El dia després

És evident, o això crec jo, que després de les eleccions generals cap reflexionar una mica encara de política, tot i que desitjaria que el nivell del debat entre els partits s’apagués una mica durant uns mesos més que res perquè la gent pogués descansar una miqueta. És evident que s’han de comentar els resultats electorals de l’Estat, de Catalunya i de Tarragona, on els votants socialistes han tornat a donar la majoria al PSOE.
El PSOE ha estat capaç de recollir tot el vot de la por anti-PP i ha esgarrapat una mica a tot arreu, a Galícia, a Catalunya i al País Basc, on tots els partits petits o minoritaris han tingut una davallada important. El PSC a Catalunya ha fet callar d’un cop tots aquells que n’havien criticat la seva gestió. Alguna cosa hauran fet els socialistes catalans quan han estat capaços de recollir part dels votants d’Esquerra i d’Iniciativa.
El PP a Espanya, en el seu conjunt, ha millorat de forma considerable, però al País Basc i, sobretot, a Catalunya, els populars continuen fracassant. I el cert és que em sento tremendament content que l’estratègia de la por de la senyora Nadal i del senyor Sirera, de l’infàmia que han fet anar amb la persecució del castellà a Catalunya no li ha donat bons resultat. Només han aconseguit un trist diputat de més per Lleida que, de fet, estava en totes les travesses. Ara caldrà esperar que passa al PP i saber, principalment, quin paper juguen els creadors d’opinió a Espanya. Estarem disposat a sentir quatre anys més de crides apocalíptiques d’en Jiménez Losantos, Pedro J i calanya d’aquest tipus?
A ERC, també hi haurà ball de bastons. Falta saber si els crítics aprofitaran el cop per intentar saltar a la jugular de Carod i l’actual direcció. Segurament, alguns dirigents d’ERC no van saber valorar que el vot de l’efecte Carod era molt més gran que el vot real que els republicans tenien consolidat. A Tarragona i a Lleida s’ha demostrat clarament i ha estat el PSC qui n’ha tret rendiment.
Qui no s’ha mogut de lloc, tot i guanyar un diputat a l’últim moment, és CiU. Els nacionalistes han aconseguit allò que volien, intentar condicionar a Madrid i, de retruc, provocar una certa crisi a Catalunya per veure si poden fer caure el tripartit. El que passa és que els 169 diputats del PSOE fan que Zapatero pugui prioritzar pactes amb altres formacions o passar-se quatre anys fent equilibris. Veurem què passa.
Per últim, Iniciativa també s’ha vist afectada pel creixement del PSC. El discurs del Joan Herrera s’ha vist escombrat pel vot de la por a l’arribada del PP tot i la coherència d’algunes propostes. A més, els socis a Madrid s’han fotut una òstia de campionat, tot i conservar quasi un milió de vots, que només els serveix per un diputat. La nova llei electoral que tan reclamava Llamazares haurà d’esperar i, segur que ell ja no la veurà.
El PSOE i el PP volen el bipartidisme per evitar condicionants d’altres partits. Quasi que ho han aconseguit. Esperem aconteixements en els pròxims mesos. Mañana ­-com deia aquell- hablaremos del gobierno.

