ahir diumenge llegint La Vanguardia vaig veure a la secció de necrològiques la mort als 71 anys de la Glòria Roig, actriu de televisió, cinema i principalment actriu de doblatge en sèries de televisió i pel·lícules de cine. Al llarg de la seva carrera va posar veu a actrius com ara Bette Davis, Faye Daunaway, Glenn Close, Miranda Richardson o Sally Field. En el cinema, la darrera intervenció va ser al film de José Luís Cuerda 'La educación de las hadas' tot i que segurament molta gent recordarà la Glòria Roig, la germana gran de l’escriptora Monserrat Roig per cert, del seu paper de mestra de poble i ex marquesa a la sèrie “Doctor Caparrós metge de poble”, la sèrie dirigida per Esteve Duran i que tenia en Joan Capri el seu gran atractiu, però no l'únic. La notícia de la mort d’aquesta actriu m’ha fet pensar i recordar en la gran sèrie que en seu dia va fer el circuit català de Televisió Espanyola. De fet Doctor Caparrós, primer ‘Medicina General’ i després ‘Metge de poble’ va ser la primera gran sèrie de televisió de la qual en tinc un record especial i, regularment, encara en miro algun capítol gràcies a que els tinc enregistrats en vídeo i, algun dia, espero comprar-los en DVD perquè em sembla que s’ha comercialitzat la sèrie sencera.

Amb pocs mitjans, Doctor Caparrós va aconseguir el que avui en dia imagino que seria impossible. De fet, poques sèries de televisió m’han agradat darrerament, si descomptem els inicis de “Plats Bruts” i també el primers capítols de “Siete Vidas”. Doctor Caparros connectava amb tothom. Hi sortien personatges creïbles i humans, segurament un pèl exagerats, però que tothom podia conèixer a la vida real gent com la que sortia a la sèrie. Avui en dia molts han parlat de tot el que li deuen al Joan Capri, per exemple el Buenafuente, tot i que jo no acabo de veure en els seus monòlegs cap referència al Capri, que tenia un llenguatge molt acurat. Qui no l’hagi conegut ho pot fer al youtube ja que hi trobarà alguns monòlegs divertits en format audio. A la sèrie sortien altres personatges divertits com els que interpretaven el Rafael Azcona, Joan Pera, la Carme Sansa o la Maria Matilde Almendros o la pròpia Glòria Roig, que feia un paper de marquesa abandonada pel seu marit i que ho intentava oblidar exercint la docència a un petit poble on va retrobar-se amb el Doctor Caparrós. La Glòria Roig la recordaré perquè anava fent comentaris en castellà, quasi sempre en frases fetes, a les seves intervencions en català. Realment humor de primera línia que val la pena de recordar en mig de tanta mediocritat i tant de ja, ja, ja...

La música amansa a les feres

2008-02-13T05:06:00.001-08:00

He vist en els darrers comentaris del meu últim post que la gent està una mica nerviosa, que salta fàcilment, per aquest motiu i per tal d’asserenar els ànims, us proposo una sèrie de recomanacions musicals que en els pròxims dies es podran escoltar a Reus, es tracta evidentment del festival Autúria, el certamen de cançó d’autor que impulsa l’AMCA amb el seu incansable Pitus i també el David Fernàndez, home polifacètic i profundament inquiet com demostra en el seu blog. Com que la frase diu que la música amansa a les feres, per tal de tranquil·litzar-les us proposo que us passeu per algun dels concerts del festival que a més és gratis total.

Per començar, demà a la nit amb l’Albert Fibla i per continuar divendres al vespre amb l’artista per excel·lència, el Xavier Baró. De fet, el cantant, poeta i traductor lleidatà és personalment un referent des de fa molts anys i prometo en el pròxim post parlar-ne més àmpliament. Només aprofito per felicitar el David Fernàndez que, després de demanar-li expressament que programés aquest artista des de fa dos anys, al fi ho ha aconseguit. Ara només falta que també, en pròximes edicions, s’atreveixi amb el Josele S antiago, el que va ser cantant de Los Enemigos.

El cartell és completat per propostes imprescindibles com ara la del Quico Pi de la Serra, un músic que viu una segona joventut gràcies a un esplèndid disc de retorn; també mereix especial atenció del duet Sanjosex-Mazoni, dos dels artistes catalans amb més personalitat i originalitat; així com l’actuació del Roger Mas amb el seu nou projecte tel·lúric. Dels músics locals, podem parlar de l’Albert Jordà, un home que ja porta més d’una dècada sobre elss escenari i que, sembla que després d’aparcar els Papa:Noes, ara ho prova un altre cop en solitari. També mereix especial atenció el concert del David i el Jaume, o sigui, La Voz de los Nadie, grup nascut de les cendres de Presidents i dels quals ja en vaig parlar anteriorment en aquest post. Al final de l’Autúria, també destacarem el divertiment del Joan Masdeu, el líder de Whyskins, que assegura que s’ho passa molt bé cantant en solitari i fent versions.

