dilluns, 28 de gener de 2008

Del Pedro J. al Boadella

He de reconèixer que de vegades no en tinc prou amb la dosi habitual que pots escoltar a les ràdios o a les televisions estatals i en necessito una mica més. Aquest diumenge, després de la jornada laboral, i veient que a la televisió no feien res de bo com és gairebé habitual, vaig decidir llegir la premsa diària, concretament el diari El Mundo. Ahir, el diari del Pedro J. ens brindava l’oportunitat de llegir la segona part de l’extensa entrevista amb el Mariano Rajoy, després de fer fa unes setmanes el mateix amb el president Zapatero. Més o menys Rajoy va repetir, molt més ampliat, el que li va dir a la Terribas, això sí, sense la careta moderada (molt més que el Duran) que es posa quan visita Catalunya i parla per TV3 o Catalunya Ràdio. Un cop enllestida l’entrevista i després de fullejar el diari, amb dos o tres minuts en vaig tenir prou ja que només em vaig entretenir a llegir un article de cultura sobre el Murakami (que bé, nou llibre aquesta setmana!) i un demagog article del Marçal Sintes sobre el Saura, vaig optar per finalitzar el llibre que havia començat feia unes setmanes i m’havia deixat a la tauleta de nit.
Es tracta de l’“Adiós Cataluña. Crónica de amor y de guerra” (Espasa), d’Albert Boadella, el director d' Els Joglars. Alguns potser podran dir que sóc una mica masoquista. Segurament. El cert és que sempre m’ha interessat molt el que diu el Boadella sense saber ben bé el perquè. N’he llegit els seus llibres, he vist els seus cinc o sis darrers muntatges teatrals, encara recordo alguns episodis clavats a la memòria de “Sóm una meravella”, la sèrie de televisió que va fer a TVE a finals dels 80. Comparteixo bona part dels comentaris que l’artista fa de la societat en general, tot i que discrepo d’algunes de les seves consideracions polítiques. Segurament Boadella té raó en alguna de les seves dèries cap al nacionalisme català, però crec que va massa lluny i ho posa tot en un mateix sac. De fet és fàcil fer-ho en aquests moments de la seva vida. Vaig entrevistar-lo fa tres anys quan va oferir a Reus l’estrena de “La torna de la torna” i en aquells moments ja el vaig veure totalment ficat en aquesta batalla en la que s’ha posat al costat d’alguns personatges de dubtosa filiació democràtica (Losantos o César Vidal, per exemple). En tot cas, llegir a Boadella és sempre un plaer i també una forma de passar-s’ho bé amb qualsevol de les anècdotes i moments divertits que explica en el llibre. Fer-li cas ja és una altra cosa. Per cert, la Isabel Clara-Simó acaba d’escriure la rèplica a aquest llibre amb un opuscle titulat "Adeu Boadella". Miraré de donar-li un cop d’ull i ja us explicaré. Ara tinc son.

dimecres, 23 de gener de 2008

Un record pel Pere Clua (missatge pels desmemoriats)

Aquest diumenge em van fer arribar la tràgica notícia de la mort del Pere Clua. Ara feia alguns mesos que no el veia i, de fet, a casa no en teníem notícia de la seva malaltia. Per qui no ho sàpiga, el Pere Clua era un mestre jubilat de Corbera d’Ebre que havia exercit la major part de la seva vida a Reus i que tenia una gran passió, la història i concretament la Guerra Civil, suposo pels records recollits en la seva infantesa i joventut a la seva població natal, una localitat (Corbera) que sempre val la pena visitar per intentar recordar (passejant pels carrers del Poble Vell), el que va significar la Guerra Civil.

Vaig conèixer el Pere Clua de ben petit. Era amic del meu pare, es coneixien des de la joventut a Corbera d’Ebre, dels estudis de magisteri i també de la mili. No el vaig arribar a conèixer com a mestre d’escola però n’estic segur que era un d’aquells professors que es preocupaven pels alumnes i que amb ell s’aprenia molt més del que explicaven els llibres. Qui vulgui llegir alguna cosa realment emocionant sobre el Pere Clua pot fer-ho al blog del bon amic David Fernàndez, que en va ser alumne durant una colla d’anys. També és interessant de llegir el que sobre el Pere Clua va escriure l’historiador Josep Sánchez Cervelló amb qui col·laborava habitualment i que podeu llegir aquí.