Dia d'eleccions

Tot just fa uns minuts que estava previst que obrissin els col·legis electorals. Comença allò que algú amb poca originalitat ha anomenat la gran festa de la democràcia. Evidentment les eleccions es presenten de forma ben diferent després de l’assassinat d’aquest divendres de la banda terrorista ETA que, un cop més, hi ha volgut dir la seva amb l’habitual i macabra presència de les seves accions. Ja són molts els anys que els terroristes continuen interferint la vida en aquest país i sembla que la seva voluntat és no defallir, tot i que divendres es va demostrar que tenen ben poca força, tot i que resulta fàcil matar una víctima indefensa, un treballador, amb un tret al clatell. El més penós, però, ha estat la imatge que han donat alguns polítics que es van atrevir a anar a donar el condol, ja sigui a l’hospital o a l’Ajuntament on hi havien les despulles de l’ex regidor. Evidentment és lamentable l’actuació de l’alcaldessa d’ANV, però també ho és l’actitud del PP que va anar a donar el condol i es va produir un incident amb el líder dels socialistes vascos. Després, la Maria Sant Gil encara va tenir la barra d’explicar-ho en públic i criticar Patxi López. Suposo que algú encara recordarà els atacs que Rajoy ha fet els últims dies de campanya contra els socialistes per la negociació amb ETA, atacs molt més contundents els ha fet encara el sector dur del PP, encapçalat per Aznar i Aguirre. Aquesta última, per cert, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-la en un acte electoral a Tarragona al qual hi vaig anar per qüestiones de feina. Aguirre i la resta de parlamentaris del PP, Alejandro Fernández, Francesc Ricomà i Daniel Sirera, es van limitar a criticar als socialistes, als nacionalistes i, sobretot, van utilitzar el català per fer demagògia i per buscar uns centenars de vots, tot i el risc de provocar una divisió al nostre país. Potser que el PP s’ho faci mirar amb això de la llengua i que busquin altres arguments. Si tan bons van ser els vuit anys del govern Aznar a Catalunya, com és que ningú no ho recorda? Per què han de continuar ells i els seus acòlits mediàtics atacant d’aquesta forma?

Avui toca donar una resposta i aquesta resposta ha de ser contundent. Hi ha a Catalunya quatre partits per triar, però només un en el que no hi puc confiar de cap de les maneres. Desitjo que dels altres quatre partits, a cap se li acudeixi donar suport a l’innombrable perquè la majoria dels catalans no ho entendríem.

Per últim, divendres es va tancar la primera enquesta al meu blog. Amb uns resultats destacats per Lluís Sunyer, el líder d’Iniciativa-Verds que doblava el segon més votat, amb un empat entre el candidat del PP i el candidat de CiU. Més endarrerits hi trobem els candidats d’ERC i del PSC. Lluís Aragonès i Francesc Vallès, respectivament. No sé quin valor pot tenir aquesta enquesta, però el que puc assegurar és que es tracta d’un exercici de democràcia, sense cap condicionant. Suposo que els que han votat s’han deixat portar pel cor, però en cap cas es tracta d’una enquesta d’intenció de vot, si no d’una enquesta per mirar de conèixer quin dels cinc caps de llista desperta més interès en els lectors del blog.

De Torrent a Murakami (en dos posts)

Un admirador ocult crec que des de l’Espanya profunda s’ha queixat reiteradament de l’incompliment que estic fent en aquest blog. Vaig dir en els seus inicis que aquest modest altaveu de les meves idees, opinions, gustos i recomanacions estaria el més allunyat possible de la política. El cert és que no ho he aconseguit fins ara, doncs alguns dels últims posts fan referència al moment preelectoral en el qual ens trobem i del qual és bastant difícil allunyar-se. Intentaré rectificar-ho amic meu, però com bé diu un altre amic, molt més proper, la política ho envaeix pràcticament tot.

També vaig dir-li a aquest amic de la llunyania que tenia ganes de llegir “Vida i Destino”, tot i que en aquests moments no disposo de temps suficient per capbussar-me en aquesta immensa obra, una obra que també he llegit que és extremadament lenta i grisa, segurament com la Unió Soviètica de l'època. Per tant, les mil i pico pàgines d’aquest llibre les tinc en standby, tot i que ho intentaré més endavant.

Avui sí, avui parlaré de llibres i de dos dels meus autors favorits, segurament els que més conec perquè ho he llegit quasi tot. Es tracta de dos escriptors que, aparentment, no tenen res a veure. Parlo del valencià Ferran Torrent i del japonès Haruki Murakami, dos autors que, casualitats de la vida, acaben de treure nou llibre quasi al mateix temps. “Només socis”, es titula el llibre del l’autor de Sedaví que ha editat Columna i “Sauce ciego, mujer dormida”, editat per Tusquets, tot i que suposo que també sortirà en edició catalana.