PD. Tan sols felicitar de nou al Pitus i al David, però al mateix temps encoratjar-los per a que siguin una mica més atrevits en pròximes edicions.

M'arriba un meme

2008-02-05T01:49:00.000-08:00

No sé molt bé si això es fa així, però la Mar Roca, ex companya de feina i bona amiga tot i que darrerament només sé d'ella pels blogs i pel que llegeixo en premsa, em fa arribar un meme, que no sé exactament què, és però crec que fa referència a que li parli d'algun artista que m'emocioni. M'és difícil respondre aquesta pregunta perquè no acabaria mai. Però si hem de parlar d'algú que darrerament he escoltat molt, aquest és l'Ovidi Montllor, del que ja n'havia parlat en un dels primers posts que vaig fer. De l'Ovidi m'agrada tot, la força de la seva veu, el seu anar contracorrent, la seva visió de país i la seva ideologia (allò de la samarreta, ja ho sabeu suposo!). A l'espera que aquesta setmana surti el disc d'homenatge l'Ovidi se'n va a Palau, un homenatge que li va fer la gent de Propaganda pel Fet us incloc un link a un video del Youtube d'una actuació a Prats de Lluçanès als 70, un document històric amb la cançó La Fera Ferotge, que ja fa anys que està engabiada, malauradament.

Per cert Mar, a mi el Llach m'encanta i darrerament he vist el documental que el Lluís Danés va fer sobre els fets de Vitòria titulat "La revolta permanent", si no l'has vist, no saps el que et perds.

Per cert, passo aquest meme al Jordi Salvat, a l'Octavi Saumell, al David Fernàndez i al Salvador Mestre, un bon amic de Riudoms del qual recomano especialment el seu blog.

M'en vaig al cine, passo dels Goya

2008-02-04T00:16:00.000-08:00

No tenia cap interés en saber si “El Orfanato” o “13 rosas” s’emportaven el màxim d’estatuetes dels Premis Goya, una cerimònia imagino que llarga, feixuga i avorrida igual que ha passat en els últims anys. M’és totalment igual saber si hi va anar Javier Bardem o si d’aquí a uns dies guanyarà l’Oscar. Més aviat prefereixo que no el guanyi, més que res per evitar la dosi de nacionalisme ranci que ens envairà com ha passat sempre en aquests casos.

La meva relació amb el cinema ha estat i continua anant a ratxes. Ara feia uns mesos que només consumia cinema enllaunat (televisió i DVD) i, per això segurament els índex d’espectadors han baixat considerablement a l’Estat. Tot i aquest descens, he de reconèixer que quan vaig al cinema, a no ser que la pel·lícula sigui dolenta, m’ho passo bé. I no em refereixo a passar-m’ho bé fent qualsevol cosa menys veure la pel·lícula com fan alguns espectadors, que aprofiten les dues hores de la projecció per a menjar i beure com a bacons, parlar sense parar, esternudar i tossir o, si algú té l’oportunitat, fer manetes. Jo m’ho passo bé mirant la història que em volen explicar i, tot i que, en ocasions hi ha pel·lícules per oblidar, generalment sempre hi trobo alguna cosa positiva.

Com deia després d’uns mesos de no anar al cinema des de l’estrena de “13 rosas”, he vist tres pel·lícules quasi de cop, tres històries recomanables i molt diferents entre elles. Vaig retrobar-me amb les butaques del cinema a Madrid on vaig veure “American Gangster”, una pel·lícula de Ridlley Scott que segueix la saga del “Pradino” i que mereix situar-se entre les bones produccions que he vist darrerament del cinema de gangsters, en aquest cas protagonitzada pel Denzel Washington i Russel Crowe, ja que narra la història d’una part de la màfia dominada per un clan negre.

L’altra pel·lícula va ser “En el valle de Elah”, aquesta la vaig veure a Tarragona al costat d’un públic bastant educat, tot s’ha de dir. Es tracta d’una dramàtica història amb el rerefons de la guerra d’Irak i d’un ex soldat retirat (Tommy Lee Jones) i la seva dona (la sempre atractiva Susan Sarandon) i una inspectora de policia, Charlize Theron, que volen esbrinar la mort del seu fill en tornar de la guerra. Pel·lícula crítica amb el govern Bush però sempre amb la dosi de patriotisme una mica ranci que tenen els yankees.

La darrera pel·lícula que he vist va ser a Barcelona, al Casablanca, un petit cinema de dues sales situat prop de Gràcia on encara fan pel·lícules en versió original. Allí vaig veure “Viaje a Darjeeling”, de Wes Anderson, una divertida comèdia americana però amb interès i excel·lents diàlegs i situacions, a més d’una gran selecció a la banda sonora original. Narra el retrobament de tres germans que decideixen fer un viatge a l’Índia per retrobar-se espiritualment. Realment estrambòtica i encisadora al mateix temps.

