dijous, 22 de maig de 2008

Fins al barret del Chikilicuatre

Com vaig dir en el meu últim post, he estat uns dies a Madrid i la veritat és que he pogut sobreviure sense cap tipus de problema. Madrid i Barcelona, per exemple, no tenen diferències en gaires coses aparentment (no vull dir només en que el castellà sigui l’idioma predominant a les dues ciutats) també hi ha el fenòmen chiquilicuatre per tot arreu. També la moda dels bars de disseny ha arribat a Madrid, afortunadament encara queden alguns (millor dit molts) locals clàssics com ara el Vinos Revuelta, situat al costat de la sortida de la calle Toledo de la plaza Mayor, un clàssic en cada viatge a la capital de l’Estat que faig amb unes tapes sensacionals. Per allí a prop, encara es pot trobar algun cartell amb allò tan famós fa unes dècades de “Hay vermuth de Reus”. Per cert, casualitats de la vida, a Madrid passejant amb el meu amic Montaña, que ha canviat el ministeri pel Senat, vaig trobar-me al meu cosí Albert i la seva senyora Esther. A tots tres, una salutació cordial des d'aquest blog que sé que visiteu.

Aquest diumenge faré 38 anys. Segurament un no s’adona de l’edat que té fins que no parla amb algun jove que arriba per exemple a la feina i li recorda el nom d’un futbolista de la dècada dels 80, el nom d’un grup de rock que als 80 o als 90 va marcar tota una generació o el títol d’un programa de televisió. Tú pressuposes que tothom sap del que parles i llavors, aquest noi o noia, veus que et fa cara de no saber del que li parles i et mira com si li parlessis en xino. Doncs bé, avui em dedicaré a recomanar a aquests joves que han crescut amb basura tipus Chikilicuatre, que algun tinc entès que també es passa pel meu blog, algun programa, artista o pel·lícula que crec que han quedat en l’oblit perquè pugui comprovar què hi havia abans i què hi ha ara. Algú potser pot dir que es tracta de programes que avui en dia serien considerats com a freaks, tot i que jo crec que és el que es portava abans. A més, la meva opinió personal és que situats en el seu context històric, son molt millors que alguns dels humoristes que tenim avui en dia. Per il·lustrar aquests noms posaré unes quantes entrades al youtube. Los Hermanos Calatrava van ser un fenòmen a l’Espanya dels 70 i els 80. Buscant per la web he trobat un fragment petit de la histriònica pel·lícula “El Ete i el Oto” o un petit gag de TV1 que avui seria políticament incorrecte ja que es parlava en termes polítics com ara Os Paises Galegos, el País Valenciano o els Països Catalans. Vaja amb els Calatrava. Qui ho havia de dir.






L’altra humorista és el Cassen, tot un personatge del cinema i l´humor català. Algú potser avui en dia somriuria per sota del nas, però crec que en el seu temps, igual que el meu admirat Capri, no estava gens malament.



Per últim, una petita perla de la música espanyola, ara sí, freakisme a tope. Les malaguanyades Grecas i el seu pop-rock-canalla.


Evidentment les crítiques al Chikikicuatre i la factoria El Terrat no són al 100%. El bo del chikilicuatre és que ha regenerat el sentit de l'humor i a la xarxa es troben interessants paròdies amb la música d'aquest fenòmen. El chiki chiki del Nàstic, del Barça, d'Esquerra, de la sobrassada, d'Euskadi, del Delta, etc, etc. Youtube és una mina.

PD. Redacto aquest post escoltant l'impagable Spanish Bizarro, una selecció de cançons casposes dels 70 i primers 80, imprescindible pels amants de l'arqueologia musical del primer post franquisme. Caspa per un tubo amb noms com l'ozores, els calatrava, la barbara rey, el payo juan manuel i un llarg etcètera.

4 comentaris:

L'illa dels monstres ha dit...

Amb el Chikilicuatre passa lo de sempre en "aquest" país: una gent que en sap molt (El Terrat) idea una broma que se sobredimensiona de tal manera que el que en un principi et sembla curiós, ho acabes odiant perquè t'ho trobes per tot arreu. Crec que la gent no sap veure el sentit de les coses. És com lo del neng, en principi una paròdia dels "pelaos", que van ser els que més màximament van idolatrar el personatge. I no crec que fos perquè se'n sapiguin riure's d'ells mateixos...

El pitjor de tot, però, és considerar això del Chikilicuatre i coses d'aquestes com un fenomen freak. NI DE CONYA!!!! Això està a anys llums del frikisme. Per començar, els freaks mai alardegen de ser-ho. S'està vulgaritzant tant el terme que ha quedat gairebé inutilitzat. Els autèntics freaks estan a l'ombra. Mort al fals frikisme!!

Anònim ha dit...

Tens raó, fins i tot jo he caigut amb el tópic de dir freak a qualsevol cosa paranormal. De fet, fa uns anys vaig fer un article en aquest sentit al Diari d eReus. Ja el buscaré

isaac

Mina ha dit...

Escolta Isaac, per si no hi penso diumenge, per molts anys! Trenta-vuit no és res, home! Que ho celebris molt bé amb tota la família.

Una abraçada.

Teresa

isaac ha dit...

gràcies nineta

per cert tenim previst una trobada familiar, suposo que al juny estarem algun dia per la capital

Per cert, també estas als meus blogs recomanats

isaac