A Ferran Torrent el recordo de finals dels 80. El vaig escoltar per primera vegada, crec, en una un programa a Catalunya Ràdio em sembla que amb el Quim Monzó, el Ramon Barnils i el Jordi Vendrell, els dos últims desapareguts malauradament. Allí feia un consultori mèdico-sexual des de la ciutat de València crec que interpretant al Doctor Llaella (o alguna cosa semblant) amb el seu característic sentit de l’humor. Vaig adquirir alguns del seus primers llibres de la saga del l’inspector Butxana ja que l'inici del Torrent caldria situar-lo dins l'univers de la novel·la negra. El vaig anar seguint any rere any amb tots els seus llibres. No acabo d’entendre per què em va despertar tanta simpatia, però segurament el fet que els seus personatges estiguin extrets de la vida real, que utilitzin el català en àmbits de la vida en la qual sembla que no es pugui parlar en aquesta llengua. Que ens ofereixi situacions quotidianes, que ens mostri una zona del País Valencià, el seu cap-i-casal i també les zones rurals que no son diferents a les nostres, tot i que alguns ens ho vulguin fer creure; tot això em va ajudar a pujar-lo al meu particular pòdium literari. Amb Torrent de seguida et trobes en mig d’un llibre d’acció, hi trobem les descripcions justes i necessàries, ni més ni menys. T’ho passes bé. De vegades massa bé, els seus llibres corren molt. Els agafes i no pots deixar de llegir-los. Voldries que les pàgines del Torrent no s’acabessin, però, en un obrir i tancar d’ulls, ja et trobes al final, amb un desenllaç sempre sorprenent, tot i que pel mig aconsegueixes assaborir moments inoblidables. Qui no el conegui, li recomano la trilogia “Gràcies per la propina”, “La mirada del tafur” i “L’illa de l’holandès”, tres llibres autobiogràfics que ja ens ofereixen un dels elements més característics de la seva producció: les causalitats i les sorpreses inesperades que, en un tres i no res, donen un canvi dràstic al llibre i a la vida dels personatges. Molt més irònica és la segona trilogia, la que fa referència a la vida político-social-festiva-econòmica-esportiva de València, la València dels últims anys, la que ha dominat el PP, la del pelotazo immobiliari. No ho sé, però al Ferran Torrent li desitjo el millor pels pròxims anys. Ens ha de continuar sorprenent. Sense grans pretensions, que la literatura també és per passar-s’ho bé.

Volia parlar també del Murakami en aquest post, però he decidit deixar-ho per demà. Se m’ha fet tard.

Pizarro i els debats

Ens trobem a la meitat de la campanya electoral i hi ha una sèrie de qüestions que em venen de gust de comentar. No em referiré a les desafortunades declaracions del candidat d’Unió, Raül Font, qui en una entrevista a El Mundo en la qual va dir que “CiU es una chica a la que no le importa cambiar de pareja si ve que va a tener más estabilidad...”, una frase que imagino que va sortir en una conversa informal però que un home amb l’experiència de Font hauria de mirar de controlar. En aquest comentari faré referència a l’entrevista que la Xènia Bussé, periodista vallenca que col·labora amb el Diari de Tarragona des de Barcelona, publicava aquesta setmana. El cert és que les respostes del Manuel Pizarro no tenen desperdici. Aquest empresari, com el presenten al PP, especulador i gestor empresarial en diria jo, ha parlat dels reus records a Tarragona, ciutat on va treballar el 1978. Parla de les passejades per la Rambla Nova, dels bucòlics “almendros en flor” a la primavera, de les calçotades, del Delta, de la subhasta de la llotja a Cambrils que es feia abans que els pescadors i els marines es barallessin i d’altres detalls. En canvi, el senyor Pizarro és incapaç de respondre sobre els problemes que sembla que té el castellà a Catalunya. Diu que un de Terol no té problemes d’idiomes. És clar!, només faltaria. Però tot i ser capçar de guanyar milions d’euros, diu que no té suficient criteri per parlar dels problemes del castellà a Catalunya, ell que hi va viure un anys i que hi ve sovint segons ell mateix diu. De fet, el castellà no corre perill a casa nostra. Ho ha dit el Mariano Rajoy i també la Dolors Nadal. Llavors a què ve tanta demagògia en els seus mitjans afins i les manifestacions malintencionades que molts dels seus polítics fan sovint?

