dissabte, 29 de desembre de 2007

Una Nadal amb"Plàcido" i amb "Desig de foc"

He de reconèixer que aquests dies de Nadal he tingut aquest blog una mica abandonat. A partir d’avui ho esmenaré, tot i que la veritat és que la rutina dels dies previs a les celebracions del Nadal i Sant Esteve, la grip que també ha fet els seus efectes, han fet d’aquesta darrera setmana una successió de dies més aviat tranquils, això sí, sense gaire temps per llegir ni mirar la televisió, per exemple. De fet, això de mirar la televisió ho he intentat algunes estones però m’ha estat impossible. Finalment, entre els carcamals de la Primera, la merda (amb perdó) infecta de les privades i la cada vegada més carrinclona TV3 amb el seu insuportable programa dedicat al billar a tres bandes, m’he quedat amb dues perles.

La primera perla és la pel·lícula de Francesc Macià, un bon film de Josep Maria Forn que als cinemes va passar sense pena ni glòria però que mentre Esquerra estigui al Govern n’estic segur que el passaran any sí, any també. La pel·lícula em va distreure tot i que el component hagiogràfic i empalagós potser era un xic excessiu. Ahir al vespre, mentre encara curo la grip, després d’assaborir els darrers minuts de la victòria del Barça de bàsquet davant del Madrid (quin consol!) i de veure part del Thalassa, un dels programes encara recomanables de TV3, vaig posar “Versión española” a La 2, per veure què hi feien. Van anunciar “Plàcido” i vaig decidir veure-la. Tot i que tinc el DVD d’una d’aquelles col·leccions dels diaris que les acabes comprant i no en veus ni la tercera part, vaig preferir la opció de veure una pel·lícula a la televisió amb els llargs talls de publicitat, menys que a les privades, afortunadament. A la pel·lícula, per cert, hi trobem un sensacional Cassen, que debutava en el cinema de protagonista i Déu n’hi do quin debut. Però la reflexió al voltant d’aquesta pel·lícula és que Luis Garcia Berlanga, a l’any 61, va fer una autèntica sàtira de la societat espanyola de l’època, de la societat dels guanyadors, dels de missa, dels que anaven farts. Avui en dia, m’agradaria comprovar quants directors espanyols de cinema serien capaços d’enfrontar-se al règim d’una manera tan clara, un règim que, tot sigui dit, devia tenir un nivell intel·lectual molt baix si la censura no va saber captar el missatge de la pel·lícula, que de subliminal, en tenia ben poc.

Parlant de menjar, els propers dies els dedicaré a degustar el nou llibre del periodista i escriptor reusenc, Jordi Cervera, que m’ha fet arribar la responsable editorial de Meteora, la Dolors Sàrries, titulat “Desig de foc” (i que també es pot trobar al mateix temps en castellà, cosa sorprenent si no ets una primera figura amb bitllet cap a Frankfurt). El llibre fa bona pinta, com tot el que Cervera ha fet darrerament i que he tingut l’oportunitat de llegir, com ara la novel·la “Mosques”, una obra que va merèixer la distinció de millor novel·la negra en català, fet que potser la va situar en aquest apartat literari del que molts lectors, injustament, passen. A la coberta posterior, es diu que "Desig de foc" és una novel·la que es fonamenta en les labors culinàries, en les seves aromes, les seves textures, els seus guisats i sabors, per a crear un univers narratiu carregat d’erotisme que barreja la il·lusió de la fantasia amb la pura lluita per l’espai físic i vital. Al final de lllibre, hi trobarem un receptari final comentat per Santi Santamaria. Cada capítol porta per títol el nom d’un plat.


Quant hagi devorat el llibre ja seguiré parlant-ne. Que vagi de gust, rics i pobres, de butxaca i d'esperit!

dijous, 20 de desembre de 2007

La voz de los nadie

Aquest dijous el Jaume Blanc i el David Fosses em van fer arribar el disc del seu nou projecte musical. Dos dels tres components del grup de punk-rock de la Selva del Camp, Presidents, acaben de crear un projecte artístic radicalment diferent al que tenien fins ara, al menys pel que fa a la part musical i que ja els ha permès tocar fins i tot a Honduras en un festival davant d’unes 5.000 persones, un festival en el qual l’any passat hi va tocar fins i tot el David Bisbal.

Ara, el projecte del Jaume i el David és La voz de los nadie, un grup que acaba de treure el seu primer disc, titulat “...aquella que también se equivoca”, del qual se'n pot escoltar un avançament en aquesta adreça del myspace. Es tracta de deu cançons i una versió (“Horas Lentas”, dels enyorats Números Rojos) en les quals els dos músics s’acosten al rock d’autor, un rock amb lletres molt més treballades, intimistes, amb crítica social, amb molta més melodia, plena de bones intencions ique segur que els obrirà portes. A més, el disc ofereix alguna pinzellada de luxe que segur els pot anar molt bé. Des de l’estage amb músics senegalesos que van fer l’estiu passat en aquest país per tal de millorar la maqueta inicial, a la col·laboració de l’Andreu Buenafuente, que s’encarrega de la portada amb una il·lustració marca de la casa, o les col·laboracions d’alguns dels músics interessants de les nostres comarques, com ara el saxofonista Gerard Marsal, les percussions del David Rincon i el baix del Sergio Martínez. A més, de la producció se n’ha encarregat el Tony Urbano, el tarragoní que fou baixista de Leño i que ja havia treballat en la producció de dos discos de Presidents.





