divendres, 10 d’octubre de 2008

Torno amb els Burning

Han passat mes de dos mesos en els quals el meu blog ha estat certament abandonat. Algunes persones m’han preguntat si ho havia deixat estar, però el cert és que he aprofitat les vacances d’estiu i les setmanes posteriors a aquest període de descans per deixar-lo estar una mica i centrar-me en altres qüestions. Ara he decidit tornar, no sé si amb força, amb més o menys regularitat o ocasionalment. Us he de dir que he sobreviscut a l’estiu, amb algun llibre, algun viatge, sopars, dinars, pel•lícules, trobades amb amics, família, etc. No m’ha passat res i tot i que en alguna ocasió se m’havia passat pel cap d’asseure’m a l’ordinador, he optat per l’abstinència, que com diu el Papa de Roma, és molt sana.




Avui retorno i ho faré parlant i rememorant la meva relació amb un dels grups més grans que ha donat la música espanyola en els últims 30 anys. Alguns potser em titllaran de carca i/o hortera, d’altres potser diran que aquest estil és d’una altra època, però jo, que voleu que us digui, sempre els he tingut ben presents a la meva vida. Tranquils, no parlaré del José Luis Perales ni del Roberto Carlos, sóc una mica més seriós perquè m’estic referint als mítics Burning, i en aquest cas l’adjectiu mític es pot acompanyar de llegendari i tots els altres que vulgueu. Dic això dels Burning perquè la setmana passada vaig anar al Pavelló Pau Casals del Vendrell per retrobar-me amb el Jhony Cifuentes, l’únic dels músics originals d’aquest grup procedent de la capital de l’Estat, del Foro, com ells diuen.

Els Burning al Vendrell van tocar les cançons de tota la vida, les quals acaben de publicar-se un altre cop en un doble CD i DVD titulat Desnudo en el Joy, enregistrat al final de la seva gira acústica del 2006. Suposo que qui hagi llegit fins aquí sabrà qui son els Burning, amb cançons com Qué hace una chica como tú en un sitio como este, Ginebra Seca, Es especial o Como un huracán. Ara, els Burning han recuperat algunes cançons noves que feia anys que no tocaven en directe com ara Madrid, Balada para una viuda o Las chicas del Drugstore.

Jo vaig veure als Burning per primer cop la nit del 2 de novembre del 91 a Balaguer, en un pavelló ple de gom a gom per escoltar aquesta formació que tot just acabaven de treure el seu primer doble en directe. Van tocar amb els Rehenes, grup de Balaguer que practicaven un rocabilly més que correcte. El concert de Balaguer va ser tota una premonició, a partir d’aquell moment he vist el Burning sempre que he pogut i a Balaguer vaig acabar casant-m’hi, ves per on.

A Cambrils, fa uns anys, i ara no recordo si després de la mort del Pepe Risi o abans de la seva desaparició, vaig tenir l’oportunitat de parlar una estona amb el Jhony Cifuentes (la foto n’és un testimoni, encara que una mica borrós). Escoltar els Burning, en qualsevol de les seves èpoques, des dels primers i glamourosos singles fins al seu últim disc en directe és un plaer. De fet, com diu en el seu últim número la revista Ruta 66, ningú com ells han cantat a la ciutat de Madrid.

1 comentari:

Marcel. ha dit...

Un temps sabàtic eh???!!!
Et proposo seguir un "repte" des del meu blog... Records company!!!