Vull aprofitar aquest post sobre la desgraciada mort del Pere Clua per fer arribar el meu missatge de suport a tots aquells historiadors o estudiosos de la nostra història més recent que en els últims anys ens estan oferint veritables regals a tot aquells que ens interessa la història. La recent aprovada llei del Memorial Democràtic, un compromís del Joan Saura i d’Iniciativa que ha sortit endavant malgrat molts entrebancs, i també la llei de la Memòria Històrica del govern estatal, ha de servir per conèixer millor el que va passar al nostre país. Alguns s’hi ha oposat a aquestes lleis; uns perquè consideraven que s’havia d’anar molt més enllà i, de fet, per fer-se veure políticament, i els altres perquè prefereixen no remoure el passat, prefereixen que la majoria oblidin d’on venen els seus partits o alguns càrrecs encara vigents. La memòria cal recuperar-la. Encara tenim testimonis vius que ens en poden parlar en primera persona. Segurament s’ha tardat massa en començar a estudiar la història a petita escala, què va passar a cada poble. S’han publicat monografies interessants, s’han fet estudis, documentals, pel·lícules. Val la pena que hi treballem molt més perquè encara hi ha moltes coses per descobrir, molts papers per llegir i molts documents per analitzar. Tant de bo hi hagi moltes més persones com el Pere Clua!

dilluns, 14 de gener de 2008

He tornat

Aquest missatge va especialment dedicat a tots aquells que em volen mal, als meus enemics, que algun que altre en tinc, per recordar-los que segueixo ben operatiu (ho sento, haureu d'esperar). Deu dies després del meu últim post he tornat a escriure i aprofito per explicar-vos que he estat de vacances (de fet fins dijous no torno a treballar) i per això no he escrit. Mala sort enemics, el blog continua operatiu i el penso seguir actualitzant perquè encara em queda un sentit crític, per mínim que sigui.
Durant aquests deu dies d’absència al blog he fet un petit viatge a les Espanyes. A Madrid i a l’Aragó profund, a Teruel, que realment existeix, tot i que s’hi poden fer poques coses, a part de menjar més o menys bé, relaxar-te i adonar-te que la vida també es pot pendre amb més calma. És cert que podia haver utilitzat un ciber per enviar alguna consideració, però no ho he fet (de portàtil de moment no en tinc). Quan un fa vacances el millor és desconnectar del tot i oblidar la feina. En aquesta ocasió ho he fet de veritat. Ni mails, ni correus, ni premsa local, ni quasi bé trucades per explicar-te què passa per aquí. Algú fins i tot m’ha preguntat si he canviat de feina perquè li retornen els mails (curiosa deducció). Tampoc penso explicar en aquest correu les bones carreteres que hi ha en algunes zones on pràcticament no hi ha trànsit si les comparem amb les de casa nostra, no vull caure en el victimisme d'alguns. Ja tindré temps més endavant. Només aprofito aquest post per dir que continuo resistint. Que ja és molt.

divendres, 4 de gener de 2008

M'agrada el jazz

Una de les grans passions que tinc, i els que em coneixeu ja ho sabeu, és la música. Fa anys que compro discos, vaig a concerts i festivals (darrerament no molts) i llegeixo llibres i revistes de música, a més d’un tímid intent a meitats del noranta de dedicar-me al rock amb un grup anomenat Flangers, en el qual l’inefable Ariel Santamaria s’encarregava de cantar i tocar (sí, sí, el de la Cori), motiu pel qual no m’estranya res el que pugui fer en política perquè ja el conec de fa temps.

El cert del cas és que m’agrada la música en un sentit ampli, tot i que les meves preferències se’n van cap al rock més dur i els artistes amb actitud punk (que no vol dir la música punk, que també m’agrada) a més de descobrir petites “perles” amagades dels 60 i 70 que algunes discogràfiques s’encarreguen d’editar. Tot i aquestes preferències, fa uns anys, cinc o sis, potser, que tinc una gran debilitat pel jazz. Com m’ha arribat? No ho sé, però son diversos els factors que hi han ajudat. Des d’escoltar Ràdio 3 i els comentaris i les històries del Cifu; els articles de la revista “Jaç” que dirigeix el Pere Pons, un dels últims homes sense mòbil que conec; fins a l’oportunitat d’escoltar jazz en directe i de qualitat que ens ha aportat el Jaume Juan Magriñà (el fundador del Keyboard Jazz Lounge) amb el seu Festival de Jazz de Reus que no sempre ha estat correctament recolzat per les institucions. Gràcies a ell he pogut descobrir en directe a Michel Camilo, amb qui vaig tenir l’oportunitat de conversar; vaig poder dinar amb el Bebo Valdés; conèixer l’Ignasi Terraza, un home pel que tinc una devoció admirable i en definitiva escoltar gent com el Monty Alexander, la Jacqui Naylor, els veterans The Golden Gate Quartet, Benny Green Trio & Harry Allen, Jimmy Cobb & The Real Thing, Alvin Queen and Organics, Chano Domínguez o els Manhattan Transfer; a més d’algunes promeses locals com el Pau Terol o el Gerard Marsal. Només desitjo que el Jaume Magriñà segueixi tan actiu com sempre en el festival que enguany es farà al mes de març i que de moment ja té confirmats dos noms de gran relleu, la cantant Patti Austin amb un homenatge a Ella Fitzerald i el Ahmad Hamal Trio.