La voz de los nadie, autoeditat amb el segell Sello en blanco,creat per a l’ocasió, es pot comprar a la pàgina web del grup, a Reus al Qui’k i també en alguns bars i locals a l’espera d’aconseguir una distribució estatal. De moment, després d’una presentació a Madrid, el grup espera poder mostrar la seva nova música en alguna sala de les comarques de Tarragona. Serà una bona oportunitat per conèixer en directe el projecte del David i el Jaume.






A més de parlar-vos del grup, m’agradaria recordar com vaig conèixer als Presidents, un grup amb el que m’unia una bona amistat. Recordo quan treballava al Punt, fa uns dotze anys, Discmedi (si no m’equivoco) em va fer arribar el primer disc, “The first message”, un bon treball de rock tot i algunes mancances de joventut. A partir d’aquí van arribar el següent “No comission” (del qual em vaig encarregar de la foto interior en una sessió al Teatre Bratrina), i també el tercer i darrer treball “En la nevera...hambre”, en el qual adoptaven el castellà en lloc de l’anglès. Son alguns els records que tinc en primera persona dels Presidents durant aquests deu anys. Des d’un concert a Camarasa (La Noguera), a un altre compartit amb els Rippers a Tarragona en el qual vaig fer de dj (crec que a la Sala Golfus del Port Esportiu), a un bolo al velòdrom de Tortosa en el qual varem assaltar literalment el camerino dels Sangtraït que es va quedar sense amb la nevera del tot buida; el concert amb els Dover al pavelló de la Selva i el bon rotllo que hi va haver posteriorment al backstage. Son algunes de les tantes batalletes d’un grup, els Presidents, que s’ho va prendre de forma seriosa tot i les dificultats d’un estil certament minoritari. Però com sempre dic: ¡Que les quiten lo bailao!.





dilluns, 17 de desembre de 2007

L’euro, els cunicultors i Los Monegros

Aquest cap de setmana el protagonisme mediàtic se l’ha endut el vice-president del govern i ministre d’Economia, Pedro Solbes. El més que probable ministre d’Economia si Zapatero repeteix victòria ens ha sorprès amb una explicació reduccionista de l’increment de preus dels últims anys que deixa enrera qualsevol estudi macro-ecomònic dels grans gurus de l’economia. Ara, pel que sembla, la culpa del preu del pa, del talladet, dels bars, dels pisos, del cinema, del bitllet de l’AVE i un llarg etcètera és que no sabem quan val un euro.

Doncs miri, senyor Solbes, jo sí que sé el que val un euro; el que passa, es que en un restaurant no puc pagar (ni que ho vulgui fer) un menú a set o vuit euros (1.165 o 1.320 pessetes), perquè ara val 10, 12 o 15 euros amb el cafè a banda. Tampoc puc prendre un cafè a 0’70 o 0’80 (com deia el senyor Zapatero) perquè senzillament ningú me’l donarà, si no és en una d’aquestes immundes màquines que acostem a omplir les oficines i empreses. Tot gràcies a l’increment desmesurat de preu de bona part dels serveis i bens de consum i, sobretot, per la permisivitat del seu ministeri que ha fet la vista grossa sense parar. Menys mal, que un dia després, Zapatero, va dir que els espanyols mereixen liderar els salaris a nivell europeu.

Ara bé, els que no tingueu un duro, el que heu de fer és menjar conill, que diuen que és més barat que la vedella o el corder. Jo en menjo sovint perquè m’agrada, no perquè el govern em digui què n’he de menjar. Només faltaria això. L’increment del consum de carn de conill l’agrairà l’estimada Associació de Cunicultors Sant Pere de Reus. Des de fa molts anys fan campanyes, promocions i actes per promocionar la carn de consum i, ara de cop i volta i sense cap comissió (suposem) el govern els fa la campanya de franc. La grossa de nadal, als cunicultors, els ha arribat 10 dies abans.

Tornant a l’euro, tots aquells que després de reagrupar els vostres crèdits i (màgia!) hagueu vist reduir la vostra quota mensual fins a la meitat, encara tindreu la possibilitat d’estalviar una mica de calderilla d’euro i anar al casino. Però el millor de tot és que no caldrà anar a Las Vegas. Ara, ho podreu fer agafant l’AVE a Perafort i baixant a la parada de Los Monegros.

divendres, 14 de desembre de 2007

Teatre

El proper dimarts aniré al teatre. Concretament serà al Bravium de Reus. Alguns es poden pensar que potser aniré a veure una de les obres que sovint s’hi representen. No senyors. En aquesta ocasió seré jo qui pujaré dalt de l’escenari per participar en una lectura dramatitzada (escenificada m’agrada més dir).

