Estrany fi de festa a Reus i Cambrils

Em disculpareu la meva absència des de fa uns dies en aquest blog però he estat una mica ocupat i tampoc he tingut una gran inspiració per explicar-vos res.
Ahir al vespre, el dia després del casament de l’Andreu i la Paula, on vaig tenir l’oportunitat de trobar-me amb amics i companys d’aquesta professió anomenada periodisme, vaig decidir anar a Reus per participar com a espectador en la traca final de la festa major de Sant Pere. Vaig poder veure a dos pams els regidors, l’alcalde, l’Ariel (que l’he de posar a part, evidentment) els nens de la comunió, els elements del seguici festiu i molts coneguts. En agafar el cotxe i marxar cap a casa, vaig començar a veure un seguit de persones que circulaven com a bojos amb el seu cotxe pels carrers de la ciutat, fent sonar el clàxon del seu cotxe o moto i amb unes banderes que la foscor no em va deixar veure bé. Després, en arribar a Cambrils, localitat que també celebrava Sant Pere, vaig adonar-me que encara hi havia més gent al carrer cridant, llançant petards i amb banderes. Després de deixar el cotxe a casa vaig dirigir-me a peu a la Font del mil·lenari, suposo que del de Catalunya i em vaig trobar amb això.


En aquell moment no entenia res. Què celebraven?. El final de la festa major de Cambrils, la segona setmana de l’Expo de Saragossa, un comiat de solter, el 18 de julio (o dic per algunes banderes que vaig poder veure que portaven molts joves).



En fi, això és el que hi ha, a Reus, a Cambrils i suposo que a moltes ciutats i pobles del país. Que algú en prengui nota. Per cert, escrit aquest post escoltant la cançó del grup valencià Al Tall, titulada Això és Espanya, del disc “Vares velles”.

A Bono no li agrada la República

Reprenc en aquest post la qüestió de les coincidències. M’explicaré, aquest dissabte vaig coincidir en un dinar amb un diputat al Congrés, concretament amb el Joan Herrera, d’Iniciativa-Verds, i li vaig preguntar què tal ho portava amb el president de la Congrés, l’exministre de Defensa José Bono. Herrera em va dir que fins ara ho estava fent força bé, en general no havia tingut cap tipus de problema amb cap diputat fins el moment. Fins i tot va comentar que ho estava fent millor que el seu antecessor, Manuel Marín, un home que de vegades volia ser el protagonista. Vaig recordar en aquell moment les paraules d’un altra diputat a Madrid, en aquest cas del PSC, que em va comentar quan es va fer públic que Bono presidiria el Congrés que no ho tenia clar quin seria el seu posicionament quan hagués d’actuar amb cintura en algun cas compromès o polèmic.
Diumenge al matí, mentre llegia el diari “El País”, em vaig adonar que en el mateix moment que Herrera ens comentava que Bono ho feia força bé, el president de la Càmara Baixa s’encarregava d’enviar a fregir espàrrecs aquest comportament modèlic que havia tingut fins el moment.

Tot va començar amb una visita de 500 ex presos del franquisme que van ser rebuts al Congrés en un acte institucional. En un moment donat, un militant comunista, Antonio Moya, que va passar alguns anys a la presó, es va aixecar per mostrar la seva bandera tricolor, la republicana vaja. En aquell moment a Bono el va trair el subconscient i va decidir reprimir aquesta mostra de llibertat. En lloc de fer un comentari simpàtic i comprensiu, Bono va parlar de legalitat per demanar a l’home que retirés la bandera, el que va enfadar a bona part dels reunits. Bono va perdre l’oportunitat de demostrar en aquest moment la seva cintura i en lloc de solidaritzar-se amb un col·lectiu, la major part dels quals tenien més de 80 anys, va optar per la repressió, de paraula, però repressió. Afortunadament, els 500 homenatjats van poder anar a la població de Rivas-Vaciamadrid on l’Ajuntament d’aquesta localitat no va posar cap problema en un acte que va ser presidit per la bandera republicana, una bandera que ningú pot dir que és il·legal perquè hi ha una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid que diu que no és il·legal, tot i no ser l’oficial, tal i com recorda Pascual Serrano en el seu blog.



