dilluns, 15 de desembre del 2008

Ja tinc un any


Aquesta setmana el meu blog ha celebrat el seu primer aniversari. Va ser el 10 de desembre de l’any passat el moment escollit per entrar en aquest món de la blogosfera que posteriorment he ampliat amb el facebook, tot i que encara no li acabo de trobar una utilitat molt concreta.

En aquest any he escrit prop de 50 missatge, més o menys 1 cada setmana. Suposo que si algú m’ha seguit més o menys amb una certa atenció haurà pogut saber alguna cosa més de mi. En total, el meu blog ha rebut quasi la visita de 7.000 persones. Gràcies a tots per pensar en mi i trobar un petit espai de temps per dedicar als meus pensaments i a les meves dèries.

El blog ha tingut dos parèntesis importants, a l’estiu, quasi dos mesos sense cap actualització i tot just ara, abans de celebrar aquest aniversari. Prometo escriure més sovint i també visitar més els meus amics virtuals que els tinc una mica abandonats.

Sabeu que m’agrada la música i, darrerament, gràcies al retorn a la secció de cultura del Diari després d’un any i mig a la secció de panorama he tornat a assistir habitualment a concerts.



Darrerament he tingut l’oportunitat d’escoltar en directe a diferents llegendes. Així, l’Antonio Vega va demostrar al Zero que continua sent un gran poeta amb una gran dosi de sensibilitat i un gran domini de la guitarra. Desitjo que continuï durant molts anys al peu del canó. També a la sala Zero de Tarragona vaig veure un altre grup de llegenda. Em refereixo als The Fuzztones, carismàtica banda liderada pel Rudi Protudi que té un repertori que es basa en part en la música que els Sonics van fer als 60 però molt més contundent. Gràcies als amics del TCC que van decidir portar aquests dos noms, Tarragona ha gaudit en directe de dues autentiques estrelles del rock i el públic va respondre de forma massiva. És una constatació que la gent va als concerts si li’n dones l’oportunitat.


També en els últims dies he tingut l’oportunitat d’assistir a la sala Groove al concert de Bob Log III, un curiós home-orquestra que va oferir una sessió de blues-punk obscur i festiu al mateix temps. Poques vegades es poden veure per casa nostra éssers d’aquest tipus arribats des de l'Amèrica més fosca.

Per últim, el Keyboard de Reus va oferir una nova jam session la setmana passada coordinada pel trompetitsta tarragoní Xavi de la Salud, que va demostrar l’excel·lent estat que té el jazz a casa nostra amb bones promeses per tenir en compte. Tot s’ha de dir que el concert va arribar un altra cop gràcies a l’empenta del Jaume Juan Magrinyà, el fundador del Keyboard, que manté grans esperances de continuar amb el Festival de Jazz de Reus la pròxima primavera. Els amics del Keyboard de Reus i també els amics del TCC de Tarragona mereixen que les institucions recolzin una mica més la seva tasca en favor de l’oci i la cultura a casa nostra. No ens podem quedar orfes.

dimarts, 4 de novembre del 2008

Una nit amb Elliot Murphy a Cal Bolet

Ja fa uns dies, dissabte de la setmana passada, veient la crisi de concerts interessants que hi ha a les comarques de Tarragona vaig decidir agafar el cotxe, pagar l’autopista AP-7 fins a Vilafranca del Penedès (quin remei!), per assistir al concert del cantautor nord-americà Elliot Murphy, un veterà músic que, sense posar-li l’etiqueta de maleït, sí que el podem considerar com un músic sense excessiva sort. Va actuar al petit teatre Cal Bolet, situat a pocs metres de l’Avinguda Tarragona, la que travessa la capital de l’Alt Penedès i el cert és que no me’n vaig penedir d'aquesta excursió.
Vaig conèixer aquest artista quasi per casualitat ja fa una vintena d’anys al Casal de Joves de Cerdanyola del Vallès, on residia mentre estudiava a l’Autònoma (¡juventud divino tesoro!). Aquell dia, Elliot Murphy va actuar amb la seva guitarra acústica i la seva armònica. No coneixia cap de les seves cançons i només recordo que va fer un petit medley amb versions clàssiques com acostuma a fer habitualment en totes les seves actuacions. Precisament buscant videos al youtube he trobat dos fragments, la proba de so i un troç del concert que va ser organitzat per l'emissoraAntena Directa, posteriorment Cerdanyola Ràdio, emissora en la qual en aquella època hi col·laborava l'Albert Puig, un dels periodistes musicals més importants de l'actualitat, i amb qui vaig compartir algunes classes, concerts i trobades (l'Albert és veu a la roda de premsa del video del youtube; això sí, molt més jove).



Uns deu o dotze anys més tard, crec que el 2000 o el 2001 el vaig retrobar a Tarragona en un concert a la sala Golfus en el qual ja l’acompanyava l’Olivier Durand, guitarrista francès de gran qualitat que ho borda en totes les actuacions. Després va tornar a Tarragona per oferir un sensacional concert al Metropol i fa deu dies el vaig retrobar a Vilafranca. Murphy manté la seva veu característica i, tot i que a Vilafranca va interpretar un repertori que no coneixia, vaig pensar un cop més en el difícil que es triomfar en això de la música. Pel que vaig interpretar, el cantanutor nordamericà va cantar les cançons del seu últim disc Notes From The Underground, el trentè de la seva llarga trajectòria.



L’Elliot Murphy ha estat comparat moltes vegades amb el Bruce Springsteen. De fet, les seves composicions tenen algunes similituds, però l’un omple estadis i l’altre, que des de fa uns anys viu a París, es manté en l’anonimat més absolut si no és per alguns centenars de seguidors fidels, que en aquest país els té (per això hi actua sovint).



Precisament després de veure l’actuació de l’Elliot Murphy i gràcies a la nova web que finalment ha estrenat la imprescindible revista musical Ruta 66 he pogut recuperar un article que sobre Elliot Murphy publicat l’any 2004 en el número 208. En aquest interessant treball, Luis Boullosa explicava que després d’una col·laboració de l’Elliot Murphy en un concert del Bruce Springsteen, es va especular que el Boss col·laboraria per sorpresa en un concert de l’Elliot Murphy. Algú del públic sembla que li va cridar “on és el Boss?” i un altre espectador li va respondre “Tú ets el Boss, Elliot, i no el Bruce”. No pretenc dir en aquest post que Elliot Murphy sigui un músic imprescindibe, però si que és un home honest, que segueix els cànons clàssics del rock i que és capaç de fer algunes cançons realment brillants, suggerents i encisadores, de vegades amb un rock contundent i d'altres amb balades realment molt boniques. Descobrir-les en el seu directe April, en el seminal Murph The Surf o en el més recent Soul Surfing, els discos que conec, és senzillament un plaer que val la pena tastar.

Per cert, acabo d’assabentar-me que ha mort Nathaniel Mayer, músic al que li vaig dedicar un post fa uns mesos precisament en el moment de la mort d'un altre mite com era en Bo Diddley. És l’hora de tornar-lo a escoltar per rendir-li homenatge en la nit que un negre pot esdevenir president dels Estats Units.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

He fet la Pica

Ja fa uns dies de la meva gesta, però encara no m’havia decidit a escriure’n, tot i que alguns amics ja havien vist la foto que ho demostra. La muntanya m’agrada tot i que no em puc considerar un excursionista, ni molt menys. Sigui com sigui, el passat cap de setmana, el del 12 d’octubre, amb el bon amic Salvador Matas, que em va fer de guia, vaig decidir pujar a la Pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya amb 3.143 metres. L’expedició o excursió consistia en un viatge en dos dies, donat que volíem fer nit als llacs que hi ha al peu de la Pica.


Vam sortir d’hora de Cambrils el dissabte 11 d’octubre, però entre passar per una botiga a comprar material que ens faltava i una breu parada a Balaguer, vàrem arribar a Àreu, al Pallars Sobirà, passades les tres de la tarda. A Àreu, un poble que és un cul de sac, vam agafar una pista i, després d’onze interminables quilòmetres, vam arribar al refugi de la Vall Ferrera. Allí ens esperava un bon dinar que ens van preparar els responsables del refugi, que tenia previst tancar l’endemà durant tot el període hivernal. Amb la panxa ben plena vam iniciar el camí cap als llacs, on havíem d’instal·lar la tenda. Bastant carregats vam arribar quasi a les vuit del vespre, tot just quant començava a fer-se fosc al segon llac, el Llac d’Estats. Va ser una primera part de l’ascensió a la Pica amb bon temps. Vam caminar poc més de tres hores i el cert és que el camí de tornada era bastant concorregut, tot i estar en una època de l’any en la qual la climatologia es bastant variable i la previsió no era gaire bona.
La nit va caure amb rapidesa, però el reflex de la lluna, que quasi feia el ple, ens va servir per un sopar ‘romàntic’ a 2.500 metres al costat d’una altra tenda de campanya d’una parella de Barcelona. Un cop sopats, a les nou del vespre, em vaig posar al sac i no em vaig moure fins l’endemà a les set. Bé això de no moure’m és un dir, perquè la nit se’m va fer llarga tot i poder escoltar una mica de música (Calexico i Herman Dune).