Segurament després de veure aquestes tres pel·lícules m’han tornat les ganes d’anar al cinema. Suposo que aquesta pot ser una de les solucions per evitar que la gent deixi d’entrar a les sales: que les pel·lícules siguin bones. Deixem-nos estar de Goya i dels Oscar. El premi l’hem de donar nosaltres.

Del Pedro J. al Boadella

2008-01-28T01:26:00.000-08:00

He de reconèixer que de vegades no en tinc prou amb la dosi habitual que pots escoltar a les ràdios o a les televisions estatals i en necessito una mica més. Aquest diumenge, després de la jornada laboral, i veient que a la televisió no feien res de bo com és gairebé habitual, vaig decidir llegir la premsa diària, concretament el diari El Mundo. Ahir, el diari del Pedro J. ens brindava l’oportunitat de llegir la segona part de l’extensa entrevista amb el Mariano Rajoy, després de fer fa unes setmanes el mateix amb el president Zapatero. Més o menys Rajoy va repetir, molt més ampliat, el que li va dir a la Terribas, això sí, sense la careta moderada (molt més que el Duran) que es posa quan visita Catalunya i parla per TV3 o Catalunya Ràdio. Un cop enllestida l’entrevista i després de fullejar el diari, amb dos o tres minuts en vaig tenir prou ja que només em vaig entretenir a llegir un article de cultura sobre el Murakami (que bé, nou llibre aquesta setmana!) i un demagog article del Marçal Sintes sobre el Saura, vaig optar per finalitzar el llibre que havia començat feia unes setmanes i m’havia deixat a la tauleta de nit.

Es tracta de l’“Adiós Cataluña. Crónica de amor y de guerra” (Espasa), d’Albert Boadella, el director d' Els Joglars. Alguns potser podran dir que sóc una mica masoquista. Segurament. El cert és que sempre m’ha interessat molt el que diu el Boadella sense saber ben bé el perquè. N’he llegit els seus llibres, he vist els seus cinc o sis darrers muntatges teatrals, encara recordo alguns episodis clavats a la memòria de “Sóm una meravella”, la sèrie de televisió que va fer a TVE a finals dels 80. Comparteixo bona part dels comentaris que l’artista fa de la societat en general, tot i que discrepo d’algunes de les seves consideracions polítiques. Segurament Boadella té raó en alguna de les seves dèries cap al nacionalisme català, però crec que va massa lluny i ho posa tot en un mateix sac. De fet és fàcil fer-ho en aquests moments de la seva vida. Vaig entrevistar-lo fa tres anys quan va oferir a Reus l’estrena de “La torna de la torna” i en aquells moments ja el vaig veure totalment ficat en aquesta batalla en la que s’ha posat al costat d’alguns personatges de dubtosa filiació democràtica (Losantos o César Vidal, per exemple). En tot cas, llegir a Boadella és sempre un plaer i també una forma de passar-s’ho bé amb qualsevol de les anècdotes i moments divertits que explica en el llibre. Fer-li cas ja és una altra cosa. Per cert, la Isabel Clara-Simó acaba d’escriure la rèplica a aquest llibre amb un opuscle titulat "Adeu Boadella". Miraré de donar-li un cop d’ull i ja us explicaré. Ara tinc son.

Un record pel Pere Clua (missatge pels desmemoriats)

2008-01-23T02:03:00.000-08:00

Aquest diumenge em van fer arribar la tràgica notícia de la mort del Pere Clua. Ara feia alguns mesos que no el veia i, de fet, a casa no en teníem notícia de la seva malaltia. Per qui no ho sàpiga, el Pere Clua era un mestre jubilat de Corbera d’Ebre que havia exercit la major part de la seva vida a Reus i que tenia una gran passió, la història i concretament la Guerra Civil, suposo pels records recollits en la seva infantesa i joventut a la seva població natal, una localitat (Corbera) que sempre val la pena visitar per intentar recordar (passejant pels carrers del Poble Vell), el que va significar la Guerra Civil.

Vaig conèixer el Pere Clua de ben petit. Era amic del meu pare, es coneixien des de la joventut a Corbera d’Ebre, dels estudis de magisteri i també de la mili. No el vaig arribar a conèixer com a mestre d’escola però n’estic segur que era un d’aquells professors que es preocupaven pels alumnes i que amb ell s’aprenia molt més del que explicaven els llibres. Qui vulgui llegir alguna cosa realment emocionant sobre el Pere Clua pot fer-ho al blog del bon amic David Fernàndez, que en va ser alumne durant una colla d’anys. També és interessant de llegir el que sobre el Pere Clua va escriure l’historiador Josep Sánchez Cervelló amb qui col·laborava habitualment i que podeu llegir aquí.

