Freaks per un tubo. (tot recordant el Diari de Reus)

Escric aquest post només per il·lustrar un comentari que en el darrer post va fer l'amic responsable de l'illa dels monstres, un dels millors blogs de la zona. Em deia que el concepte freak ha degenerat perquè qualsevol arreplegat es considera un freak. Fins i tot jo he caigut en la trampa i he considerat freak a algunes persones que no s'ho mereixen. En tot cas, aprofito, per passar-vos un article del que feia a la contraportada a l'enyorat Diari de Reus, que vaig coordinar durant un any i mig. El vaig publicar en el número 11 del divendres 2 de juliol del 2004. A la foto, estic una mica més jove, tot s'ha de dir.

Fins al barret del Chikilicuatre

Com vaig dir en el meu últim post, he estat uns dies a Madrid i la veritat és que he pogut sobreviure sense cap tipus de problema. Madrid i Barcelona, per exemple, no tenen diferències en gaires coses aparentment (no vull dir només en que el castellà sigui l’idioma predominant a les dues ciutats) també hi ha el fenòmen chiquilicuatre per tot arreu. També la moda dels bars de disseny ha arribat a Madrid, afortunadament encara queden alguns (millor dit molts) locals clàssics com ara el Vinos Revuelta, situat al costat de la sortida de la calle Toledo de la plaza Mayor, un clàssic en cada viatge a la capital de l’Estat que faig amb unes tapes sensacionals. Per allí a prop, encara es pot trobar algun cartell amb allò tan famós fa unes dècades de “Hay vermuth de Reus”. Per cert, casualitats de la vida, a Madrid passejant amb el meu amic Montaña, que ha canviat el ministeri pel Senat, vaig trobar-me al meu cosí Albert i la seva senyora Esther. A tots tres, una salutació cordial des d'aquest blog que sé que visiteu.

Aquest diumenge faré 38 anys. Segurament un no s’adona de l’edat que té fins que no parla amb algun jove que arriba per exemple a la feina i li recorda el nom d’un futbolista de la dècada dels 80, el nom d’un grup de rock que als 80 o als 90 va marcar tota una generació o el títol d’un programa de televisió. Tú pressuposes que tothom sap del que parles i llavors, aquest noi o noia, veus que et fa cara de no saber del que li parles i et mira com si li parlessis en xino. Doncs bé, avui em dedicaré a recomanar a aquests joves que han crescut amb basura tipus Chikilicuatre, que algun tinc entès que també es passa pel meu blog, algun programa, artista o pel·lícula que crec que han quedat en l’oblit perquè pugui comprovar què hi havia abans i què hi ha ara. Algú potser pot dir que es tracta de programes que avui en dia serien considerats com a freaks, tot i que jo crec que és el que es portava abans. A més, la meva opinió personal és que situats en el seu context històric, son molt millors que alguns dels humoristes que tenim avui en dia. Per il·lustrar aquests noms posaré unes quantes entrades al youtube. Los Hermanos Calatrava van ser un fenòmen a l’Espanya dels 70 i els 80. Buscant per la web he trobat un fragment petit de la histriònica pel·lícula “El Ete i el Oto” o un petit gag de TV1 que avui seria políticament incorrecte ja que es parlava en termes polítics com ara Os Paises Galegos, el País Valenciano o els Països Catalans. Vaja amb els Calatrava. Qui ho havia de dir.






L’altra humorista és el Cassen, tot un personatge del cinema i l´humor català. Algú potser avui en dia somriuria per sota del nas, però crec que en el seu temps, igual que el meu admirat Capri, no estava gens malament.



Per últim, una petita perla de la música espanyola, ara sí, freakisme a tope. Les malaguanyades Grecas i el seu pop-rock-canalla.


Evidentment les crítiques al Chikikicuatre i la factoria El Terrat no són al 100%. El bo del chikilicuatre és que ha regenerat el sentit de l'humor i a la xarxa es troben interessants paròdies amb la música d'aquest fenòmen. El chiki chiki del Nàstic, del Barça, d'Esquerra, de la sobrassada, d'Euskadi, del Delta, etc, etc. Youtube és una mina.