La meva relació amb el teatre no es remunta a fer-ne alguna ressenya i/o crítica de les obres que habitualment passen per Reus i Tarragona. De fet, hauria de dir passaven (al menys per Tarragona) perquè la ciutat que aspira a ser capital de la Cultura a nivell europeu s’ha quedat sense TEATRE amb majúscules. El Metropol està tancat per la incompetència d’uns polítics que durant anys no van voler realitzar-hi les reformes pendents. Mentrestant, l’esperat Teatre Tarragona no és més que això, un teatre esperat fins a l’eternitat. A Reus, per la seva banda, encara no tinc prou elements per jutjar les excel·lències auto-complaents del CAER; suposo que un dia en podrem parlar amb més calma. De moment, el Fortuny i el Bartrina continuen treballant amb força èxit.

Tornant al Bravium. Serà el dimarts 18 de desembre quan a les 20:30 hores i “todo totalmente gratis”, com diria el meu amic Salvador, representarem Sols al Cel, de l’autor, actor i director gironí Martí Peraferrer i Vayreda. El mundialment conegut Jaume Ciurana dirigeix un grupet format pel Jordi Salvadó, Pau de la Peña, Fito Luri i a un servidor. No és que en tingui gaire idea d’això de teatre, li poso voluntat i ja està. De fet, el meu debut teatral va ser l’any passat amb una altra lectura escenificada d’un text de David Mamet, Glengarry Glen Ross, que va dirigir Txell Granados, crítica teatral i columnista a la premsa diària de Tarragona que fins ara no crec que hagi estat prou valorada. (Tot arribarà Txell!)

Per qui no pugui venir, només dir-vos que Sols al cel és una història actual que vol parlar de l’amistat en estat pur, dels problemes del joves que es veuen abocats a lluitar en un món d’adults que encara no els pertoca i de sentiments contradictoris que a vegades ens fan tenir actituds totalment desproporcionades. Els protagonistes d’aquesta història són els quatre membres d’un grup de rock d’èxit que veuen com la seva amistat es trenca arran de la mort d’un d’ells.

dimecres, 12 de desembre de 2007

"La cançó del cansat"



Vaig dir en el meu primer post que intentaria allunyar-me el màxim possible de la política, però no sempre és fàcil. Hi ha situacions que ho fan difícil i fins i tot impossible. L’anunci del tancament aquest diumenge de matinada (amb nocturnitat i tot allò que diuen els jutges) dels repetidors de TV3 al sud del País Valencià em podria provocar un seguit de reaccions i consideracions més o menys històriques i/o polítiques. Però crec que el meu pensament al voltant d’aquesta qüestió el resumeix millor que ningú una cançó del cada dia més oblidat (malauradament) Ovidi Montllor. El poema, tot una declaració de principis, el podem trobar al disc “Bon vent.... i barca nova!”, que Ariola va editar el 1979, i que tinc la sort de tenir en el vinil original de l’època.

Diu així:
(A Joan Fuster)

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València

Ovidi Montllor
Amb aquesta cançó crec que queda ben clar.
Per cert, qui en vulgui saber una mica més de l’Ovidi, a més d’escoltar la seva veu, llegir les seves lletres o veure les seves pel·lícules, ho pot fer amb el llibre "L’Ovidi", de Núria Cadenas, editat el 2002 per Tres i Quatre de València. També a internet hi ha una pàgina de l’Ovidi Montllor on es pot escoltar tota la seva producció musical.

dilluns, 10 de desembre de 2007

benvinguts

Aprofito aquest dilluns 10 de desembre per iniciar el meu camí a l'interessant món dels blogs.

La veritat és que feia temps que m'havia decidit a crear el meu propi racó a internet. Els que em coneixeu ja sabeu qui sóc. Periodista de Riudoms, encara que resideixo a Cambrils des de fa set anys. Treballo actualment al Diari de Tarragona i concretament a la secció de Panorama, un calaix de sastre on hi cap més o menys tot el que passa a Catalunya, a Espanya i al món. Dit així sembla que tot estigui al meu abast, però el que em dedico a fer és el que vulgarment se'n diu teletipus (cortar-pegar, vaja!) amb algun petit apunt de creació pròpia. Com que els que manen al Diari creuen que la secció més indònia per a mi és aquesta, enlloc de portar la informació cultural que es genera a Tarragona (el que realment m'apassionava), tal i com feia fins ara, he decidit iniciar un blog on, bàsicament, penso introduir-hi pensaments, opinions personals (com més allunyades de la política, millor) i també petites recomanacions, perles en diria jo, de llibres, restaurants, indrets, discos o pel·lícules. Tampoc és que sigui molt original, però sí que intentaré parlar d'alguns títols que no acostumin a estar a l'abast de tothom, que siguin difícils de localitzar o que puguin aportar algun plus. Vaja, no vull considerar-ho elitista, però tampoc vull que això sembli les recomanacions de los 40 Principales.
En tot cas, gràcies per llegir fins aquí i fins ben aviat amb els vostres comentaris i aportacions.