L’ascensió al segon dia es va fer amb un clima més inestable. Núvols i alguna petita pluja. Tot i les inclemències vam arribar al Port del Sotllo (2.890 metres), on hi bufava força el vent, després de pujar per una llarga tartera. Un petit refrigeri i cap al cim. Inicialment ho podíem fer per la via curta, grimpant per sobre de la cresta, però jo no ho vaig veure clar i finalment vam optar per rodejar la muntanya pel nord, per la part francesa per arribar al Coll de Riufred (2.990m) situat entre el Verdaguer i la Pica d’Estats una hora i mitja després, cap a les onze del matí. A partir d’aquí tot va ser bufar i fer ampolles i en deu minutets vam fer el cim i coronar el meu primer 3.000. Fotos de rigor i poc més, ja que no s’hi veia gens pels núvols que envoltaven la Pica.



La baixada inicial va ser senzilla, però una mica llarga, ja que vam desfer el camí per la part francesa, pujar, baixar, pujar i tornar a baixar. Als llacs vàrem recollir la tenda i vaig menjar una mica de fruita (quina poma més bona!). El camí fins el refugi se’m va fer molt llarg. De les dues hores i mitja que havíem previst en aquesta segona part de la tornada, vam tardar-ne quatre. Les cames em feien mal i les botes també. Al final i amb una bona dosi d’esforç i sacrifici, quin remei!, vam tornar al cotxe (el refugi era ja tancat) i ens vam veure una bona San Miguel que havíem deixat al vehicle per celebrar la tornada, al voltant de les sis de la tarda.

La experiència, tot i el cansament, va ser formidable. La tranquil·litat dels llacs a la nit, l’ascensió solitària i el plaer d’arribar al cim, tot i que no es veia res, em va deixar un bon regust. Segur que un dia o altre hi tornaré.

Escric aquest post amb música de jazz, concretament amb el disc “Nou Nonet”, de Joan Monné, editat fa un parell d’anys pel sempre interessant segell Contrabaix.

divendres, 10 d’octubre del 2008

Torno amb els Burning

Han passat mes de dos mesos en els quals el meu blog ha estat certament abandonat. Algunes persones m’han preguntat si ho havia deixat estar, però el cert és que he aprofitat les vacances d’estiu i les setmanes posteriors a aquest període de descans per deixar-lo estar una mica i centrar-me en altres qüestions. Ara he decidit tornar, no sé si amb força, amb més o menys regularitat o ocasionalment. Us he de dir que he sobreviscut a l’estiu, amb algun llibre, algun viatge, sopars, dinars, pel•lícules, trobades amb amics, família, etc. No m’ha passat res i tot i que en alguna ocasió se m’havia passat pel cap d’asseure’m a l’ordinador, he optat per l’abstinència, que com diu el Papa de Roma, és molt sana.




Avui retorno i ho faré parlant i rememorant la meva relació amb un dels grups més grans que ha donat la música espanyola en els últims 30 anys. Alguns potser em titllaran de carca i/o hortera, d’altres potser diran que aquest estil és d’una altra època, però jo, que voleu que us digui, sempre els he tingut ben presents a la meva vida. Tranquils, no parlaré del José Luis Perales ni del Roberto Carlos, sóc una mica més seriós perquè m’estic referint als mítics Burning, i en aquest cas l’adjectiu mític es pot acompanyar de llegendari i tots els altres que vulgueu. Dic això dels Burning perquè la setmana passada vaig anar al Pavelló Pau Casals del Vendrell per retrobar-me amb el Jhony Cifuentes, l’únic dels músics originals d’aquest grup procedent de la capital de l’Estat, del Foro, com ells diuen.

Els Burning al Vendrell van tocar les cançons de tota la vida, les quals acaben de publicar-se un altre cop en un doble CD i DVD titulat Desnudo en el Joy, enregistrat al final de la seva gira acústica del 2006. Suposo que qui hagi llegit fins aquí sabrà qui son els Burning, amb cançons com Qué hace una chica como tú en un sitio como este, Ginebra Seca, Es especial o Como un huracán. Ara, els Burning han recuperat algunes cançons noves que feia anys que no tocaven en directe com ara Madrid, Balada para una viuda o Las chicas del Drugstore.

Jo vaig veure als Burning per primer cop la nit del 2 de novembre del 91 a Balaguer, en un pavelló ple de gom a gom per escoltar aquesta formació que tot just acabaven de treure el seu primer doble en directe. Van tocar amb els Rehenes, grup de Balaguer que practicaven un rocabilly més que correcte. El concert de Balaguer va ser tota una premonició, a partir d’aquell moment he vist el Burning sempre que he pogut i a Balaguer vaig acabar casant-m’hi, ves per on.

A Cambrils, fa uns anys, i ara no recordo si després de la mort del Pepe Risi o abans de la seva desaparició, vaig tenir l’oportunitat de parlar una estona amb el Jhony Cifuentes (la foto n’és un testimoni, encara que una mica borrós). Escoltar els Burning, en qualsevol de les seves èpoques, des dels primers i glamourosos singles fins al seu últim disc en directe és un plaer. De fet, com diu en el seu últim número la revista Ruta 66, ningú com ells han cantat a la ciutat de Madrid.

dimarts, 22 de juliol del 2008

Una detenció més que esperada

Aquest matí he posat el televisor i sorprès he vist una celebració als carrers de Belgrad, la capital de Sèrbia. Ràpidament he pogut comprovar que es tractava d’una manifestació espontània de suport a Radovan Karadzic, autoproclamat president i cap militar de l'anomenada 'República Sèrbia' de Bòsnia i Herzegovina al principi de 1992. Després de 13 anys d’estar desaparegut i amb una ordre de recerca i captura pel Tribunal de l’Haia pels crims de guerra a l’antiga Iugoslàvia, els serveis d’espionatge de l’actual República de Sèrbia l’han detingut en una operació que encara s’ha d’aclarir però tot indica que va ser identificat en un autobús el divendres al vespre. Curiosament, la detenció arriba poques hores abans de l’inici de les negociacions entre la Unió Europea i Sèrbia per la seva incorporació, una detenció que obre molts dubtes i moltes incògnites sobre la voluntat que fins ara havien mantingut les autoritats d’aquest país dels balcans de col·laborar amb la justícia internacional.

El motiu d’aquest post no és només alegrar-me de la detenció de Karadzic, a l’espera també de la detenció del general Ratko Mladic, escric pels records que em venen al cap i em retornen 15 anys enrere. Va ser l’estiu de 1993 quan vaig viatjar un mes a Croàcia amb un grup de companys de la Universitat Autònoma de Barcelona que formàvem part del col·lectiu Universitaris per Bòsnia. Encara no teníem del tot coneixement del que estava passant a la zona dels Balcans des de la proclamació de la independència per part d’Eslovènia, Croàcia i després Bòsnia, No recordo per què ni qui m’ho va recomanar, però vaig acabar apuntant-me a l’expedició on vaig coincidir amb algunes persones amb les quals he mantingut algun contacte, en alguns casos més gran i en d’altres ocasional, com ara Joan Marc Passada de Solsona, Isaac Andrade, Marcel·lí Pasqual, Jordi Prades, Jordi Toldrà, l’ara eurodiputat Raül Romeva, entre d’altres.

El nostre destí era la península d’Istria, territori croat situat al costat d’Itàlia on l’italià era llengua cooficial perquè aquesta zona del país havia format part de l’Estat italià fins a la segona guerra mundial. Allí vam allotjar-nos en un càmping que havia estat un antic alberg de la joventut socialista de l’època del mariscal Tito. Tot i estar en una zona turística, amb molts turistes alemanys i austríacs, no ens podíem oblidar que ens trobàvem en un país en guerra tot i que el front estava situat a alguns centenars de quilòmetres. Vaig tenir l’oportunitat de compartir un mes amb altres voluntaris internacionals, de Canadà, Estats Units i també de la pròpia Croàcia, nois joves que segurament s’havien escapat del servei militar. Allí ens vam encarregar de jugar amb nens i joves desplaçats d’algunes zones del país, tant de Croàcia com de Bòsnia, que havien hagut de marxar després de la creació dels territoris autònoms sota control de Karadzic ja que la seva gran frase era aquella de “és Sèrbia allà on hi ha serbis”. En aquella època es començava a parlar d’algunes massacres d’assassinats, violacions, etc, tot i que encara no estaven a l’ordre del dia com va acabar succeint a algunes ciutats com ara Srebrenica on van matar 8.000 persones entre adults i nens. Era la continuació del que els serbis de Croàcia havien fet a Vukovar, ciutat que van arrasar igual que posteriorment van fer a Dubrovnik, la ciutat màrtir dels croats.