Vull aprofitar aquest post sobre la desgraciada mort del Pere Clua per fer arribar el meu missatge de suport a tots aquells historiadors o estudiosos de la nostra història més recent que en els últims anys ens estan oferint veritables regals a tot aquells que ens interessa la història. La recent aprovada llei del Memorial Democràtic, un compromís del Joan Saura i d’Iniciativa que ha sortit endavant malgrat molts entrebancs, i també la llei de la Memòria Històrica del govern estatal, ha de servir per conèixer millor el que va passar al nostre país. Alguns s’hi ha oposat a aquestes lleis; uns perquè consideraven que s’havia d’anar molt més enllà i, de fet, per fer-se veure políticament, i els altres perquè prefereixen no remoure el passat, prefereixen que la majoria oblidin d’on venen els seus partits o alguns càrrecs encara vigents. La memòria cal recuperar-la. Encara tenim testimonis vius que ens en poden parlar en primera persona. Segurament s’ha tardat massa en començar a estudiar la història a petita escala, què va passar a cada poble. S’han publicat monografies interessants, s’han fet estudis, documentals, pel·lícules. Val la pena que hi treballem molt més perquè encara hi ha moltes coses per descobrir, molts papers per llegir i molts documents per analitzar. Tant de bo hi hagi moltes més persones com el Pere Clua!

He tornat

2008-01-14T04:40:00.000-08:00

Aquest missatge va especialment dedicat a tots aquells que em volen mal, als meus enemics, que algun que altre en tinc, per recordar-los que segueixo ben operatiu (ho sento, haureu d'esperar). Deu dies després del meu últim post he tornat a escriure i aprofito per explicar-vos que he estat de vacances (de fet fins dijous no torno a treballar) i per això no he escrit. Mala sort enemics, el blog continua operatiu i el penso seguir actualitzant perquè encara em queda un sentit crític, per mínim que sigui.
Durant aquests deu dies d’absència al blog he fet un petit viatge a les Espanyes. A Madrid i a l’Aragó profund, a Teruel, que realment existeix, tot i que s’hi poden fer poques coses, a part de menjar més o menys bé, relaxar-te i adonar-te que la vida també es pot pendre amb més calma. És cert que podia haver utilitzat un ciber per enviar alguna consideració, però no ho he fet (de portàtil de moment no en tinc). Quan un fa vacances el millor és desconnectar del tot i oblidar la feina. En aquesta ocasió ho he fet de veritat. Ni mails, ni correus, ni premsa local, ni quasi bé trucades per explicar-te què passa per aquí. Algú fins i tot m’ha preguntat si he canviat de feina perquè li retornen els mails (curiosa deducció). Tampoc penso explicar en aquest correu les bones carreteres que hi ha en algunes zones on pràcticament no hi ha trànsit si les comparem amb les de casa nostra, no vull caure en el victimisme d'alguns. Ja tindré temps més endavant. Només aprofito aquest post per dir que continuo resistint. Que ja és molt.

M'agrada el jazz

2008-01-04T00:34:00.001-08:00

Una de les grans passions que tinc, i els que em coneixeu ja ho sabeu, és la música. Fa anys que compro discos, vaig a concerts i festivals (darrerament no molts) i llegeixo llibres i revistes de música, a més d’un tímid intent a meitats del noranta de dedicar-me al rock amb un grup anomenat Flangers, en el qual l’inefable Ariel Santamaria s’encarregava de cantar i tocar (sí, sí, el de la Cori), motiu pel qual no m’estranya res el que pugui fer en política perquè ja el conec de fa temps.

El cert del cas és que m’agrada la música en un sentit ampli, tot i que les meves preferències se’n van cap al rock més dur i els artistes amb actitud punk (que no vol dir la música punk, que també m’agrada) a més de descobrir petites “perles” amagades dels 60 i 70 que algunes discogràfiques s’encarreguen d’editar. Tot i aquestes preferències, fa uns anys, cinc o sis, potser, que tinc una gran debilitat pel jazz. Com m’ha arribat? No ho sé, però son diversos els factors que hi han ajudat. Des d’escoltar Ràdio 3 i els comentaris i les històries del Cifu; els articles de la revista “Jaç” que dirigeix el Pere Pons, un dels últims homes sense mòbil que conec; fins a l’oportunitat d’escoltar jazz en directe i de qualitat que ens ha aportat el Jaume Juan Magriñà (el fundador del Keyboard Jazz Lounge) amb el seu Festival de Jazz de Reus que no sempre ha estat correctament recolzat per les institucions. Gràcies a ell he pogut descobrir en directe a Michel Camilo, amb qui vaig tenir l’oportunitat de conversar; vaig poder dinar amb el Bebo Valdés; conèixer l’Ignasi Terraza, un home pel que tinc una devoció admirable i en definitiva escoltar gent com el Monty Alexander, la Jacqui Naylor, els veterans The Golden Gate Quartet, Benny Green Trio & Harry Allen, Jimmy Cobb & The Real Thing, Alvin Queen and Organics, Chano Domínguez o els Manhattan Transfer; a més d’algunes promeses locals com el Pau Terol o el Gerard Marsal. Només desitjo que el Jaume Magriñà segueixi tan actiu com sempre en el festival que enguany es farà al mes de març i que de moment ja té confirmats dos noms de gran relleu, la cantant Patti Austin amb un homenatge a Ella Fitzerald i el Ahmad Hamal Trio.