PD. Redacto aquest post escoltant l'impagable Spanish Bizarro, una selecció de cançons casposes dels 70 i primers 80, imprescindible pels amants de l'arqueologia musical del primer post franquisme. Caspa per un tubo amb noms com l'ozores, els calatrava, la barbara rey, el payo juan manuel i un llarg etcètera.

El Vaticà (els temps estan canviant)

Aprofitant un mini-periode de vacances de tres dies, aquesta tarda agafaré l’AVE (ja us parlaré més endavant de l’experiència) i me n’aniré a Madrid on tinc un comprimís familiar i també una trobada amb amics “exiliats” a la capital de l’Estat. A més, es dona la circumstància que avui mateix és San Isidro, festa per excel·lència a la ciutat que espero poder aprofitar i patró dels pagesos, no ho oblidem.
Tot i aquesta festivitat religiosa, no penso anar a escoltar al cardenal Rouco Varela si és és que fa algun sermó públic. Diuen que el seu regne no es d’aquest món, doncs no ho sembla. En tot cas, aprofito aquesta referència eclesiàstica per fer un link cap una sèrie de comentaris que tenen relació amb la cúria vaticana. El primer d’ells és el regalet que el Papa va obtenir d’un fan d’aquest espècimen anomenat Chikilicuatre, que ha tornat a deixar en evidència el país on vivim i la qualitat intel·lectual d’aquesta bèstia de la comunicació anomenada Andreu Buenafuente. No entenc com el Papa ha estat capaç de recollir aquest objecte, però en tot cas, quan algun assessor li haurà dit, igual fins i tot ha estat el Rouco Varela, el seu somriure beatífic potser haurà canviat.

L’altra consideració fa referència a l’entrevista que L’Osservatore Romano, el diari oficiós del Vaticà, va fer a un jesuïta i astrònom de la Santa Seu. En aquesta entrevista, l’argentí José Gabriel Funes (cosi germà del Luis de Funes, com a mínim) assegura que és possible l’existència d’éssers d’altres planetes i d’altres galàxies. El Periòdico de Catalunya ho explicava així: "¿Per què no podem parlar d'un germà extraterrestre?", es pregunta ell a continuació, fent referència a les paraules que feia servir Francesc d'Assís per referir-se a totes les criatures terrestres. Sobre la delicada qüestió teològica del pecat original i la necessitat de redempció per a l'espècie humana que n'emana, Funes insisteix: "Si existeixen altres éssers intel.ligents, ningú ha dit que necessitin la redempció. Potser ells es mantenir en plena amistat amb el creador". És a dir, potser l'estirp humana és l'"ovella esgarriada". En qualsevol cas, reitera: "Jesús es va encarnar una vegada per totes. L'encarnació és un esdeveniment irrepetible. No obstant, estic segur que ells els extraterrestres també tindrien, d'alguna manera, l'oportunitat de gaudir de la misericòrdia de Déu”.
Segurament el jesuïta deu tenir raó, però la meva reflexió és que hauria passat si hagués concedit aquesta entrevista fa algunes dècades. No acabo d’entendre que el Vaticà admeti que un membre de la cúria faci aquestes observacions. Potser és que ells ja ho saben i tenim cosinets a una altra galàxia. Ves a saber? De fet, un conegut riudomenc ja deia fa uns mesos que ens espien i ens controlen. Qui? Sóc pas mestre.

La tercera i darrera consideració relacionada amb el Vaticà i els fets paranormals és l’article que vaig llegir aquest diumenge a El País sobre el pare Fortea, un dels únics capellans reconeguts oficialment per poder fer exorcismes. Pensava que això només passava a les pel·lícules, però pel que sembla se’n practiquen habitualment. No és cap broma, a aquest capellà el bisbe auxiliar de Madrid i portaveu de la Conferècia Episcopal, Juan Antonio Martínez Camino, li va dirigir la seva tesis a la Facultad de Teología de la Pontificia de Comillas. Es titulava "El exorcismo en la época actual". El capellà ho explicarà en un llibre que està a punt d’editar-se a La Esfera de los libros i que es dirà "Summa Daemoniaca". N’estic segur que no tindrà desperdici. Per cert, molt recomanable la seva web i el seu blog.