Només volia acabar aquestes ratlles sobre jazz recomanant algun dels discos que han arribat a les meves mans recentment i que parlen del futur i del passat del jazz català. Es tracta d’un disc de Tete Montoliu i Javier Colina inèdit fins ara i el nou treball del cada vegada més arriscat Llibert Fortuny. El disc del Tete Montoliu, que just ha fet deu anys de la seva mort, es titula “1995”, que és l’any en el que va ser enregistrat després de tres setmanes de concerts al club “Cafè Central” de Madrid. Es tracta d’un treball de 10 cançons on es demostra la maduresa del més gran músic de jazz que ha donat el nostre país i poc abans de la seva mort, al costat d’una promesa en aquells moments, el contrabaixista Javier Colina, un home que l’any passat va editar “Colina-Miralta-Sambeat Trio”, un disc sensacional que va sortir a la llum gràcies a l’esplèndid treball de Contrabaix, el segell discogràfic que ha creat l’Ateneu Santfeliuenc, una entitat que només per curiositat, val la pena conèixer tot el que fa.


L’altra disc, el nou de Llibert Fortuny Electric Quintet titulat Double Step. Sens dubte el Llibert és el músic català que es mou dins els paràmetres del jazz amb més projecció internacional. Després de l’imprescindible XXL amb una big band, el Llibert ha recuperat el seu arriscat quintet per sorprendre amb un disc que ha llicenciat una multinacional, concretament Universal, a través del prestigiós segell Emarcy. Al Llibert el coneixia anteriorment d’escoltar-lo en algun recopilatori, però el meu primer contacte en directe va ser fa un parell d’anys a l’Auditori Caixa Tarragona, un auditori que va ser capaç de buidar de senyores de la tercera edat amb un parell de cançons. El volumen del seu saxo i la brutalitat de les seves cançons van sorprendre a més d’un. Més tard el vaig veure al Mercat de Música Viva de Vic amb la Big Band, espectacle que es pot trobar amb un DVD que acompanya el seu disc anterior. Ara només espero que o bé a Reus o a Tarragona, algú s’atreveixi a portar-lo de nou per descobrir la seva evolució, que segur que és molt gran i que pagarà la pena.

dimecres, 2 de gener de 2008

2008

Ha començat el 2008 i ho ha fet de forma tranquil·la, tal i com se’n va anar el 2007, al menys a Catalunya. Els primers mesos de l’any seran informativament intensos amb les eleccions espanyoles i els pactes que hi haurà els dies posteriors; després començarà el bombardeig mediàtic dels Jocs Olímpics de Pekín, el país tan democràtic que els Estats Units opten per evitar en qualsevol de les seves crítiques. A Catalunya, suposo que continuarem parlant de l’etern finançament, unes negociacions que es presumien llargues i que serviran a alguns partits catalans per continuar fent el numeret davant les càmeres de televisió. Menys mal, de què parlaríem els periodistes.

A nivell personal, que és realment el que importa, n’estic convençut de que serà un bon any i no em refereixo de forma exclusiva a l’aspecte laboral (de fet, aquest aspecte estic convençut que continuarà igual, és a dir, anar tirant, amb moments millors que d’altres). Encara em falta una mica pels quaranta (no sé si amb crisi o sense), però amb una família que comença a moure’s pel món no hi ha dubte que és una oportunitat única per continuar fent coses, perquè si optem per mirar contínuament enrere ens adorarem de la impossibilitat de repetir alguns moments.

Venim d’un any, el 2007, en el qual en una balança suma molt més el positiu que el negatiu. He aconseguit treure’m del damunt una pesada llosa que durant alguns mesos va molestar-me profundament. Sortosament, el temps posa a tothom al seu lloc i ara aquesta llosa només la veig deambulant com un fantasma per alguns carrers de la ciutat. Laboralment, després d’uns moments de dubte, estic bastant satisfet i crec que el futur és engrescador per a tothom. Espero que aquests esperances en el futur siguin compartits per la majoria. (Ah!, per aquest 2008 ni m’he promès fer exercici a diari, ni tampoc fer bona lletra, ni deixar de fumar, que no fumo).