Només volia acabar aquestes ratlles sobre jazz recomanant algun dels discos que han arribat a les meves mans recentment i que parlen del futur i del passat del jazz català. Es tracta d’un disc de Tete Montoliu i Javier Colina inèdit fins ara i el nou treball del cada vegada més arriscat Llibert Fortuny. El disc del Tete Montoliu, que just ha fet deu anys de la seva mort, es titula “1995”, que és l’any en el que va ser enregistrat després de tres setmanes de concerts al club “Cafè Central” de Madrid. Es tracta d’un treball de 10 cançons on es demostra la maduresa del més gran músic de jazz que ha donat el nostre país i poc abans de la seva mort, al costat d’una promesa en aquells moments, el contrabaixista Javier Colina, un home que l’any passat va editar “Colina-Miralta-Sambeat Trio”, un disc sensacional que va sortir a la llum gràcies a l’esplèndid treball de Contrabaix, el segell discogràfic que ha creat l’Ateneu Santfeliuenc, una entitat que només per curiositat, val la pena conèixer tot el que fa.

L’altra disc, el nou de Llibert Fortuny Electric Quintet titulat Double Step. Sens dubte el Llibert és el músic català que es mou dins els paràmetres del jazz amb més projecció internacional. Després de l’imprescindible XXL amb una big band, el Llibert ha recuperat el seu arriscat quintet per sorprendre amb un disc que ha llicenciat una multinacional, concretament Universal, a través del prestigiós segell Emarcy. Al Llibert el coneixia anteriorment d’escoltar-lo en algun recopilatori, però el meu primer contacte en directe va ser fa un parell d’anys a l’Auditori Caixa Tarragona, un auditori que va ser capaç de buidar de senyores de la tercera edat amb un parell de cançons. El volumen del seu saxo i la brutalitat de les seves cançons van sorprendre a més d’un. Més tard el vaig veure al Mercat de Música Viva de Vic amb la Big Band, espectacle que es pot trobar amb un DVD que acompanya el seu disc anterior. Ara només espero que o bé a Reus o a Tarragona, algú s’atreveixi a portar-lo de nou per descobrir la seva evolució, que segur que és molt gran i que pagarà la pena.

2008

2008-01-02T01:27:00.000-08:00

Ha començat el 2008 i ho ha fet de forma tranquil·la, tal i com se’n va anar el 2007, al menys a Catalunya. Els primers mesos de l’any seran informativament intensos amb les eleccions espanyoles i els pactes que hi haurà els dies posteriors; després començarà el bombardeig mediàtic dels Jocs Olímpics de Pekín, el país tan democràtic que els Estats Units opten per evitar en qualsevol de les seves crítiques. A Catalunya, suposo que continuarem parlant de l’etern finançament, unes negociacions que es presumien llargues i que serviran a alguns partits catalans per continuar fent el numeret davant les càmeres de televisió. Menys mal, de què parlaríem els periodistes.

A nivell personal, que és realment el que importa, n’estic convençut de que serà un bon any i no em refereixo de forma exclusiva a l’aspecte laboral (de fet, aquest aspecte estic convençut que continuarà igual, és a dir, anar tirant, amb moments millors que d’altres). Encara em falta una mica pels quaranta (no sé si amb crisi o sense), però amb una família que comença a moure’s pel món no hi ha dubte que és una oportunitat única per continuar fent coses, perquè si optem per mirar contínuament enrere ens adorarem de la impossibilitat de repetir alguns moments.

Venim d’un any, el 2007, en el qual en una balança suma molt més el positiu que el negatiu. He aconseguit treure’m del damunt una pesada llosa que durant alguns mesos va molestar-me profundament. Sortosament, el temps posa a tothom al seu lloc i ara aquesta llosa només la veig deambulant com un fantasma per alguns carrers de la ciutat. Laboralment, després d’uns moments de dubte, estic bastant satisfet i crec que el futur és engrescador per a tothom. Espero que aquests esperances en el futur siguin compartits per la majoria. (Ah!, per aquest 2008 ni m’he promès fer exercici a diari, ni tampoc fer bona lletra, ni deixar de fumar, que no fumo).

Una Nadal amb"Plàcido" i amb "Desig de foc"

2007-12-29T02:40:00.000-08:00

He de reconèixer que aquests dies de Nadal he tingut aquest blog una mica abandonat. A partir d’avui ho esmenaré, tot i que la veritat és que la rutina dels dies previs a les celebracions del Nadal i Sant Esteve, la grip que també ha fet els seus efectes, han fet d’aquesta darrera setmana una successió de dies més aviat tranquils, això sí, sense gaire temps per llegir ni mirar la televisió, per exemple. De fet, això de mirar la televisió ho he intentat algunes estones però m’ha estat impossible. Finalment, entre els carcamals de la Primera, la merda (amb perdó) infecta de les privades i la cada vegada més carrinclona TV3 amb el seu insuportable programa dedicat al billar a tres bandes, m’he quedat amb dues perles.