Sembla que a Bono ja li han passat els 100 dies de confiança que es dona a qualsevol polític i que a partir d’ara trobarem el Bono que coneixem, el Bono que s’oposava al retorn del Castell de Montjuic a Barcelona. Potser l’ex ministre estava enfadat perquè sabia que en hores, els canyons que durant dècades van apuntar a Barcelona des del castell de Montjuic, passarien a mans de la ciutat. En aquest acte commemoratiu, la bandera republicana es va tornar a veure prop de la paret on van afusellar el president Companys. Sortosament, el senyor Bono no hi era present.

Todos con la roja

No és voluntat meva en aquest blog parlar massa d'esports, per això ja tenim la gran premsa esportiva del país. En tot cas i veient la passió que desperta la Furia Espanyola en tots els telenotícies, TV3 inclòs, no puc res més que fer aquest petit homenatge en format de foto d'una esplèndida selecció espanyola de fa unes dècades. Enguany, amb aquest ritme, segur que passem de quarts. Jo ho estic esperant amb totes les meves forces.

Segur que els més veterans d'aquest blog coneixereu algú.

Reflexions periodístiques (tot escoltant la tertúlia del Bassas)

Confesso que en això de les tertúlies radiofòniques he anat fent una evolució. Després de molts anys d’escoltar el Bassas i els seus habituals, em vaig passar en alguna ocasió al RAC1, que més o menys és el mateix que Catalunya Ràdio tot i que ideològicament una mica més escorat a la dreta (o bastant més, vull dir) i també a la Cope, que ja és la dreta extrema, antidemocràtica, anticatalana i anti tot el que no els agradi. Reconec que em feia gràcia escoltar al Losantos & Co, però en les darreres setmanes la qüestió monotemàtica de la crisi del PP i la seva guerra (aquí el terme guerra s’ha d’entendre de forma literal) m’ha cansat. Per tant, torno a Catalunya Ràdio i als Bassas & Co, amb qui generalment t’ho passes bé.


Aquest matí, a la part final de la tertúlia s’han fet algunes consideracions interessants per llegir en clau de professional del periodisme. En un moment de la tertúlia s’han posat a parlar de l’Obama i de les expectatives que ha generat. Doncs bé, el Salvador Cardús, de vegades assenyat en les seves consideracions i d’altres una mica inconscient, ha dit que el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units ha fet de nou il·lusionar perquè parla de política amb lletres majúscules i ha afegit que això és el que ha de fer la política, parlar dels grans temes d’un país i ho ha comparat amb la frase que els polítics han de parlar del que interessa a la gent, un concepte que cada vegada s’està estenent més. Cardús ha dit que un gran polític és aquell que parla de grans temes, que planifica i pren decisions; altres són els que han d’anar al detall.


“El que interessa a la gent”. Aquesta és la frase, aquest és el concepte. A quina gent?, em pregunto jo. Interessa el mateix a Barcelona, a Tarragona o a la Cerdanya. Interessa al mateix a un metge que a un obrer de la construcció. Interessa el mateix a un avi que a un noi de 16 anys. Als diaris i als mitjans de comunicació (no sé si també a les facultats de periodisme) ja fa temps que s’està parlant d’aquest concepte. “Hem de parlar del que interessa a la gent del carrer”, “Hem de buscar les sensacions dels ciutadans”, “Hem de donar la veu al carrer”, “Hem d’escriure sobre el que li passa al veí de l’escala”. Pel que es veu, la tendència és que a la gent l’interessa si una vorera està trencada, si un pas de vianant està mal pintat o si uns pares no han pogut matricular els seus fills en una escola determinada. En canvi, alguns obliden que per arribar a aquestes situacions de concreció s'ha pensar una mica més enllà en lloc d'evitar-ho. Cada vegada la premsa evita més posicionar-se sobre el fons de la qüestió, cada vegada (en general) ens quedem amb l’anècdota i no amb el tot. Cada vegada trobo diaris i programes de rádio i televisió per a ‘usar y tirar’, que no m’ofereixen res que em facin créixer com a persona informada, com a ciutadà conscient dels problemes de les persones i del seu territori, però, principalment, d’on i per què apareixen aquests problemes. Per il·lustrar aquesta opinió un passo una enquesta del diari argentí Clarin entre els seus lectors.

El periodisme ha d’anar a l’arrel dels problemes i no quedar-se en la superficialitat més superficial, valgui la “rebundància”, paraula que he sentit en diferents ocasions, per cert. Tertúlies com les de l’Antoni Bassas, generalment, m’omplen molt més en poc més de 40 minuts, que llegir pàgines i pàgines d’algunes publicacions. Per cert, el Bassas ha rematat els comentaris sobre aquesta qüestió parlant d’una pintada que va aparèixer a Buenos Aires i que deia “¡No más realidades, queremos promesas!”. Simptomàtic no?