La qüestió dels debats trobo que ha estat molt desafortunada. Primer de tot, és una falta de respecte democràtic els dos cara a cara. A Espanya i a Catalunya hi ha d’altres candidats a presidir el govern i amb l’excusa del bipartidisme ens estan clavant gols, dia sí i dia també. A més, el debat va ser tremendament avorrit. Rajoy, agressiu i cursi al mateix temps, va repetir el que des de la Cope i el Mundo i tots els seus acòlits porten quatre anys dient. Zapatero, molt més tranquil, va tornar a practicar el seu “buenisme”, la por al PP, i també es va negar a defensar els catalans de les malintencionades declaracions de Rajoy, segurament perquè molts votants del PSOE a l’Estat estan d’acord amb els plantejaments nacionals del PP.
Els que encara no en vam tenir prou amb aquest cara a cara, vam continuar amb el debat dels candidats de Tarragona de TV3 i, curiosament, al mateix dia de Canal Reus. Ahir al vespre, set candidats dels partits amb grup parlamentari van fer un altre debat a TVE. Això de debat és un dir, perquè l’organització va preveure torns tancats d’1 minut per cada candidat sense dret a interrupcions. Per cert, va ser el dia en que el diputat valencià del PP va tornar a utilitzar l’anticatalanisme per fer demagògia contra Catalunya i, especialment, el PSOE, que va ser incapaç de respondre.

La meva primera enquesta virtual

Estimats amics blocaires. Acabo d’inaugurar una nova secció al meu blog. No es tracta de cap innovació tècnica desmesurada. La meva nova contribució a Les perles de l’Isaac és una enquesta tal i com tenen molts altres companys de la xarxa. En aquest la pregunta és obligatòria i fa referència a les pròximes eleccions estatals. Us ofereixo senzillament la possibilitat de votar pel millor candidat que es presenta a Tarragona entre els cinc grans partits. El meu modest i particular mitjà de comunicació no disposa, de moment, de diners suficients per encomanar una enquesta com ho fan els grans diaris, tampoc tinc la intenció de passar-la prèviament per la cuina al gust de qualsevol dels candidats. A més, la meva enquesta també serà un experiment sociològic per conèixer els interessos i les desviacions polítiques dels habituals del blog.

Ah, si algú encerta el % aproximat dels resultats finals a Tarragona, que m’ho faci saber i ho podrem celebrar d’alguna manera. Gràcies un altre cop i us animo a participar-hi activament.

Les eleccions i el meu 'retorn' a la COPE

Acaba d’iniciar-se la campanya electoral de les estatals, per dir-ho d’alguna manera. A partir d’avui i fins el dia 9 de març no farem més que sentir parlar de les propostes dels polítics, d’allò que faran i del que no s’ha de fer. A partir del dia 9 de març començarem a sentir parlar de pactes i més pactes. Ja veurem com acaba tot.

En tot cas, les meves reflexions fan referència a diferents qüestions de l’actualitat política. Fa unes setmanes que es parla dels debats a la televisió, un debat que ha demostrat que els dos partits estatals son capaços de posar-se d’acord per bandejar la resta d’oponents. A ells ja els va bé. Mentrestant, altres opcions com ara la Izquierda Unida de Llamazares (conegut també com a Gaspi) o formacions més petites com CiU, Esquerra, PNB o Iniciativa tenen molt més difícil l’accés als mitjans amb grans audiències. Està clar que aquest debat de dilluns i el de la setmana vinent no serveixen per res més que per institucionalitzar el bipartidisme a l’Estat i mirar de restar la força que puguin assolir la resta de formacions. Em sembla una manca de cultura democràtica dels dos grans partits, tot i que evidentment Zapatero y Rajoy son els únics que poden aspirar a la presidència.