La primera perla és la pel·lícula de Francesc Macià, un bon film de Josep Maria Forn que als cinemes va passar sense pena ni glòria però que mentre Esquerra estigui al Govern n’estic segur que el passaran any sí, any també. La pel·lícula em va distreure tot i que el component hagiogràfic i empalagós potser era un xic excessiu. Ahir al vespre, mentre encara curo la grip, després d’assaborir els darrers minuts de la victòria del Barça de bàsquet davant del Madrid (quin consol!) i de veure part del Thalassa, un dels programes encara recomanables de TV3, vaig posar “Versión española” a La 2, per veure què hi feien. Van anunciar “Plàcido” i vaig decidir veure-la. Tot i que tinc el DVD d’una d’aquelles col·leccions dels diaris que les acabes comprant i no en veus ni la tercera part, vaig preferir la opció de veure una pel·lícula a la televisió amb els llargs talls de publicitat, menys que a les privades, afortunadament. A la pel·lícula, per cert, hi trobem un sensacional Cassen, que debutava en el cinema de protagonista i Déu n’hi do quin debut. Però la reflexió al voltant d’aquesta pel·lícula és que Luis Garcia Berlanga, a l’any 61, va fer una autèntica sàtira de la societat espanyola de l’època, de la societat dels guanyadors, dels de missa, dels que anaven farts. Avui en dia, m’agradaria comprovar quants directors espanyols de cinema serien capaços d’enfrontar-se al règim d’una manera tan clara, un règim que, tot sigui dit, devia tenir un nivell intel·lectual molt baix si la censura no va saber captar el missatge de la pel·lícula, que de subliminal, en tenia ben poc.

Parlant de menjar, els propers dies els dedicaré a degustar el nou llibre del periodista i escriptor reusenc, Jordi Cervera, que m’ha fet arribar la responsable editorial de Meteora, la Dolors Sàrries, titulat “Desig de foc” (i que també es pot trobar al mateix temps en castellà, cosa sorprenent si no ets una primera figura amb bitllet cap a Frankfurt). El llibre fa bona pinta, com tot el que Cervera ha fet darrerament i que he tingut l’oportunitat de llegir, com ara la novel·la “Mosques”, una obra que va merèixer la distinció de millor novel·la negra en català, fet que potser la va situar en aquest apartat literari del que molts lectors, injustament, passen. A la coberta posterior, es diu que "Desig de foc" és una novel·la que es fonamenta en les labors culinàries, en les seves aromes, les seves textures, els seus guisats i sabors, per a crear un univers narratiu carregat d’erotisme que barreja la il·lusió de la fantasia amb la pura lluita per l’espai físic i vital. Al final de lllibre, hi trobarem un receptari final comentat per Santi Santamaria. Cada capítol porta per títol el nom d’un plat.

Quant hagi devorat el llibre ja seguiré parlant-ne. Que vagi de gust, rics i pobres, de butxaca i d'esperit!

La voz de los nadie

2007-12-20T07:12:00.000-08:00

Aquest dijous el Jaume Blanc i el David Fosses em van fer arribar el disc del seu nou projecte musical. Dos dels tres components del grup de punk-rock de la Selva del Camp, Presidents, acaben de crear un projecte artístic radicalment diferent al que tenien fins ara, al menys pel que fa a la part musical i que ja els ha permès tocar fins i tot a Honduras en un festival davant d’unes 5.000 persones, un festival en el qual l’any passat hi va tocar fins i tot el David Bisbal.

Ara, el projecte del Jaume i el David és La voz de los nadie, un grup que acaba de treure el seu primer disc, titulat “...aquella que también se equivoca”, del qual se'n pot escoltar un avançament en aquesta adreça del my space. Es tracta de deu cançons i una versió (“Horas Lentas”, dels enyorats Números Rojos) en les quals els dos músics s’acosten al rock d’autor, un rock amb lletres molt més treballades, intimistes, amb crítica social, amb molta més melodia, plena de bones intencions ique segur que els obrirà portes. A més, el disc ofereix alguna pinzellada de luxe que segur els pot anar molt bé. Des de l’estage amb músics senegalesos que van fer l’estiu passat en aquest país per tal de millorar la maqueta inicial, a la col·laboració de l’Andreu Buenafuente, que s’encarrega de la portada amb una il·lustració marca de la casa, o les col·laboracions d’alguns dels músics interessants de les nostres comarques, com ara el saxofonista Gerard Marsal, les percussions del David Rincon i el baix del Sergio Martínez. A més, de la producció se n’ha encarregat el Tony Urbano, el tarragoní que fou baixista de Leño i que ja havia treballat en la producció de dos discos de Presidents.

La voz de los nadie, autoeditat amb el segell Sello en blanco,creat per a l’ocasió, es pot comprar a la pàgina web del grup, a Reus al Qui’k i també en alguns bars i locals a l’espera d’aconseguir una distribució estatal. De moment, després d’una presentació a Madrid, el grup espera poder mostrar la seva nova música en alguna sala de les comarques de Tarragona. Serà una bona oportunitat per conèixer en directe el projecte del David i el Jaume.