Han passat els anys i els records se’m van esborrant tot i que sempre que sento parlar de Bòsnia, de Croàcia i de la repressió que van patir per part de les autoritats sèrbies de l’època, no puc deixar de pensar en alguns dels nois i noies que vaig conèixer aquell llunyà mes d’agost i també lamentar la inoperància de les autoritats europees dels 90 amb la seva política de no intervenció per no enfadar els russos, el gran suport de Karadzic. Tot i veure constantment l’assetjament de Sarajevo dia rere dia en les notícies de l’època van haver de passar quatre anys fins que no es van fer els acords de pau de Dayton, tot i que llavors el mal ja estava fet i tardarà dècades en cicatritzar, si és que finalment succeeix, que ho dubto després de veure cada vegada més el nacionalisme ètnic que s’està imposant en moltes zones d’Europa.
Per cert, les fotos de dalt son imatges del viatge, la primera d'una visita dels voluntaris catalans a la ciutat de Pula i dues fotos de la marxa, el moment més dur, quant pràcticament tothom va plorar en abandonar el camp de refugiats de Puntijela.

La banda sonora més indicada per aquest post és la cançó Vukovar, vukovar, del grup Zlatni Dukati, un conjunt molt famós a la Croàcia dels 90, la música dels quals ens va acompanyar algunes nits d’aquell viatge, mentre preníem “pivo”, tal i com s’anomena la cervesa en aquella zona on Tito tenia la seva residència d’estiu davant del mar.

dijous, 10 de juliol del 2008

L'òmnibus de la mort: parada Falset

Aquest dimarts, poc abans del migdia, un missatger va trucar a casa. Era un sobre de l’editorial Ara Llibres que m’enviava el llibre “L’omnibus de la mort: parada Falset” del periodista de la capital del Priorat Toni Orensanz. Feia temps que esperava que alguna editorial publiqués un llibre que portava quasi dos anys a l’espera d’un editor que confiés en l’autor. Finalment Ara Llibres l’editarà el proper dijous 17 de juliol i, us ho puc ben assegurar, tots aquells que us interessi la guerra civil, la microhistòria relacionada amb aquest conflicte i entendre una mica més els odis i les revenges que hi va haver als pobles, fins i tot dins d’un mateix bàndol, ha de llegir de forma obligada aquest llibre, un treball que al Toni li va portar quatre anys, tot i que la història li rondava pel cap des de fa quasi 15 anys, quan a Falset, l’aleshores alcalde, Ramon Aleu (ara senador del PSC) va decidir enderrocar un monument als Caídos por Dios, España y el llarg etcètera que acompanyava aquesta frase. Aquest fet va provocar que pel poble es repartís un anònim que va desencadenar l’interès del Toni pels fets.

És cert que el silenci ha estat en moltes famílies un exercici d’oblit obligat en algunes èpoques i perdut en la memòria en les darreres decades. Els avis van decidir deixar de parlar de la guerra als fills i als nets i fins i tot van retreure el perquè de l’interès si preguntaven. Mai sabien res, mai van participar en cap acte de guerra, sempre van ser els altres. En tot cas i aprofitant la història de La Bigrada de la Muerte, un grup anarquista que va sembrar el caos pel Baix Aragó, el Priorat i la Terra Alta, l’Orensanz aprofita per endinsar-se a les llums i les ombres d’un poble com Falset que va patir de debò durant la guerra igual que Gandesa o Corbera d’Ebre. La recuperació de la memòria històrica, com ja deia en aquest post d’homenatge al desaparegut Pere Clua fa uns mesos, és fonamental per entendre el nostre país.

Tornant al llibre, he de reconèixer que l’esperava amb ganes i el vaig llegir en una nit i unes hores a l'endemà al matí. Sabia feia més de dos anys del seu procés, fins i tot li vaig fer un parell de recomanacions per consultar la possible presència d’aquest grup en d’altres pobles del Baix Camp i el Toni es va entrevistar amb el meu avi, que surt citat al llibre, encara que sigui de passada. N’estic segur que el llibre serà només un punt de partida i que la història es pot anar ramificant (la setmana passada La Vanguardia ja en parlava). Encara hi ha molt per escriure i queden pocs anys, malauradament, per poder parlar amb alguns testimonis que ho van viure amb primera persona. Precisament, s’ha creat un blog sobre el llibre que animo a que consulteu regularment. S’ha d’aprofitar que encara hi ha aquests testimonis i per això aprovo i aplaudeixo la política del conseller Saura i el Memorial Democràtic en aquest aspecte, diguin el que diguin.

Per cert, em permeto aquest post per penjar una foto en la qual estem el Toni i jo mateix a Torroja del Priorat en una festa que cada any organitza el Trio Infernal, uns vinaters estrangers afincats a la comarca, que espero que em continuïn convidant any rere any perquè és sensacional. El Toni està a l'esquerra, de perfil, parlant amb un altra noi i asseborint una bona copa de vi (ell rai, que el portaven en cotxe cap a casa), jo, al seu costat, i molt més moderat, bevent un cafè perquè havia de tornar en cotxe.

PD. Escric aquest post tot escoltant el disc d’Amy Winehouse, artista totalment recomanable tot i la seva comercialitat i el seu merchandising.

dilluns, 30 de juny del 2008

Estrany fi de festa a Reus i Cambrils

Em disculpareu la meva absència des de fa uns dies en aquest blog però he estat una mica ocupat i tampoc he tingut una gran inspiració per explicar-vos res.
Ahir al vespre, el dia després del casament de l’Andreu i la Paula, on vaig tenir l’oportunitat de trobar-me amb amics i companys d’aquesta professió anomenada periodisme, vaig decidir anar a Reus per participar com a espectador en la traca final de la festa major de Sant Pere. Vaig poder veure a dos pams els regidors, l’alcalde, l’Ariel (que l’he de posar a part, evidentment) els nens de la comunió, els elements del seguici festiu i molts coneguts. En agafar el cotxe i marxar cap a casa, vaig començar a veure un seguit de persones que circulaven com a bojos amb el seu cotxe pels carrers de la ciutat, fent sonar el clàxon del seu cotxe o moto i amb unes banderes que la foscor no em va deixar veure bé. Després, en arribar a Cambrils, localitat que també celebrava Sant Pere, vaig adonar-me que encara hi havia més gent al carrer cridant, llançant petards i amb banderes. Després de deixar el cotxe a casa vaig dirigir-me a peu a la Font del mil·lenari, suposo que del de Catalunya i em vaig trobar amb això.


En aquell moment no entenia res. Què celebraven?. El final de la festa major de Cambrils, la segona setmana de l’Expo de Saragossa, un comiat de solter, el 18 de julio (o dic per algunes banderes que vaig poder veure que portaven molts joves).



En fi, això és el que hi ha, a Reus, a Cambrils i suposo que a moltes ciutats i pobles del país. Que algú en prengui nota. Per cert, escrit aquest post escoltant la cançó del grup valencià Al Tall, titulada Això és Espanya, del disc “Vares velles”.

dilluns, 16 de juny del 2008

A Bono no li agrada la República

Reprenc en aquest post la qüestió de les coincidències. M’explicaré, aquest dissabte vaig coincidir en un dinar amb un diputat al Congrés, concretament amb el Joan Herrera, d’Iniciativa-Verds, i li vaig preguntar què tal ho portava amb el president de la Congrés, l’exministre de Defensa José Bono. Herrera em va dir que fins ara ho estava fent força bé, en general no havia tingut cap tipus de problema amb cap diputat fins el moment. Fins i tot va comentar que ho estava fent millor que el seu antecessor, Manuel Marín, un home que de vegades volia ser el protagonista. Vaig recordar en aquell moment les paraules d’un altra diputat a Madrid, en aquest cas del PSC, que em va comentar quan es va fer públic que Bono presidiria el Congrés que no ho tenia clar quin seria el seu posicionament quan hagués d’actuar amb cintura en algun cas compromès o polèmic.
Diumenge al matí, mentre llegia el diari “El País”, em vaig adonar que en el mateix moment que Herrera ens comentava que Bono ho feia força bé, el president de la Càmara Baixa s’encarregava d’enviar a fregir espàrrecs aquest comportament modèlic que havia tingut fins el moment.

Tot va començar amb una visita de 500 ex presos del franquisme que van ser rebuts al Congrés en un acte institucional. En un moment donat, un militant comunista, Antonio Moya, que va passar alguns anys a la presó, es va aixecar per mostrar la seva bandera tricolor, la republicana vaja. En aquell moment a Bono el va trair el subconscient i va decidir reprimir aquesta mostra de llibertat. En lloc de fer un comentari simpàtic i comprensiu, Bono va parlar de legalitat per demanar a l’home que retirés la bandera, el que va enfadar a bona part dels reunits. Bono va perdre l’oportunitat de demostrar en aquest moment la seva cintura i en lloc de solidaritzar-se amb un col·lectiu, la major part dels quals tenien més de 80 anys, va optar per la repressió, de paraula, però repressió. Afortunadament, els 500 homenatjats van poder anar a la població de Rivas-Vaciamadrid on l’Ajuntament d’aquesta localitat no va posar cap problema en un acte que va ser presidit per la bandera republicana, una bandera que ningú pot dir que és il·legal perquè hi ha una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que diu que no és il·legal, tot i no ser l’oficial, tal i com recorda Pascual Serrano en el seu blog.