PD. Faig aquest post escoltant la banda sonora de la insuperable pel·lícula “El dia de la bestia”. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Un tomb pel Priorat

Feia dies que volia escriure, però per ase o per bèstia no he pogut fins aquest matí. El motiu d’aquest post és el de comentar un parell d’escapades al Priorat, cada vegada més aprop del Baix Camp amb la nova carretera, per qüestions relacionades amb el vi. Ja fa quasi bé un parell de setmanes que va finalitzar l’edició número tretze de la Fira del Vi de Falset, una fira que mostra bona part de la producció de la cada vegada més prohibitiva DOQ Priorat i de la creixent DO Montsant, una denominació d’origen jove, tot just acaba de fer cinc anys, però que ha situat els seus vins entre els primers del món i encara manté uns preus assequibles per una butxaca modesta com la meva.

Vaig anar a Falset, població que cada vegada m’agrada més, per assistir a una fira on vaig trobar-me força amics i coneguts (fins i tot el delegat del govern, Xavier Sabaté, també li dedicava un post al seu blog després d’una immersió per plaer a la comarca). El públic, més de tretze mil persones en tres dies, va descobrir el nou castell de Falset, un espai idoni pel futur centre d’interpretació del vi al Priorat. A la fira, vaig provar alguns vins, com el Laurona, els de la Serra d’Almos, el que Pinord elabora al Mas Blanc amb criteris biodinàmics o els que la família Busquets fa a Cornudella i que comercialitza amb l’etiqueta Cingles Blaus, amb una menció especial per un vi dolç blanc però fet amb garnatxa vermella i que només se’n fa una producció molt limitada. El vi m’agrada, ho he de reconèixer. He llegit, he fet algun curset i n’he tastat uns quants, però encara no sóc capaç de distingir ni sé expressar les complexitats que els bons vins els especialistes diuen que tenen. Segurament (segur, diria) hi ha una mica d’esnobisme en tota aquesta qüestió i potser algú et pot donat gat per llebre. No acabo d’entendre el valor que alguns vins poden agafar al mercat i tampoc és la meva intenció arribar a entendre aquests complicats mecanismes econòmics. Sigui com sigui, una comarca com el Priorat ha sabut aprofitar aquest boom i pràcticament tots els ciutadans en treuen un benefici, per petit que sigui i això és nota quan passeges per algunes d’aquestes boniques localitats com ara Torroja, Gratallops o Porrera, pobles en els quals espero que no s’hi faci mai cap desgràcia urbanística com ha ocorregut a bona part dels pobles de l’interior del Baix Camp.
La segona visita al Priorat va ser dijous per comprovar in situ els secrets de la bodega Ferret-Bobet a Porrera, una bodega situada a més de 500 metres d’alçada i que alguns anomenen l’ovni per la seva espectacularitat (es veu passant per la carretera de Porrera a Falset). Amb una inversió astronòmica, tot i que no van voler dir la quantitat, la família Ferrer-Salat, en aquest cas amb el seu fill Sergi i la família Bobet, amb el Raül al capdavant, acaben d’estrenar unes bodegues on produeixen d’una forma totalment respectuosa amb el medi els vins Ferrer-Bobet, sota la DOQ Priorat. Els dos socis van mostrar-nos tot el procés, vam caminar per les vinyes situades en costers, vam visitar tota la bodega i vam acabar amb un esplèndit dinar elaborat pel Celles de l'Aspic de Falset, el restaurant del somellier Toni Bru, que va estar acompanyat dels vins de la casa, un concepte que en aquest cas no té res de negatiu donat que vam tastar dos dels vins comercialitzats amb l'etiqueta Ferrer-Bobet i un altra que encara no ha sortit al mercat, tota una primícia. Evidentment amb la inversió que s’ha hagut de fer i la poca quantitat que produeixen, és clar que el preu ha de ser elevat. El vi és bo, complex, amb matisos (això queda bé, eh?) però repeteixo que no sé valorar si el preu que hem de pagar és el just. En tot cas, si volem recolzar el vi català (no cal que sigui el del Priorat) hi ha alternatives amb preus ajustats i força correctes a la DO Montsant, la DO Tarragona, la DO Terra Alta o als Costers del Segre, per exemple. És qüestió de prioritzar una mica, informar-se i allunyar-nos de tanta riojitis que tots plegats tenim.