A més de parlar-vos del grup, m’agradaria recordar com vaig conèixer als Presidents, un grup amb el que m’unia una bona amistat. Recordo quan treballava al Punt, fa uns dotze anys, Discmedi (si no m’equivoco) em va fer arribar el primer disc, “The first message”, un bon treball de rock tot i algunes mancances de joventut. A partir d’aquí van arribar el següent “No comission” (del qual em vaig encarregar de la foto interior en una sessió al Teatre Bratrina), i també el tercer i darrer treball “En la nevera...hambre”, en el qual adoptaven el castellà en lloc de l’anglès. Son alguns els records que tinc en primera persona dels Presidents durant aquests deu anys. Des d’un concert a Camarasa (La Noguera), a un altre compartit amb els Rippers a Tarragona en el qual vaig fer de dj (crec que a la Sala Golfus del Port Esportiu), a un bolo al velòdrom de Tortosa en el qual varem assaltar literalment el camerino dels Sangtraït que es va quedar sense amb la nevera del tot buida; el concert amb els Dover al pavelló de la Selva i el bon rotllo que hi va haver posteriorment al backstage. Son algunes de les tantes batalletes d’un grup, els Presidents, que s’ho va prendre de forma seriosa tot i les dificultats d’un estil certament minoritari. Però com sempre dic: ¡Que les quiten lo bailao!.

L’euro, els cunicultors i Los Monegros

2007-12-17T01:28:00.000-08:00

Aquest cap de setmana el protagonisme mediàtic se l’ha endut el vice-president del govern i ministre d’Economia, Pedro Solbes. El més que probable ministre d’Economia si Zapatero repeteix victòria ens ha sorprès amb una explicació reduccionista de l’increment de preus dels últims anys que deixa enrera qualsevol estudi macro-ecomònic dels grans gurus de l’economia. Ara, pel que sembla, la culpa del preu del pa, del talladet, dels bars, dels pisos, del cinema, del bitllet de l’AVE i un llarg etcètera és que no sabem quan val un euro.

Doncs miri, senyor Solbes, jo sí que sé el que val un euro; el que passa, es que en un restaurant no puc pagar (ni que ho vulgui fer) un menú a set o vuit euros (1.165 o 1.320 pessetes), perquè ara val 10, 12 o 15 euros amb el cafè a banda. Tampoc puc prendre un cafè a 0’70 o 0’80 (com deia el senyor Zapatero) perquè senzillament ningú me’l donarà, si no és en una d’aquestes immundes màquines que acostem a omplir les oficines i empreses. Tot gràcies a l’increment desmesurat de preu de bona part dels serveis i bens de consum i, sobretot, per la permisivitat del seu ministeri que ha fet la vista grossa sense parar. Menys mal, que un dia després, Zapatero, va dir que els espanyols mereixen liderar els salaris a nivell europeu.

Ara bé, els que no tingueu un duro, el que heu de fer és menjar conill, que diuen que és més barat que la vedella o el corder. Jo en menjo sovint perquè m’agrada, no perquè el govern em digui què n’he de menjar. Només faltaria això. L’increment del consum de carn de conill l’agrairà l’estimada Associació de Cunicultors Sant Pere de Reus. Des de fa molts anys fan campanyes, promocions i actes per promocionar la carn de consum i, ara de cop i volta i sense cap comissió (suposem) el govern els fa la campanya de franc. La grossa de nadal, als cunicultors, els ha arribat 10 dies abans.

Tornant a l’euro, tots aquells que després de reagrupar els vostres crèdits i (màgia!) hagueu vist reduir la vostra quota mensual fins a la meitat, encara tindreu la possibilitat d’estalviar una mica de calderilla d’euro i anar al casino. Però el millor de tot és que no caldrà anar a Las Vegas. Ara, ho podreu fer agafant l’AVE a Perafort i baixant a la parada de Los Monegros.

Teatre

2007-12-14T00:45:00.000-08:00

El proper dimarts aniré al teatre. Concretament serà al Bravium de Reus. Alguns es poden pensar que potser aniré a veure una de les obres que sovint s’hi representen. No senyors. En aquesta ocasió seré jo qui pujaré dalt de l’escenari per participar en una lectura dramatitzada (escenificada m’agrada més dir).

La meva relació amb el teatre no es remunta a fer-ne alguna ressenya i/o crítica de les obres que habitualment passen per Reus i Tarragona. De fet, hauria de dir passaven (al menys per Tarragona) perquè la ciutat que aspira a ser capital de la Cultura a nivell europeu s’ha quedat sense TEATRE amb majúscules. El Metropol està tancat per la incompetència d’uns polítics que durant anys no van voler realitzar-hi les reformes pendents. Mentrestant, l’esperat Teatre Tarragona no és més que això, un teatre esperat fins a l’eternitat. A Reus, per la seva banda, encara no tinc prou elements per jutjar les excel·lències auto-complaents del CAER; suposo que un dia en podrem parlar amb més calma. De moment, el Fortuny i el Bartrina continuen treballant amb força èxit.