Sembla que a Bono ja li han passat els 100 dies de confiança que es dona a qualsevol polític i que a partir d’ara trobarem el Bono que coneixem, el Bono que s’oposava al retorn del Castell de Montjuic a Barcelona. Potser l’ex ministre estava enfadat perquè sabia que en hores, els canyons que durant dècades van apuntar a Barcelona des del castell de Montjuic, passarien a mans de la ciutat. En aquest acte commemoratiu, la bandera republicana es va tornar a veure prop de la paret on van afusellar el president Companys. Sortosament, el senyor Bono no hi era present.

dimecres, 11 de juny del 2008

Todos con la roja

No és voluntat meva en aquest blog parlar massa d'esports, per això ja tenim la gran premsa esportiva del país. En tot cas i veient la passió que desperta la Furia Espanyola en tots els telenotícies, TV3 inclòs, no puc res més que fer aquest petit homenatge en format de foto d'una esplèndida selecció espanyola de fa unes dècades. Enguany, amb aquest ritme, segur que passem de quarts. Jo ho estic esperant amb totes les meves forces.

Segur que els més veterans d'aquest blog coneixereu algú.

dijous, 5 de juny del 2008

Reflexions periodístiques (tot escoltant la tertúlia del Bassas)

Confesso que en això de les tertúlies radiofòniques he anat fent una evolució. Després de molts anys d’escoltar el Bassas i els seus habituals, em vaig passar en alguna ocasió al RAC1, que més o menys és el mateix que Catalunya Ràdio tot i que ideològicament una mica més escorat a la dreta (o bastant més, vull dir) i també a la Cope, que ja és la dreta extrema, antidemocràtica, anticatalana i anti tot el que no els agradi. Reconec que em feia gràcia escoltar al Losantos & Co, però en les darreres setmanes la qüestió monotemàtica de la crisi del PP i la seva guerra (aquí el terme guerra s’ha d’entendre de forma literal) m’ha cansat. Per tant, torno a Catalunya Ràdio i als Bassas & Co, amb qui generalment t’ho passes bé.


Aquest matí, a la part final de la tertúlia s’han fet algunes consideracions interessants per llegir en clau de professional del periodisme. En un moment de la tertúlia s’han posat a parlar de l’Obama i de les expectatives que ha generat. Doncs bé, el Salvador Cardús, de vegades assenyat en les seves consideracions i d’altres una mica inconscient, ha dit que el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units ha fet de nou il·lusionar perquè parla de política amb lletres majúscules i ha afegit que això és el que ha de fer la política, parlar dels grans temes d’un país i ho ha comparat amb la frase que els polítics han de parlar del que interessa a la gent, un concepte que cada vegada s’està estenent més. Cardús ha dit que un gran polític és aquell que parla de grans temes, que planifica i pren decisions; altres són els que han d’anar al detall.


“El que interessa a la gent”. Aquesta és la frase, aquest és el concepte. A quina gent?, em pregunto jo. Interessa el mateix a Barcelona, a Tarragona o a la Cerdanya. Interessa al mateix a un metge que a un obrer de la construcció. Interessa el mateix a un avi que a un noi de 16 anys. Als diaris i als mitjans de comunicació (no sé si també a les facultats de periodisme) ja fa temps que s’està parlant d’aquest concepte. “Hem de parlar del que interessa a la gent del carrer”, “Hem de buscar les sensacions dels ciutadans”, “Hem de donar la veu al carrer”, “Hem d’escriure sobre el que li passa al veí de l’escala”. Pel que es veu, la tendència és que a la gent l’interessa si una vorera està trencada, si un pas de vianant està mal pintat o si uns pares no han pogut matricular els seus fills en una escola determinada. En canvi, alguns obliden que per arribar a aquestes situacions de concreció s'ha pensar una mica més enllà en lloc d'evitar-ho. Cada vegada la premsa evita més posicionar-se sobre el fons de la qüestió, cada vegada (en general) ens quedem amb l’anècdota i no amb el tot. Cada vegada trobo diaris i programes de rádio i televisió per a ‘usar y tirar’, que no m’ofereixen res que em facin créixer com a persona informada, com a ciutadà conscient dels problemes de les persones i del seu territori, però, principalment, d’on i per què apareixen aquests problemes. Per il·lustrar aquesta opinió un passo una enquesta del diari argentí Clarin entre els seus lectors.

El periodisme ha d’anar a l’arrel dels problemes i no quedar-se en la superficialitat més superficial, valgui la “rebundància”, paraula que he sentit en diferents ocasions, per cert. Tertúlies com les de l’Antoni Bassas, generalment, m’omplen molt més en poc més de 40 minuts, que llegir pàgines i pàgines d’algunes publicacions. Per cert, el Bassas ha rematat els comentaris sobre aquesta qüestió parlant d’una pintada que va aparèixer a Buenos Aires i que deia “¡No más realidades, queremos promesas!”. Simptomàtic no?


PD. Tot i la ‘seriositat d’aquesta reflexió periodística’ cal dir que l’he escrit escoltant el punk-rock dels Hellacopters, grup suec que durant una dècada m’ha marcat musicalment. Ara han decidit acomiadar-se amb un disc de versions (‘Head off’), però jo he preferit rebuscar en els seus inicis un dels discos fonamentals de la seva trajectòria, el Payi’n the Dues, del qual vaig aconseguir en la seva època una edició especial en doble vinil que oferia un concert enregistrat als Estats Units com a extra. Una petita joia de la meva col·lecció de discos.

dimarts, 3 de juny del 2008

En la mort d'un mite (tot escoltant Nathaniel Mayer)

Ahir al vespre, en una estona ociosa en la que estava escoltant el Nathaniel Mayer vaig trobar de forma inesperada la notícia de la mort d’un mite, i no em refereixo precisament a la mort de l’Yves Sant Laurent, que tantes pàgines de diaris ha omplert de forma totalment innecessària, em refereixo a la mort d’un dels últims pioners del rock and roll: Bo Diddley, l’home de la guitarra rectangular, un músic de 78 anys que va ser tot un mite als cinquanta, seixanta i setanta sota el segell Chess Records. Us deia abans que estava escoltant Nathaniel Mayer, veterà cantant de soul que he descobert recentment gràcies a la sempre interessant investigació musical que fan els amics de Munster Records. El Nathaniel Mayer, que aquest passat mes de desembre va actuar per primer cop a l’Estat, concretament a Andoain, és una bèstia sobre l’escenari com podeu comprovar més endavant si seguiu llegint. La carrera d’aquest músic es remonta a fa prop de 40 anys en l’època en que triomfaven noms com Willson Pickett i James Brown i ara, dècades després dels seus inicis, sembla que comença a ser reconegut d’una manera més amplia. Es tracta d’un home amb una veu potent com poques he sentit dins els paràmetres soul, blues, rhythm blues, etc. Qui tingui interès en descobrir un disc impactant que intenti aconseguir aquest treball 'I Just Want to be Held', que demostra que Detroit, la Motor City, segueix omplint el món de bona música. Per cert, us poso un link al youtube d’un concert fa uns mesos a Las Vegas en el qual interpreta una versió killer i devastadora de 'I found out', del John Lennon.



Però en tot cas, deia abans que ahir vaig conèixer la mort del Bo Diddley. Per qui no el conegui, que és una llàstima, us ofereixo la nota necrològica que avui publica al Diari El Punt el Guillem Vidal. A partir d’aquí que tothom n’extregui alguna conclusió. “Bo Diddley, un dels pioners indiscutibles de la música rock, va morir ahir d'un atac de cor a l'edat de 79 anys, al seu domicili de Florida. L'autor de Mona, Who do you love i un dels autohomenatges més desvergonyits de la història, Hey, Bo Diddley, ja havia tingut dos atacs que van fer perillar la seva vida els mesos de maig i agost de l'any passat.Tot i que Diddley formava part d'aquells músics que havien estat víctimes, en la pròpia pell, d'injustícies històriques clamoroses (a Barcelona, a la dècada dels noranta, es va haver de suspendre una actuació seva perquè només havia venut una vintena de localitats), la seva empremta en la música encara perdura. Especialment la creació d'un ritme sincopat de guitarra (el jungle sound, com es va arribar a qualificar) que va servir perquè U2 compongués Desire; Bruce Springsteen, She's the one, i Buddy Holly, Not fade away, entre centenars de cançons escrites des de fa més de cinquanta anys.Nascut a l'estat de Mississipí, d'on va emigrar als set anys cap a Chicago, era difícil que Ellas Otha Bates ?McDaniel, després de ser adoptat per un cosí de la seva mare? no es deixés seduir pel blues. Tocava el violí però la música de John Lee Hooker el va portar a agafar una guitarra, en el seu cas en el que va ser un dels seus trets més distintius de forma quadrada. Avui, Fats Domino, Chuck Berry i Jerry Lee Lewis estan una mica més sols”.