A nivell personal, la campanya l’he obert amb una sèrie de tertúlies a la Cadena COPE de Tarragona amb alguns dels caps de llista, concretament el Francesc Vallès (PSC), Francesc Ricomà (PP) i Jordi Jané (CiU) que és la foto que il·lustra aquest post gestilesa del senyor Òscar Ramírez. Aquestes tertúlies-entrevista m’han servit per coincidir amb dues persones que havíem treballat a la COPE a finals dels 80 i principis dels 90 quan començava amb això de la premsa. El Martí Margalef continua encarregant-se de les qüestions tècniques de l’emissora dels bisbes a les nostres comarques mentre que l’Oscar Ramírez, l’home del blogs, és ara mateix assessor de comunicació del Jordi Jané, és a dir, la seva ombra, perquè el segueix allà on va.

Em reservaré la meva opinió actual sobre la línia que segueix la COPE en aquestes eleccions i el que opino de personatges com el Losantos, César Vidal, Nacho Villa i alguns dels seus opinadors habituals. Afortunadament, els professionals de Tarragona, com ara el Frederic Recasens, no tenen res a veure amb l’odi que a diari vomiten alguns treballadors d’aquesta emissora amb el consentiment dels que prediquen la pau i donen consells sobre la posició que han de tenir els votants catòlics el 9 de març. Sigui com sigui, en tinc grans records d’aquella època a la COPE de Reus, amb professionals com el Manel Bautista, l’home que em va introduir a l’emissora, el Martí, la Marta, el Lluís González, el tiet Molina, el Carles Ferran, l’Oscar Ramírez, la Marigert, el Raül Rodríguez, el Joan Morales i un llarg etcètera de col·laboradors, alguns encara en actiu i d’altres dedicats a feines en altres sectors.

Acabo aquest post dient que no expressaré en aquest les meves simpaties i antipaties per cap dels partits, tot i que les tinc, perquè no es tracta d’això. L’únic que els demano és que intentin ser més valents, menys demagògics (en general) i més respectuosos amb la veritat, cosa bastant difícil pel que he pogut veure i escoltar.

Records de la televisió

Ahir diumenge llegint La Vanguardia vaig veure a la secció de necrològiques la mort als 71 anys de la Glòria Roig, actriu de televisió, cinema i principalment actriu de doblatge en sèries de televisió i pel·lícules de cine. Al llarg de la seva carrera va posar veu a actrius com ara Bette Davis, Faye Daunaway, Glenn Close, Miranda Richardson o Sally Field. En el cinema, la darrera intervenció va ser al film de José Luís Cuerda 'La educación de las hadas' tot i que segurament molta gent recordarà la Glòria Roig, la germana gran de l’escriptora Monserrat Roig per cert, del seu paper de mestra de poble i ex marquesa a la sèrie “Doctor Caparrós metge de poble”, la sèrie dirigida per Esteve Duran i que tenia en Joan Capri el seu gran atractiu, però no l'únic. La notícia de la mort d’aquesta actriu m’ha fet pensar i recordar en la gran sèrie que en seu dia va fer el circuit català de Televisió Espanyola. De fet Doctor Caparrós, primer ‘Medicina General’ i després ‘Metge de poble’ va ser la primera gran sèrie de televisió de la qual en tinc un record especial i, regularment, encara en miro algun capítol gràcies a que els tinc enregistrats en vídeo i, algun dia, espero comprar-los en DVD perquè em sembla que s’ha comercialitzat la sèrie sencera.