Tornant al Bravium. Serà el dimarts 18 de desembre quan a les 20:30 hores i “todo totalmente gratis”, com diria el meu amic Salvador, representarem Sols al Cel, de l’autor, actor i director gironí Mart í Peraferrer i Vayreda. El mundialment conegut Jaume Ciurana dirigeix un grupet format pel Jordi Salvadó, Pau de la Peña, Fito Luri i a un servidor. No és que en tingui gaire idea d’això de teatre, li poso voluntat i ja està. De fet, el meu debut teatral va ser l’any passat amb una altra lectura escenificada d’un text de David Mamet, Glengarry Glen Ross, que va dirigir Txell Granados, crítica teatral i columnista a la premsa diària de Tarragona que fins ara no crec que hagi estat prou valorada. (Tot arribarà Txell!)

Per qui no pugui venir, només dir-vos que Sols al cel és una història actual que vol parlar de l’amistat en estat pur, dels problemes del joves que es veuen abocats a lluitar en un món d’adults que encara no els pertoca i de sentiments contradictoris que a vegades ens fan tenir actituds totalment desproporcionades. Els protagonistes d’aquesta història són els quatre membres d’un grup de rock d’èxit que veuen com la seva amistat es trenca arran de la mort d’un d’ells.

"La cançó del cansat"

2007-12-12T01:57:00.000-08:00

Vaig dir en el meu primer post que intentaria allunyar-me el màxim possible de la política, però no sempre és fàcil. Hi ha situacions que ho fan difícil i fins i tot impossible. L’anunci del tancament aquest diumenge de matinada (amb nocturnitat i tot allò que diuen els jutges) dels repetidors de TV3 al sud del País Valencià em podria provocar un seguit de reaccions i consideracions més o menys històriques i/o polítiques. Però crec que el meu pensament al voltant d’aquesta qüestió el resumeix millor que ningú una cançó del cada dia més oblidat (malauradament) Ovidi Montllor. El poema, tot una declaració de principis, el podem trobar al disc “Bon vent.... i barca nova!”, que Ariola va editar el 1979, i que tinc la sort de tenir en el vinil original de l’època.

Diu així:

“La cançó del cansat”

(A Joan Fuster)

Em va tocar tocant Mediterrani.

Per barret Pirineus, i una llesqueta.

Per sabata Oriola d'estranquis.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.

Per idioma, i senyores, català.

Per condició, senyors, sense terres.

Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,

la meua carta de naturalesa.

No és miracle, ni és un mal son;

m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,

tots els qui obliden les arrels.

Seran branca d'empelt en altres prats.

I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.

Fins ací ens heu fet arribar.

De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.

Tinc senyera on blau no hi ha.

Dic ben alt que parle català

i ho faig a la manera de València

Ovidi Montllor

Amb aquesta cançó crec que queda ben clar.

Per cert, qui en vulgui saber una mica més de l’Ovidi, a més d’escoltar la seva veu, llegir les seves lletres o veure les seves pel·lícules, ho pot fer amb el llibre "L’Ovidi", de Núria Cadenas, editat el 2002 per Tres i Quatre de València. També a internet hi ha una pàgina de l’Ovidi Montllor on es pot escoltar tota la seva producció musical.

benvinguts

2007-12-10T01:46:00.000-08:00

Aprofito aquest dilluns 10 de desembre per iniciar el meu camí a l'interessant món dels blogs.

La veritat és que feia temps que m'havia decidit a crear el meu propi racó a internet. Els que em coneixeu ja sabeu qui sóc. Periodista de Riudoms, encara que resideixo a Cambrils des de fa set anys. Treballo actualment al Diari de Tarragona i concretament a la secció de Panorama, un calaix de sastre on hi cap més o menys tot el que passa a Catalunya, a Espanya i al món. Dit així sembla que tot estigui al meu abast, però el que em dedico a fer és el que vulgarment se'n diu teletipus (cortar-pegar, vaja!) amb algun petit apunt de creació pròpia. Com que els que manen al Diari creuen que la secció més indònia per a mi és aquesta, enlloc de portar la informació cultural que es genera a Tarragona (el que realment m'apassionava), tal i com feia fins ara, he decidit iniciar un blog on, bàsicament, penso introduir-hi pensaments, opinions personals (com més allunyades de la política, millor) i també petites recomanacions, perles en diria jo, de llibres, restaurants, indrets, discos o pel·lícules. Tampoc és que sigui molt original, però sí que intentaré parlar d'alguns títols que no acostumin a estar a l'abast de tothom, que siguin difícils de localitzar o que puguin aportar algun plus. Vaja, no vull considerar-ho elitista, però tampoc vull que això sembli les recomanacions de los 40 Principales.
En tot cas, gràcies per llegir fins aquí i fins ben aviat amb els vostres comentaris i aportacions.