De regal, us deixo una bonica portada que el dibuixant Ladron va fer al Ruta 66, el meu estimat Ruta del Gonzalo & Julià, que va editar l’octubre del 2004. L’autor de l’article es Àngel Maeztu, un dels millors periodistes musicals de Catalunya i que sovint ens ofereix interessants perles en aquesta publicació imprescindible.

divendres, 23 de maig del 2008

Freaks per un tubo. (tot recordant el Diari de Reus)


Escric aquest post només per il·lustrar un comentari que en el darrer post va fer l'amic responsable de l'illa dels monstres, un dels millors blogs de la zona. Em deia que el concepte freak ha degenerat perquè qualsevol arreplegat es considera un freak. Fins i tot jo he caigut en la trampa i he considerat freak a algunes persones que no s'ho mereixen. En tot cas, aprofito, per passar-vos un article del que feia a la contraportada a l'enyorat Diari de Reus, que vaig coordinar durant un any i mig. El vaig publicar en el número 11 del divendres 2 de juliol del 2004. A la foto, estic una mica més jove, tot s'ha de dir.

dijous, 22 de maig del 2008

Fins al barret del Chikilicuatre

Com vaig dir en el meu últim post, he estat uns dies a Madrid i la veritat és que he pogut sobreviure sense cap tipus de problema. Madrid i Barcelona, per exemple, no tenen diferències en gaires coses aparentment (no vull dir només en que el castellà sigui l’idioma predominant a les dues ciutats) també hi ha el fenòmen chiquilicuatre per tot arreu. També la moda dels bars de disseny ha arribat a Madrid, afortunadament encara queden alguns (millor dit molts) locals clàssics com ara el Vinos Revuelta, situat al costat de la sortida de la calle Toledo de la plaza Mayor, un clàssic en cada viatge a la capital de l’Estat que faig amb unes tapes sensacionals. Per allí a prop, encara es pot trobar algun cartell amb allò tan famós fa unes dècades de “Hay vermuth de Reus”. Per cert, casualitats de la vida, a Madrid passejant amb el meu amic Montaña, que ha canviat el ministeri pel Senat, vaig trobar-me al meu cosí Albert i la seva senyora Esther. A tots tres, una salutació cordial des d'aquest blog que sé que visiteu.

Aquest diumenge faré 38 anys. Segurament un no s’adona de l’edat que té fins que no parla amb algun jove que arriba per exemple a la feina i li recorda el nom d’un futbolista de la dècada dels 80, el nom d’un grup de rock que als 80 o als 90 va marcar tota una generació o el títol d’un programa de televisió. Tú pressuposes que tothom sap del que parles i llavors, aquest noi o noia, veus que et fa cara de no saber del que li parles i et mira com si li parlessis en xino. Doncs bé, avui em dedicaré a recomanar a aquests joves que han crescut amb basura tipus Chikilicuatre, que algun tinc entès que també es passa pel meu blog, algun programa, artista o pel·lícula que crec que han quedat en l’oblit perquè pugui comprovar què hi havia abans i què hi ha ara. Algú potser pot dir que es tracta de programes que avui en dia serien considerats com a freaks, tot i que jo crec que és el que es portava abans. A més, la meva opinió personal és que situats en el seu context històric, son molt millors que alguns dels humoristes que tenim avui en dia. Per il·lustrar aquests noms posaré unes quantes entrades al youtube. Los Hermanos Calatrava van ser un fenòmen a l’Espanya dels 70 i els 80. Buscant per la web he trobat un fragment petit de la histriònica pel·lícula “El Ete i el Oto” o un petit gag de TV1 que avui seria políticament incorrecte ja que es parlava en termes polítics com ara Os Paises Galegos, el País Valenciano o els Països Catalans. Vaja amb els Calatrava. Qui ho havia de dir.






L’altra humorista és el Cassen, tot un personatge del cinema i l´humor català. Algú potser avui en dia somriuria per sota del nas, però crec que en el seu temps, igual que el meu admirat Capri, no estava gens malament.



Per últim, una petita perla de la música espanyola, ara sí, freakisme a tope. Les malaguanyades Grecas i el seu pop-rock-canalla.


Evidentment les crítiques al Chikikicuatre i la factoria El Terrat no són al 100%. El bo del chikilicuatre és que ha regenerat el sentit de l'humor i a la xarxa es troben interessants paròdies amb la música d'aquest fenòmen. El chiki chiki del Nàstic, del Barça, d'Esquerra, de la sobrassada, d'Euskadi, del Delta, etc, etc. Youtube és una mina.

PD. Redacto aquest post escoltant l'impagable Spanish Bizarro, una selecció de cançons casposes dels 70 i primers 80, imprescindible pels amants de l'arqueologia musical del primer post franquisme. Caspa per un tubo amb noms com l'ozores, els calatrava, la barbara rey, el payo juan manuel i un llarg etcètera.

dijous, 15 de maig del 2008

El Vaticà (els temps estan canviant)


Aprofitant un mini-periode de vacances de tres dies, aquesta tarda agafaré l’AVE (ja us parlaré més endavant de l’experiència) i me n’aniré a Madrid on tinc un comprimís familiar i també una trobada amb amics “exiliats” a la capital de l’Estat. A més, es dona la circumstància que avui mateix és San Isidro, festa per excel·lència a la ciutat que espero poder aprofitar i patró dels pagesos, no ho oblidem.
Tot i aquesta festivitat religiosa, no penso anar a escoltar al cardenal Rouco Varela si és és que fa algun sermó públic. Diuen que el seu regne no es d’aquest món, doncs no ho sembla. En tot cas, aprofito aquesta referència eclesiàstica per fer un link cap una sèrie de comentaris que tenen relació amb la cúria vaticana. El primer d’ells és el regalet que el Papa va obtenir d’un fan d’aquest espècimen anomenat Chikilicuatre, que ha tornat a deixar en evidència el país on vivim i la qualitat intel·lectual d’aquesta bèstia de la comunicació anomenada Andreu Buenafuente. No entenc com el Papa ha estat capaç de recollir aquest objecte, però en tot cas, quan algun assessor li haurà dit, igual fins i tot ha estat el Rouco Varela, el seu somriure beatífic potser haurà canviat.

L’altra consideració fa referència a l’entrevista que L’Osservatore Romano, el diari oficiós del Vaticà, va fer a un jesuïta i astrònom de la Santa Seu. En aquesta entrevista, l’argentí José Gabriel Funes (cosi germà del Luis de Funes, com a mínim) assegura que és possible l’existència d’éssers d’altres planetes i d’altres galàxies. El Periòdico de Catalunya ho explicava així: "¿Per què no podem parlar d'un germà extraterrestre?", es pregunta ell a continuació, fent referència a les paraules que feia servir Francesc d'Assís per referir-se a totes les criatures terrestres. Sobre la delicada qüestió teològica del pecat original i la necessitat de redempció per a l'espècie humana que n'emana, Funes insisteix: "Si existeixen altres éssers intel.ligents, ningú ha dit que necessitin la redempció. Potser ells es mantenir en plena amistat amb el creador". És a dir, potser l'estirp humana és l'"ovella esgarriada". En qualsevol cas, reitera: "Jesús es va encarnar una vegada per totes. L'encarnació és un esdeveniment irrepetible. No obstant, estic segur que ells els extraterrestres també tindrien, d'alguna manera, l'oportunitat de gaudir de la misericòrdia de Déu”.
Segurament el jesuïta deu tenir raó, però la meva reflexió és que hauria passat si hagués concedit aquesta entrevista fa algunes dècades. No acabo d’entendre que el Vaticà admeti que un membre de la cúria faci aquestes observacions. Potser és que ells ja ho saben i tenim cosinets a una altra galàxia. Ves a saber? De fet, un conegut riudomenc ja deia fa uns mesos que ens espien i ens controlen. Qui? Sóc pas mestre.


La tercera i darrera consideració relacionada amb el Vaticà i els fets paranormals és l’article que vaig llegir aquest diumenge a El País sobre el pare Fortea, un dels únics capellans reconeguts oficialment per poder fer exorcismes. Pensava que això només passava a les pel·lícules, però pel que sembla se’n practiquen habitualment. No és cap broma, a aquest capellà el bisbe auxiliar de Madrid i portaveu de la Conferècia Episcopal, Juan Antonio Martínez Camino, li va dirigir la seva tesis a la Facultad de Teología de la Pontificia de Comillas. Es titulava "El exorcismo en la época actual". El capellà ho explicarà en un llibre que està a punt d’editar-se a La Esfera de los libros i que es dirà "Summa Daemoniaca". N’estic segur que no tindrà desperdici. Per cert, molt recomanable la seva web i el seu blog.

