dimecres, 22 d’octubre de 2008

He fet la Pica

Ja fa uns dies de la meva gesta, però encara no m’havia decidit a escriure’n, tot i que alguns amics ja havien vist la foto que ho demostra. La muntanya m’agrada tot i que no em puc considerar un excursionista, ni molt menys. Sigui com sigui, el passat cap de setmana, el del 12 d’octubre, amb el bon amic Salvador Matas, que em va fer de guia, vaig decidir pujar a la Pica d’Estats, el cim més alt de Catalunya amb 3.143 metres. L’expedició o excursió consistia en un viatge en dos dies, donat que volíem fer nit als llacs que hi ha al peu de la Pica.


Vam sortir d’hora de Cambrils el dissabte 11 d’octubre, però entre passar per una botiga a comprar material que ens faltava i una breu parada a Balaguer, vàrem arribar a Àreu, al Pallars Sobirà, passades les tres de la tarda. A Àreu, un poble que és un cul de sac, vam agafar una pista i, després d’onze interminables quilòmetres, vam arribar al refugi de la Vall Ferrera. Allí ens esperava un bon dinar que ens van preparar els responsables del refugi, que tenia previst tancar l’endemà durant tot el període hivernal. Amb la panxa ben plena vam iniciar el camí cap als llacs, on havíem d’instal·lar la tenda. Bastant carregats vam arribar quasi a les vuit del vespre, tot just quant començava a fer-se fosc al segon llac, el Llac d’Estats. Va ser una primera part de l’ascensió a la Pica amb bon temps. Vam caminar poc més de tres hores i el cert és que el camí de tornada era bastant concorregut, tot i estar en una època de l’any en la qual la climatologia es bastant variable i la previsió no era gaire bona.
La nit va caure amb rapidesa, però el reflex de la lluna, que quasi feia el ple, ens va servir per un sopar ‘romàntic’ a 2.500 metres al costat d’una altra tenda de campanya d’una parella de Barcelona. Un cop sopats, a les nou del vespre, em vaig posar al sac i no em vaig moure fins l’endemà a les set. Bé això de no moure’m és un dir, perquè la nit se’m va fer llarga tot i poder escoltar una mica de música (Calexico i Herman Dune).



L’ascensió al segon dia es va fer amb un clima més inestable. Núvols i alguna petita pluja. Tot i les inclemències vam arribar al Port del Sotllo (2.890 metres), on hi bufava força el vent, després de pujar per una llarga tartera. Un petit refrigeri i cap al cim. Inicialment ho podíem fer per la via curta, grimpant per sobre de la cresta, però jo no ho vaig veure clar i finalment vam optar per rodejar la muntanya pel nord, per la part francesa per arribar al Coll de Riufred (2.990m) situat entre el Verdaguer i la Pica d’Estats una hora i mitja després, cap a les onze del matí. A partir d’aquí tot va ser bufar i fer ampolles i en deu minutets vam fer el cim i coronar el meu primer 3.000. Fotos de rigor i poc més, ja que no s’hi veia gens pels núvols que envoltaven la Pica.



La baixada inicial va ser senzilla, però una mica llarga, ja que vam desfer el camí per la part francesa, pujar, baixar, pujar i tornar a baixar. Als llacs vàrem recollir la tenda i vaig menjar una mica de fruita (quina poma més bona!). El camí fins el refugi se’m va fer molt llarg. De les dues hores i mitja que havíem previst en aquesta segona part de la tornada, vam tardar-ne quatre. Les cames em feien mal i les botes també. Al final i amb una bona dosi d’esforç i sacrifici, quin remei!, vam tornar al cotxe (el refugi era ja tancat) i ens vam veure una bona San Miguel que havíem deixat al vehicle per celebrar la tornada, al voltant de les sis de la tarda.

La experiència, tot i el cansament, va ser formidable. La tranquil·litat dels llacs a la nit, l’ascensió solitària i el plaer d’arribar al cim, tot i que no es veia res, em va deixar un bon regust. Segur que un dia o altre hi tornaré.

Escric aquest post amb música de jazz, concretament amb el disc “Nou Nonet”, de Joan Monné, editat fa un parell d’anys pel sempre interessant segell Contrabaix.

divendres, 10 d’octubre de 2008

Torno amb els Burning

Han passat mes de dos mesos en els quals el meu blog ha estat certament abandonat. Algunes persones m’han preguntat si ho havia deixat estar, però el cert és que he aprofitat les vacances d’estiu i les setmanes posteriors a aquest període de descans per deixar-lo estar una mica i centrar-me en altres qüestions. Ara he decidit tornar, no sé si amb força, amb més o menys regularitat o ocasionalment. Us he de dir que he sobreviscut a l’estiu, amb algun llibre, algun viatge, sopars, dinars, pel•lícules, trobades amb amics, família, etc. No m’ha passat res i tot i que en alguna ocasió se m’havia passat pel cap d’asseure’m a l’ordinador, he optat per l’abstinència, que com diu el Papa de Roma, és molt sana.




Avui retorno i ho faré parlant i rememorant la meva relació amb un dels grups més grans que ha donat la música espanyola en els últims 30 anys. Alguns potser em titllaran de carca i/o hortera, d’altres potser diran que aquest estil és d’una altra època, però jo, que voleu que us digui, sempre els he tingut ben presents a la meva vida. Tranquils, no parlaré del José Luis Perales ni del Roberto Carlos, sóc una mica més seriós perquè m’estic referint als mítics Burning, i en aquest cas l’adjectiu mític es pot acompanyar de llegendari i tots els altres que vulgueu. Dic això dels Burning perquè la setmana passada vaig anar al Pavelló Pau Casals del Vendrell per retrobar-me amb el Jhony Cifuentes, l’únic dels músics originals d’aquest grup procedent de la capital de l’Estat, del Foro, com ells diuen.

Els Burning al Vendrell van tocar les cançons de tota la vida, les quals acaben de publicar-se un altre cop en un doble CD i DVD titulat Desnudo en el Joy, enregistrat al final de la seva gira acústica del 2006. Suposo que qui hagi llegit fins aquí sabrà qui son els Burning, amb cançons com Qué hace una chica como tú en un sitio como este, Ginebra Seca, Es especial o Como un huracán. Ara, els Burning han recuperat algunes cançons noves que feia anys que no tocaven en directe com ara Madrid, Balada para una viuda o Las chicas del Drugstore.

Jo vaig veure als Burning per primer cop la nit del 2 de novembre del 91 a Balaguer, en un pavelló ple de gom a gom per escoltar aquesta formació que tot just acabaven de treure el seu primer doble en directe. Van tocar amb els Rehenes, grup de Balaguer que practicaven un rocabilly més que correcte. El concert de Balaguer va ser tota una premonició, a partir d’aquell moment he vist el Burning sempre que he pogut i a Balaguer vaig acabar casant-m’hi, ves per on.

A Cambrils, fa uns anys, i ara no recordo si després de la mort del Pepe Risi o abans de la seva desaparició, vaig tenir l’oportunitat de parlar una estona amb el Jhony Cifuentes (la foto n’és un testimoni, encara que una mica borrós). Escoltar els Burning, en qualsevol de les seves èpoques, des dels primers i glamourosos singles fins al seu últim disc en directe és un plaer. De fet, com diu en el seu últim número la revista Ruta 66, ningú com ells han cantat a la ciutat de Madrid.