Amb pocs mitjans, Doctor Caparrós va aconseguir el que avui en dia imagino que seria impossible. De fet, poques sèries de televisió m’han agradat darrerament, si descomptem els inicis de “Plats Bruts” i també el primers capítols de “Siete Vidas”. Doctor Caparros connectava amb tothom. Hi sortien personatges creïbles i humans, segurament un pèl exagerats, però que tothom podia conèixer a la vida real gent com la que sortia a la sèrie. Avui en dia molts han parlat de tot el que li deuen al Joan Capri, per exemple el Buenafuente, tot i que jo no acabo de veure en els seus monòlegs cap referència al Capri, que tenia un llenguatge molt acurat. Qui no l’hagi conegut ho pot fer al youtube ja que hi trobarà alguns monòlegs divertits en format audio. A la sèrie sortien altres personatges divertits com els que interpretaven el Rafael Azcona, Joan Pera, la Carme Sansa o la Maria Matilde Almendros o la pròpia Glòria Roig, que feia un paper de marquesa abandonada pel seu marit i que ho intentava oblidar exercint la docència a un petit poble on va retrobar-se amb el Doctor Caparrós. La Glòria Roig la recordaré perquè anava fent comentaris en castellà, quasi sempre en frases fetes, a les seves intervencions en català. Realment humor de primera línia que val la pena de recordar en mig de tanta mediocritat i tant de ja, ja, ja...

La música amansa a les feres

He vist en els darrers comentaris del meu últim post que la gent està una mica nerviosa, que salta fàcilment, per aquest motiu i per tal d’asserenar els ànims, us proposo una sèrie de recomanacions musicals que en els pròxims dies es podran escoltar a Reus, es tracta evidentment del festival Autúria, el certamen de cançó d’autor que impulsa l’AMCA amb el seu incansable Pitus i també el David Fernàndez, home polifacètic i profundament inquiet com demostra en el seu blog. Com que la frase diu que la música amansa a les feres, per tal de tranquil·litzar-les us proposo que us passeu per algun dels concerts del festival que a més és gratis total.

Per començar, demà a la nit amb l’Albert Fibla i per continuar divendres al vespre amb l’artista per excel·lència, el Xavier Baró. De fet, el cantant, poeta i traductor lleidatà és personalment un referent des de fa molts anys i prometo en el pròxim post parlar-ne més àmpliament. Només aprofito per felicitar el David Fernàndez que, després de demanar-li expressament que programés aquest artista des de fa dos anys, al fi ho ha aconseguit. Ara només falta que també, en pròximes edicions, s’atreveixi amb el Josele Santiago, el que va ser cantant de Los Enemigos.

El cartell és completat per propostes imprescindibles com ara la del Quico Pi de la Serra, un músic que viu una segona joventut gràcies a un esplèndid disc de retorn; també mereix especial atenció del duet Sanjosex-Mazoni, dos dels artistes catalans amb més personalitat i originalitat; així com l’actuació del Roger Mas amb el seu nou projecte tel·lúric. Dels músics locals, podem parlar de l’Albert Jordà, un home que ja porta més d’una dècada sobre elss escenari i que, sembla que després d’aparcar els Papa:Noes, ara ho prova un altre cop en solitari. També mereix especial atenció el concert del David i el Jaume, o sigui, La Voz de los Nadie, grup nascut de les cendres de Presidents i dels quals ja en vaig parlar anteriorment en aquest post. Al final de l’Autúria, també destacarem el divertiment del Joan Masdeu, el líder de Whyskins, que assegura que s’ho passa molt bé cantant en solitari i fent versions.

PD. Tan sols felicitar de nou al Pitus i al David, però al mateix temps encoratjar-los per a que siguin una mica més atrevits en pròximes edicions.

M'arriba un meme

No sé molt bé si això es fa així, però la Mar Roca, ex companya de feina i bona amiga tot i que darrerament només sé d'ella pels blogs i pel que llegeixo en premsa, em fa arribar un meme, que no sé exactament què, és però crec que fa referència a que li parli d'algun artista que m'emocioni. M'és difícil respondre aquesta pregunta perquè no acabaria mai. Però si hem de parlar d'algú que darrerament he escoltat molt, aquest és l'Ovidi Montllor, del que ja n'havia parlat en un dels primers posts que vaig fer. De l'Ovidi m'agrada tot, la força de la seva veu, el seu anar contracorrent, la seva visió de país i la seva ideologia (allò de la samarreta, ja ho sabeu suposo!). A l'espera que aquesta setmana surti el disc d'homenatge l'Ovidi se'n va a Palau, un homenatge que li va fer la gent de Propaganda pel Fet us incloc un link a un video del Youtube d'una actuació a Prats de Lluçanès als 70, un document històric amb la cançó La Fera Ferotge, que ja fa anys que està engabiada, malauradament.