PD. Faig aquest post escoltant la banda sonora de la insuperable pel·lícula “El dia de la bestia”. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

dilluns, 12 de maig del 2008

Un tomb pel Priorat

Feia dies que volia escriure, però per ase o per bèstia no he pogut fins aquest matí. El motiu d’aquest post és el de comentar un parell d’escapades al Priorat, cada vegada més aprop del Baix Camp amb la nova carretera, per qüestions relacionades amb el vi. Ja fa quasi bé un parell de setmanes que va finalitzar l’edició número tretze de la Fira del Vi de Falset, una fira que mostra bona part de la producció de la cada vegada més prohibitiva DOQ Priorat i de la creixent DO Montsant, una denominació d’origen jove, tot just acaba de fer cinc anys, però que ha situat els seus vins entre els primers del món i encara manté uns preus assequibles per una butxaca modesta com la meva.

Vaig anar a Falset, població que cada vegada m’agrada més, per assistir a una fira on vaig trobar-me força amics i coneguts (fins i tot el delegat del govern, Xavier Sabaté, també li dedicava un post al seu blog després d’una immersió per plaer a la comarca). El públic, més de tretze mil persones en tres dies, va descobrir el nou castell de Falset, un espai idoni pel futur centre d’interpretació del vi al Priorat. A la fira, vaig provar alguns vins, com el Laurona, els de la Serra d’Almos, el que Pinord elabora al Mas Blanc amb criteris biodinàmics o els que la família Busquets fa a Cornudella i que comercialitza amb l’etiqueta Cingles Blaus, amb una menció especial per un vi dolç blanc però fet amb garnatxa vermella i que només se’n fa una producció molt limitada. El vi m’agrada, ho he de reconèixer. He llegit, he fet algun curset i n’he tastat uns quants, però encara no sóc capaç de distingir ni sé expressar les complexitats que els bons vins els especialistes diuen que tenen. Segurament (segur, diria) hi ha una mica d’esnobisme en tota aquesta qüestió i potser algú et pot donat gat per llebre. No acabo d’entendre el valor que alguns vins poden agafar al mercat i tampoc és la meva intenció arribar a entendre aquests complicats mecanismes econòmics. Sigui com sigui, una comarca com el Priorat ha sabut aprofitar aquest boom i pràcticament tots els ciutadans en treuen un benefici, per petit que sigui i això és nota quan passeges per algunes d’aquestes boniques localitats com ara Torroja, Gratallops o Porrera, pobles en els quals espero que no s’hi faci mai cap desgràcia urbanística com ha ocorregut a bona part dels pobles de l’interior del Baix Camp.
La segona visita al Priorat va ser dijous per comprovar in situ els secrets de la bodega Ferret-Bobet a Porrera, una bodega situada a més de 500 metres d’alçada i que alguns anomenen l’ovni per la seva espectacularitat (es veu passant per la carretera de Porrera a Falset). Amb una inversió astronòmica, tot i que no van voler dir la quantitat, la família Ferrer-Salat, en aquest cas amb el seu fill Sergi i la família Bobet, amb el Raül al capdavant, acaben d’estrenar unes bodegues on produeixen d’una forma totalment respectuosa amb el medi els vins Ferrer-Bobet, sota la DOQ Priorat. Els dos socis van mostrar-nos tot el procés, vam caminar per les vinyes situades en costers, vam visitar tota la bodega i vam acabar amb un esplèndit dinar elaborat pel Celles de l'Aspic de Falset, el restaurant del somellier Toni Bru, que va estar acompanyat dels vins de la casa, un concepte que en aquest cas no té res de negatiu donat que vam tastar dos dels vins comercialitzats amb l'etiqueta Ferrer-Bobet i un altra que encara no ha sortit al mercat, tota una primícia. Evidentment amb la inversió que s’ha hagut de fer i la poca quantitat que produeixen, és clar que el preu ha de ser elevat. El vi és bo, complex, amb matisos (això queda bé, eh?) però repeteixo que no sé valorar si el preu que hem de pagar és el just. En tot cas, si volem recolzar el vi català (no cal que sigui el del Priorat) hi ha alternatives amb preus ajustats i força correctes a la DO Montsant, la DO Tarragona, la DO Terra Alta o als Costers del Segre, per exemple. És qüestió de prioritzar una mica, informar-se i allunyar-nos de tanta riojitis que tots plegats tenim.

dijous, 24 d’abril del 2008

El meu Sant Jordi.

Disculpeu el retard, però no he pogut fins ara. Quasi 24 hores després del Sant Jordi 2008 em disposo a escriure sobre aquesta data i també a comentar l’enquesta del blog. Diré que vaig passar la meitat del dia a la feina. Per tant, poc a comentar. En canvi, al matí vaig passar per Reus per comprovar l’ambient del Mercadal i també del Pallol. A Reus, sembla que hi ha hagut disparitat de criteris entre algunes entitats i l’Ajuntament. No conec molt el cas, però per referències em sembla que ha faltat una mica de ma Esquerra. A Reus vaig fer les compres de Sant Jordi. Les compres per regalar, a la meva dona, a la mare i als fills. Vaig optar per una novetat per la meva dona, el llibre de relats breus de Biel Mesquida, que es titula “Acrollam”, que és el mateix que dir Mallorca però a l’inrevés. Sembla que el regal ha agradat. També, anant sobre segur, el llibre del Pep Coll “Les senyoretes de Lourdes” va ser un altre regal indicat i encertat. Un conte de fades i tot de color rosa sempre és un bon regal per una nena de tres anys, dolça i bonica edat on tot es veu encara d’aquest color. I que duri!

El regal que vaig rebre és la novela “Un mal propi del país”, d’en Ken Kalfus, escriptor que desconec i que als Estats Units ha estat un èxit amb només un llibre de contes i aquesta novel·la que parla, segons la solapa (que generalment enganyen) del divorci i la guerra santa en una hilarant (solapa dixit) comèdia negra sobre l’11-s. El llegiré després d’acabar el llibre de l’Andreu Claret, “El secret del brigadista”, sobre els fets de la Fatarella. No vull acabar aquesta breu referència sobre el dia de Sant Jordi sense obviar el fenomen Ruiz Zafon. Un any més aquest escriptor barceloní s’ha situat entre els més venuts amb un llibre nou “El juego del ángel”. No em sumaré a tots aquells que ara critiquen sense parar aquest autor. M’ho vaig passar molt bé amb “La sombra del viento”, llibre que vaig llegir molt abans del seu brutal èxit i espero llegir també el seu nou llibre. Un altre cop s’ha demostrat que Catalunya és un país ple d’envejosos.

L’enquesta no crec que sigui molt fiable, però em reconforta pensar que hi ha molta gent que pensa que les editorials, amb el seu afany de guanyar diners, publiquen massa, ho fan tot al mateix temps i no deixa temps al lector o a l’interessat per estar al cas del que es cou. A més de fer quasi impossible separar el gran de la palla.

He dit que vaig anar a Reus per Sant Jordi. Doncs sí, hi vaig anar el dia 23 i també el vespre del dia 22. Concretament va ser a Cal Massó per assistir a la presentació de Reus Digital, la web d’informació que dirigeix el meu ex company al Diari Jaume Garcia i també l’ex director de Punt 6, Marian Arbonès. Els desitjo molta sort en aquest projecte en un món que no és fàcil. Conec al Jaume Garcia des de fa molts anys. És i no és qüestió de fer la pilota, un dels millors periodistes del Camp, tot i que de vegades no hem coincidit amb algunes postures per alguns temes en concret. Ara, des de la llibertat de dirigir un mitjà, encara que modest i de caire digital, té la oportunitat de demostrar la seva independència i les seves aptituds. Parlant d’ex companys de feina, vaig rebre fa uns dies un correu del Joan Maria Piqué, periodista lleidatà amb qui vaig coincidir durant tres anys al Diari. Piqué ha estat nomenat nou cap de premsa d’Artur Mas, el líder de CiU, després de deixar l’Avui on ha treballat quasi dos anys. No puc negar que tinc moltes coses que em diferencien del Joan Maria a nivell de pensament, però també és cert que mai s’ha amagat de defensar tot allò en el que creu, ja sigui d’aquest món o de l’altre. El Piqué, com li dèiem al Diari, abans de l’arribada d’un altra Piqué també al Diari, no acostuma a deixar ningú indiferent, però sempre he vist que anava de cara. A partir d’ara, en un món amb moltes ganivetades, haurà de mirar de sobreviure. No és una tasca gens fàcil, però se’n sortirà. Segur. Per acabar, no puc més que oferir-vos l’article que el controvertit Salvador Sostres li va dedicar a l’Avui i que suposo que ja s’ha fet emmarcar convenientment.