PD. Tot i la ‘seriositat d’aquesta reflexió periodística’ cal dir que l’he escrit escoltant el punk-rock dels Hellacopters, grup suec que durant una dècada m’ha marcat musicalment. Ara han decidit acomiadar-se amb un disc de versions (‘Head off’), però jo he preferit rebuscar en els seus inicis un dels discos fonamentals de la seva trajectòria, el Payi’n the Dues, del qual vaig aconseguir en la seva època una edició especial en doble vinil que oferia un concert enregistrat als Estats Units com a extra. Una petita joia de la meva col·lecció de discos.

En la mort d'un mite (tot escoltant Nathaniel Mayer)

Ahir al vespre, en una estona ociosa en la que estava escoltant el Nathaniel Mayer vaig trobar de forma inesperada la notícia de la mort d’un mite, i no em refereixo precisament a la mort de l’Yves Sant Laurent, que tantes pàgines de diaris ha omplert de forma totalment innecessària, em refereixo a la mort d’un dels últims pioners del rock and roll: Bo Diddley, l’home de la guitarra rectangular, un músic de 78 anys que va ser tot un mite als cinquanta, seixanta i setanta sota el segell Chess Records. Us deia abans que estava escoltant Nathaniel Mayer, veterà cantant de soul que he descobert recentment gràcies a la sempre interessant investigació musical que fan els amics de Munster Records. El Nathaniel Mayer, que aquest passat mes de desembre va actuar per primer cop a l’Estat, concretament a Andoain, és una bèstia sobre l’escenari com podeu comprovar més endavant si seguiu llegint. La carrera d’aquest músic es remonta a fa prop de 40 anys en l’època en que triomfaven noms com Willson Pickett i James Brown i ara, dècades després dels seus inicis, sembla que comença a ser reconegut d’una manera més amplia. Es tracta d’un home amb una veu potent com poques he sentit dins els paràmetres soul, blues, rhythm blues, etc. Qui tingui interès en descobrir un disc impactant que intenti aconseguir aquest treball 'I Just Want to be Held', que demostra que Detroit, la Motor City, segueix omplint el món de bona música. Per cert, us poso un link al youtube d’un concert fa uns mesos a Las Vegas en el qual interpreta una versió killer i devastadora de 'I found out', del John Lennon.



Però en tot cas, deia abans que ahir vaig conèixer la mort del Bo Diddley. Per qui no el conegui, que és una llàstima, us ofereixo la nota necrològica que avui publica al Diari El Punt el Guillem Vidal. A partir d’aquí que tothom n’extregui alguna conclusió. “Bo Diddley, un dels pioners indiscutibles de la música rock, va morir ahir d'un atac de cor a l'edat de 79 anys, al seu domicili de Florida. L'autor de Mona, Who do you love i un dels autohomenatges més desvergonyits de la història, Hey, Bo Diddley, ja havia tingut dos atacs que van fer perillar la seva vida els mesos de maig i agost de l'any passat.Tot i que Diddley formava part d'aquells músics que havien estat víctimes, en la pròpia pell, d'injustícies històriques clamoroses (a Barcelona, a la dècada dels noranta, es va haver de suspendre una actuació seva perquè només havia venut una vintena de localitats), la seva empremta en la música encara perdura. Especialment la creació d'un ritme sincopat de guitarra (el jungle sound, com es va arribar a qualificar) que va servir perquè U2 compongués Desire; Bruce Springsteen, She's the one, i Buddy Holly, Not fade away, entre centenars de cançons escrites des de fa més de cinquanta anys.Nascut a l'estat de Mississipí, d'on va emigrar als set anys cap a Chicago, era difícil que Ellas Otha Bates ?McDaniel, després de ser adoptat per un cosí de la seva mare? no es deixés seduir pel blues. Tocava el violí però la música de John Lee Hooker el va portar a agafar una guitarra, en el seu cas en el que va ser un dels seus trets més distintius de forma quadrada. Avui, Fats Domino, Chuck Berry i Jerry Lee Lewis estan una mica més sols”.

De regal, us deixo una bonica portada que el dibuixant Ladron va fer al Ruta 66, el meu estimat Ruta del Gonzalo & Julià, que va editar l’octubre del 2004. L’autor de l’article es Àngel Maeztu, un dels millors periodistes musicals de Catalunya i que sovint ens ofereix interessants perles en aquesta publicació imprescindible.