Per cert Mar, a mi el Llach m'encanta i darrerament he vist el documental que el Lluís Danés va fer sobre els fets de Vitòria titulat "La revolta permanent", si no l'has vist, no saps el que et perds.

Per cert, passo aquest meme al Jordi Salvat, a l'Octavi Saumell, al David Fernàndez i al Salvador Mestre, un bon amic de Riudoms del qual recomano especialment el seu blog.

M'en vaig al cine, passo dels Goya

No tenia cap interés en saber si “El Orfanato” o “13 rosas” s’emportaven el màxim d’estatuetes dels Premis Goya, una cerimònia imagino que llarga, feixuga i avorrida igual que ha passat en els últims anys. M’és totalment igual saber si hi va anar Javier Bardem o si d’aquí a uns dies guanyarà l’Oscar. Més aviat prefereixo que no el guanyi, més que res per evitar la dosi de nacionalisme ranci que ens envairà com ha passat sempre en aquests casos.

La meva relació amb el cinema ha estat i continua anant a ratxes. Ara feia uns mesos que només consumia cinema enllaunat (televisió i DVD) i, per això segurament els índex d’espectadors han baixat considerablement a l’Estat. Tot i aquest descens, he de reconèixer que quan vaig al cinema, a no ser que la pel·lícula sigui dolenta, m’ho passo bé. I no em refereixo a passar-m’ho bé fent qualsevol cosa menys veure la pel·lícula com fan alguns espectadors, que aprofiten les dues hores de la projecció per a menjar i beure com a bacons, parlar sense parar, esternudar i tossir o, si algú té l’oportunitat, fer manetes. Jo m’ho passo bé mirant la història que em volen explicar i, tot i que, en ocasions hi ha pel·lícules per oblidar, generalment sempre hi trobo alguna cosa positiva.

Com deia després d’uns mesos de no anar al cinema des de l’estrena de “13 rosas”, he vist tres pel·lícules quasi de cop, tres històries recomanables i molt diferents entre elles. Vaig retrobar-me amb les butaques del cinema a Madrid on vaig veure “American Gangster”, una pel·lícula de Ridlley Scott que segueix la saga del “Pradino” i que mereix situar-se entre les bones produccions que he vist darrerament del cinema de gangsters, en aquest cas protagonitzada pel Denzel Washington i Russel Crowe, ja que narra la història d’una part de la màfia dominada per un clan negre.

L’altra pel·lícula va ser “En el valle de Elah”, aquesta la vaig veure a Tarragona al costat d’un públic bastant educat, tot s’ha de dir. Es tracta d’una dramàtica història amb el rerefons de la guerra d’Irak i d’un ex soldat retirat (Tommy Lee Jones) i la seva dona (la sempre atractiva Susan Sarandon) i una inspectora de policia, Charlize Theron, que volen esbrinar la mort del seu fill en tornar de la guerra. Pel·lícula crítica amb el govern Bush però sempre amb la dosi de patriotisme una mica ranci que tenen els yankees.

La darrera pel·lícula que he vist va ser a Barcelona, al Casablanca, un petit cinema de dues sales situat prop de Gràcia on encara fan pel·lícules en versió original. Allí vaig veure “Viaje a Darjeeling”, de Wes Anderson, una divertida comèdia americana però amb interès i excel·lents diàlegs i situacions, a més d’una gran selecció a la banda sonora original. Narra el retrobament de tres germans que decideixen fer un viatge a l’Índia per retrobar-se espiritualment. Realment estrambòtica i encisadora al mateix temps.

Segurament després de veure aquestes tres pel·lícules m’han tornat les ganes d’anar al cinema. Suposo que aquesta pot ser una de les solucions per evitar que la gent deixi d’entrar a les sales: que les pel·lícules siguin bones. Deixem-nos estar de Goya i dels Oscar. El premi l’hem de donar nosaltres.