Joan Maria Piqué (Article de l'AVUI)

Joan Maria Piqué treballava fins diumenge en aquest diari i des de dilluns és el nou cap de premsa de l’Artur Mas. Piqué és un dels millors periodistes polítics de Catalunya i només per raons que ara no vénen al cas aquí va treballar primer a Societat i fins diumenge a la secció d’Economia. Format a la Universitat de Navarra i d’una intel·ligència excepcional, ha fet sempre de l’esforç i de la voluntat, de la generositat i de la fidelitat, la seva manera de viure. En un país com el nostre, virtuts tan nobles, és més enveja que admiració el que solen generar. És curiós com els millors que tenim sovint han de gastar bona part de les seves energies en desempellegar-se de la ràbia bavosa dels incapaços. En una professió on les virtuts de Piqué són tan escasses, el seu exemple brilla entre la tenebra curulla d’autèntiques nul·litats que en lloc de callar i mirar d’aprendre trien d’enemics els que es converteixen en mirall de llur impotència i hi volen sempre vomitar el seu fàstic. Vull dir que no és només que Piqué sigui un dels millors periodistes polítics de la nació, sinó que ho ha estat i ho és en un entorn molt procliu a la mesquinesa; i vull dir també que no és gens fàcil mantenir alts els principis de la integritat, i una idea clara del bé i del mal més enllà de la feina concreta que fas, en una professió on sembla que tot tingui un preu tan baix i especialment la pròpia dignitat. No el conec de fa gaire i el que m’hi ha apropat és el que li he vist fer i no a l’inrevés. Una textura espiritual difícil de trobar en aquests temps. Quan de vegades dic que els millors són nostres i que de ben segur que ens en sortirem, penso en persones com en Joan Maria Piqué. L’Artur Mas ha triat molt bé. Bon viatge pels guerrers..

divendres, 18 d’abril del 2008

Aigua que tinc set



Feia uns dies que tenia el blog abandonat perquè l’actualitat i la feina tampoc m’havia deixat una estona lliure per escriure i pensar una mica en algunes qüestions d’actualitat com ara la sequera i tot el que envolta aquesta situació.

De l’aigua ja fa dies que en sento parlar, escolto opinions per a tots els gustos. Ara, en una època on tenim opinadors professionals per a tot, crec que algú hauria de ser valent i començar a treure credibilitat a molts dels que estan parlant. Pel que sembla, tothom és especialista en aigua, tothom sap d’enginyeria i tothom és capaç de trobar solucions a la sequera, això sí, sense reduir ni un pam el seu consum d’aigua ni els que l’envolten perquè, com va dir, un agricultor de l’Ebre que va sortir per la televisió, “d’aigua mai en tindrem prou”. Ni de pa, ni de pernil, ni de diners, ni de vacances, ni de res, afegirien molts.

Amb l’aigua s’està fent molta demagògia amb una única direcció, fer mal al Govern de la Generalitat. No s’ha fet res, no tenien res previst, ho fan tot d’amagat, no pensen el el territori (ah! el territori). Però el més greu de tot és que els que estan llançant la pedra i amagant la ma son alguns dels representants dels partits que no han tingut cap problema en trinxar el territori imposant polígons contra l’opinió dels ciutadans, carreteres innecessàries, trens de gran velocitat oblidant rodalies, camps de golf per tot arreu, urbanitzacions i indústries a tot el litoral. Ara resulta que falta aigua aquí i a Barcelona. És clar, els de Tarragona no podem cedir aigua dels pous, ni del riu, ni d’enlloc a Barcelona. Que s’ho arreglin ells solets!
Està clar que Barcelona no ha estat solidària amb Catalunya. Aquesta ciutat maleïda ho vol tot i oblida la resta. Ells tenen metro i nosaltres no; ells tenen el Camp del Barça i nosaltre no; ells tenen el Tibidabo i nosaltres no; tenen el Museu de la Ciència i nosaltres no... entre d’altres diferències.. Nosaltres, en canvi, tenim equipaments infrautilitzats en molts pobles i ciutats, equipaments pagats amb diners de tots els catalans, principalment de l’àrea de Barcelona que és on es genera més riquesa i, per tant, més impostos. Diners que arriben a molts pobles on tenen pavelló, biblioteca i d’altres equipaments que, encara que no els facin servir, s’han volgut construir de totes totes, quan potser hauria estat millor mancomunar-los entre diversos municipis. És clar, l’alcalde de turno volia tallar la cinta abans de les eleccions. És allò de, primer l’equipament, després ja veurem que en fem. Cerquem una solució, després ja crearem un problema o una necessitat

Si Barcelona té set, li hem de donar aigua, de l’Ebre o dels nostres pous, d’on sigui. Si d’això se’n diu transvasament, doncs endavant amb un transvasament que té data de caducitat i pel qual ja s’han buscat solucions alternatives com ara les dessaladores, que faran que no sigui necessari el Roine perquè l’interès que alguns tenen per l’aigua d’aquest riu no tindrà res a veure, em pregunto, per la propietat de les constructores que faran un altre cop l’agost amb els diners de la infrastructura que, en el fons, paguem tots.
També aquests dies he sentit algun alcalde que ara es queixa de l’agressió al territori, alcalde que s’omple la boca amb el seu suport a la pagesia però que no ha tingut cap problema en permetre que al seu municipi hi hagi una indústria que empudega tot el Camp de Tarragona. Suposo que no la veu perquè es deu passar el dia amb el cap acotxat treballa al seu tros les cols, els tomàquets i els enciams que a les sis del matí porta cada dia al Mercat del Camp.
Qui també crec que va equivocat és el Manolo Tomàs i la Plataforma en Defensa de l’Ebre, tot i que aquests ho fan (en general) de bona fe, no al servei d’alguns interessos partidistes que tots sabem qui els ha organitzat. Sóc tremendament respectuós amb la lluita de la gent de l’Ebre en defensa del riu com a garantia de l’equilibri de la zona, però em sembla que estem parlant d’una situació de risc, una greu situació en la que tots hem d’estar disposats a cedir una mica.

Si finalment el govern no ho fa bé i causa un mal major, ja podrem exigir responsabilitats. Ara no és hora de fer política de partit com alguns estan fent amb la única intenció, torno a dir, de buscar-hi un rèdit electoral. Em sembla un greu error que en el futur ho pagarem. No ho oblideu, alguns dels que ara s’omplen la boca amb la paraula territori, l’únic que volen és tenir-lo controlat per trepitjar-lo i esquarterar-lo.

divendres, 11 d’abril del 2008

Retrobar-se al Raval

"Veinte años es nada". Això és el que diu la lletra del tanto. No sé si és cert, però ahir vaig poder comprobar que quinze anys o gairebé no són res. Dic això perquè ahir al migdia vaig retrobar-me amb una amiga de la facultat, la Teresa Bau, que feia més d’una dècada que no en sabia res directament. Vaja, que no l’havia tornat a veure, tot i que, moltes vegades, quan repassaves mentalment els teus anys d’estudiant a la Facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma, recordaves algun moment amb la Teresa, la Sandra de Torrelló, el Lluís de Calella, en Marc de Calella, el Cuco de Lleida, el David de Vila-seca, el Bateano de Batea, lo Perpi dels Guiaments i tans d’altres.
De fet, aquest dimecres va ser un dia per tornar la vista enrere. De tant en tant, quan tinc temps, m’agrada anar a Barcelona, sense res a fer en concret. Tombar, mirar botigues, dinar més o menys bé, anar al cinema, comprar algun disc, etc. Ahir ho vaig fer amb el Marcel•lí, amic des de la Universitat i actual impulsor de la web Viure als Pirineus, que s’està convertint en un referent de la informació d’aquelles comarques. Vam quedar al Cafè de l’Òpera, que està tot just davant del Liceu, un indret ideal per passar l’estona sense fer res més que prendre alguna cosa, pensar i passar l’estona en una ciutat on cada dia estàs més envoltat d’estrangers. De la Rambla vam anar al Born, amb tomb inclòs per Santa Maria del Mar. D’allí vam canviar el sentit i vam anar pel carrer Nou de la Rambla cap a la Rambla del Raval, curiosa zona que ha canviat en els últims anys de forma rapidíssima. Ens vam plantar a la porta de Vilaweb, d’on va sortir-ne la Teresa, per cert també blocaire tot i que no sé si es pot fer públic el nom del seu blog ja que no hi apareix i prefereixo no ficar la pota. Precisament aquella era la zona de la ciutat per on ens movíem en alguna nit de festa universistària amb tota la colla: Els enfants, el Karma, l'Ovella Negra, el London o l'Urbe (uff, uff....). La Teresa, que ara treballa a Vilaweb dins de l'àrea de societat i ciència, és de Calldetenes, un poble d'Osona, on un parell de vegades hi vaig anar mentre estudiava. La Teresa, que precisament ahir feia 36 anys, vivia en una masia de les de tota la vida, perquè a casa seva es dedicaven a la ramaderia, als tossinets, com deiem aleshores. Trobar-nos després de tants anys va ser divertit. Primer -tot dinant a la Reina del Raval (molt a prop de Casa Leopoldo- havíem de comentar la última trobada; crec que una calçotada a Riudoms al 95. Després vam parlar de les nostres vides, parelles, fills, coneguts, feina, etc, etc. És evident que hi havia en aquest retrobament una dosi de nostàlgia, però una nostàlgia sana, divertida i amb ganes de repetir el retrobament i ampliar-lo amb alguns dels amics de l’època; amics, companys i coneguts dels quals no n’has sabut res més, però que et fa il•lusió de tornar-los a veure.

Per cert, les causalitats i/o coincidències continuen formant part de la meva vida en les últimes setmanes. La Teresa, que té una nena i està casada amb un galès, viu molt a prop a Barcelona del meu cunyat, al barri del Guinardó, a pocs minuts a peu. Per tant, la pròxima trobada, aquesta en família, està al caure.

diumenge, 6 d’abril del 2008

S'ha acabat el jazz, de moment

Ahir al vespre a la plaça del Castell de Reus va finalitzar oficialment la sisena edició del Festival de Jazz de Reus, un festival en el qual s’hi han pogut veure grans noms d’aquesta droga que és el jazz al costat de músics que comencen. En aquesta ocasió he tingut l’oportunitat de veure cinc actuacions i la veritat és que m’ho he passat força bé. El festival va començar al Keyboard amb l’Ignasi Terraza, un músic que s’ha convertit en tot un clàssic del festival, amb una parròquia fidel i que sap guanyar-se al públic de la ciutat. De fet, Terraza ha actuat en totes les edicions del Festival i també ho fa regularment durant l’any. És un home amb un piano tranquil i sensible, sense estridències. Fa temps que el conec i fins i tot he tingut la sort d’entrevistar-lo. En el concert de Reus vaig tenir l’oportunitat d’adquirir el seu darrer treball, el que ha enregistrat amb Ramon Fossati i Toni Solà i el seu trio habitual, anomenat “The Black Key”, editat per Swing Alley, un disc esplèndid que, curiosament, és molt millor, al meu gust, de la meitat cap al final que en els primers temes.

Després, vaig tornar al Keyboard per escoltar al Pau Terol, que en aquesta ocasió va actuar amb Javier Colina i David Xirgu, dos dels noms més importants del jazz espanyol. Amb el Pau ens vam conèixer fa una colla d’anys a Canal Reus TV. Jo col•laborava en aquesta televisió i ell feia pràctiques en la part tècnica. Després, crec que el 22 d’abril de 2004, a la presentació de l’extingit Diari de Reus al Teatre Bartrina, un setmanari que s’encartava al Diari de Tarragona i que m’encarregava de coordinar i de preparar-ne el seu llançament, vaig retrobar-me amb el Pau ja que era el líder d’un trio de jazz que es va contractar per tal que amenitzés la vetllada, eren els Jazz Connoction Trio, grup amb el qual el Pau es va presentar més o menys de forma oficial a la ciutat. A partir d’aquí he anat seguint al Pau any rere any, la seva evolució, els estudis als Estats Units, els seus concerts a Reus. No sé si el Pau arribarà a ser una primera figura a Catalunya, però al menys hi posa ganes, hi té interès i li agrada, que és el principal quan es tenen 25 anys. A més, toca bé, que tot s’ha de dir.


El divendres el Fortuny es va omplir de gom a gom per escoltar a l’Ahmad Jamal, el pianista amb qui Jaume Juan Magriñà, havia somiat tota la vida de portar-lo a Reus. La veritat, no tinc per què enganyar a ningú, no el coneixia musicalment parlant, tot i que en els darrers dies havia buscat algun disc. Per definir el concert de l’Ahmad Jamal no tinc paraules. És el millor concert de jazz que mai he vist. Aquesta frase l’acostumem a dir sovint després d’escoltar un concert i disfrutar-lo, tot i que amb el pas del temps l’anem oblidem al situar-lo en una nebulosa. Sabem que hi vam assistir, que ens va agradar, en tenim un bon record i ja està. Però n’estic segur que el concert d’aquest compositor nordamericà tardaré temps a que algú l’iguali. Ara sé el que devia ser escoltar en directe a alguns dels grans de veritat del jazz com ara el Coltrane, el Davis, el Monk o el Peterson. Per sort ens queda el DVD, tot i que no és el mateix.

Dissabte a la plaça del Castell va finalitzar el festival amb un concert gratuït. Només vaig poder escoltar el segon grup, els Bogaloo Sextet Stompers, grup liderat pel Xavi de la Salut i el Gerard Marsal, un saxofonista de Reus que està ficat en diferents projectes i que també té un bon futur. Em van agradar força en directe perquè només els coneixia del disc que van editar fa poc més d’un any i que recomano totalment. En definitiva va ser el colofó a deu dies de jazz que, per sort, a Reus continuaran gràcies als concerts del Keyboard i a algunes actuacions que programa l’Amca. Per cert, la foto que il•lustra l’inici d’aquest post és el meu fill Miquel que ja toca la bateria com es pot demostrar tot i no tenir encara dos anys.


PD. Escric aquest post després de sopar amb uns amics al restaurant La Bretona de Reus, un lloc ideal pels amants de les crêpes, tot i que en aquest establiment situat a tocar del Palloll fan galetes bretones i no crêpes, un plat que recomano especialment. La música que acompanya el post és “Reencuentro”, el nou recopilatori de Camarón de la Isla, una selecció curta però intensa.

dijous, 27 de març del 2008

Sorpreses



Fa dies que m’estan succeint una sèrie de fenòmens que es podrien situar dins de l’ampli camp dels fets estranys o sorprenents, alguns fins i tot en dirien paranormal, jo no arribo a tant, tot i reconèixer que durant alguna època vaig ser seguidor del Sebastià D’Arbó, l’home de la “Catalunya misteriosa”. El cert és que m’han succeït coses que hores o dies abans m’havien passat pel cap, o m’he trobat a persones de les quals feia cinc minuts que n’havia parlat i que habitualment no acostumo a trobar-me pel carrer. Em refereixo a la trucada d’un conegut que em va convidar a un sopar més que interessant i del que en parlaré en un altra post o una casual trobada amb l’Esteve Giralt de La Vanguaria minuts després de que ell sortís en una conversa. O obrir un llibre i a la segona pàgina trobar-me una referència al Murakami, tot just quan acabava de llegir un llibre de l’autor japonès i de fer-ne un post. En tot cas, l’altra dia l’Ivan Rodon, ex company al Diari de Tarragona i ara en tasques al món de la política dins d’Esquerra, em comunicava que ja té blog, “Cada terra fa sa guerra”, una frase que ja li havia llegit alguna que altra vegada en aquelles famoses fulles crítiques que ens acostumava a regalar (ell ja sap de què va). Es tracta d’un blog interessant, sobretot perquè el fa una persona amb inquietuds, que coneix la professió de periodista i tot el que s’hi cou i mou pels seus voltants i perquè, en els seus primers posts, veig que pot ser un blog amè amb una mirada àmplia i diversa sobre l’actualitat.

Parlant de curiositats o coincidiències, l’Ivan ha treballat en els últims mesos amb un riudomenc com és en Lluís Aragonès, que aspirava a ser diputat i que finalment no ho ha aconseguit. Evidentment ell és el primer perjudicat, però també ho som la gent d’aquest territori perquè hem perdut una persona que se l’estima i el coneix profundament. Jo no he tingut una gran relació amb el Lluís Aragonès tot i que el coneixia, però darrerament com a conseqüències d’una sèrie de fets que van passar a Riudoms i la col·laboració que vaig mantenir amb un col·lectiu de persones del poble on vaig néixer, vaig viure i encara estimo, l’he pogut tractar una mica més. N’estic segur que és bona persona i lamento el fet que van ser relativament pocs els riudomencs que van decidir confiar en ell. Puc combregar més o menys amb la línia política d’Esquerra, no és aquesta la qüestió, però n’estic segur que pels riudomencs tenir un diputat a Madrid hauria estat millor pel poble i també per la comarca. No entenc, com n’estic segur que va passar, que molts riudomencs dels del partit que mana a l’Ajuntament, se’n van alegrar quan es va donar a conèixer el fracàs d’ERC a Tarragona pel fet que el candidat fos l’home que durant més d’una dècada va plantar cara al poder dictatorial del poble. Ells s’ho perden... que truquin al Jordi Jané, igual els va millor.

He començat parlant del blog de l’Ivan i me n’he anat a un altra tema. Tornant al blog i les coincidències, en un dels seus posts parla del Roberto Saviano, l’escriptor italià autor de ‘Gomorra’, un llibre que tothom en parla bé, que tinc pendent de llegir i que un altre amic blocaire, el Salvador Mestre, també m’ha recomanat i, és clar, li he de fer cas. Per últim, l’Ivan (que m’ha inclòs a la seva llista de blocs destacats al costat de l’Ernest Benach o el Josep Lluís Carod-Rovira, ufff!, quina responsabilitat) també parla del músic de la Catalunya Nord, Pascal Comelade. Pel que sembla l’ha descobert fa recentment poc temps, però n’estic segur que el seguirà acompanyant.

Res més, endavant amb el blog i a veure si enguany passeu la ma per la cara als verds. Als Castellers de Vilafranca vull dir, que ningú ho malinterpreti.