dijous, 27 de març de 2008

Sorpreses



Fa dies que m’estan succeint una sèrie de fenòmens que es podrien situar dins de l’ampli camp dels fets estranys o sorprenents, alguns fins i tot en dirien paranormal, jo no arribo a tant, tot i reconèixer que durant alguna època vaig ser seguidor del Sebastià D’Arbó, l’home de la “Catalunya misteriosa”. El cert és que m’han succeït coses que hores o dies abans m’havien passat pel cap, o m’he trobat a persones de les quals feia cinc minuts que n’havia parlat i que habitualment no acostumo a trobar-me pel carrer. Em refereixo a la trucada d’un conegut que em va convidar a un sopar més que interessant i del que en parlaré en un altra post o una casual trobada amb l’Esteve Giralt de La Vanguaria minuts després de que ell sortís en una conversa. O obrir un llibre i a la segona pàgina trobar-me una referència al Murakami, tot just quan acabava de llegir un llibre de l’autor japonès i de fer-ne un post. En tot cas, l’altra dia l’Ivan Rodon, ex company al Diari de Tarragona i ara en tasques al món de la política dins d’Esquerra, em comunicava que ja té blog, “Cada terra fa sa guerra”, una frase que ja li havia llegit alguna que altra vegada en aquelles famoses fulles crítiques que ens acostumava a regalar (ell ja sap de què va). Es tracta d’un blog interessant, sobretot perquè el fa una persona amb inquietuds, que coneix la professió de periodista i tot el que s’hi cou i mou pels seus voltants i perquè, en els seus primers posts, veig que pot ser un blog amè amb una mirada àmplia i diversa sobre l’actualitat.

Parlant de curiositats o coincidiències, l’Ivan ha treballat en els últims mesos amb un riudomenc com és en Lluís Aragonès, que aspirava a ser diputat i que finalment no ho ha aconseguit. Evidentment ell és el primer perjudicat, però també ho som la gent d’aquest territori perquè hem perdut una persona que se l’estima i el coneix profundament. Jo no he tingut una gran relació amb el Lluís Aragonès tot i que el coneixia, però darrerament com a conseqüències d’una sèrie de fets que van passar a Riudoms i la col·laboració que vaig mantenir amb un col·lectiu de persones del poble on vaig néixer, vaig viure i encara estimo, l’he pogut tractar una mica més. N’estic segur que és bona persona i lamento el fet que van ser relativament pocs els riudomencs que van decidir confiar en ell. Puc combregar més o menys amb la línia política d’Esquerra, no és aquesta la qüestió, però n’estic segur que pels riudomencs tenir un diputat a Madrid hauria estat millor pel poble i també per la comarca. No entenc, com n’estic segur que va passar, que molts riudomencs dels del partit que mana a l’Ajuntament, se’n van alegrar quan es va donar a conèixer el fracàs d’ERC a Tarragona pel fet que el candidat fos l’home que durant més d’una dècada va plantar cara al poder dictatorial del poble. Ells s’ho perden... que truquin al Jordi Jané, igual els va millor.

He començat parlant del blog de l’Ivan i me n’he anat a un altra tema. Tornant al blog i les coincidències, en un dels seus posts parla del Roberto Saviano, l’escriptor italià autor de ‘Gomorra’, un llibre que tothom en parla bé, que tinc pendent de llegir i que un altre amic blocaire, el Salvador Mestre, també m’ha recomanat i, és clar, li he de fer cas. Per últim, l’Ivan (que m’ha inclòs a la seva llista de blocs destacats al costat de l’Ernest Benach o el Josep Lluís Carod-Rovira, ufff!, quina responsabilitat) també parla del músic de la Catalunya Nord, Pascal Comelade. Pel que sembla l’ha descobert fa recentment poc temps, però n’estic segur que el seguirà acompanyant.

Res més, endavant amb el blog i a veure si enguany passeu la ma per la cara als verds. Als Castellers de Vilafranca vull dir, que ningú ho malinterpreti.

dimarts, 25 de març de 2008

Notícies sobtades

Aquest matí he posat la ràdio i, en poc més de 30 minuts, he escoltat dues notícies importants i inesperades, una de les quals he tingut la sort d’escoltar-la al mateix temps quan es produïa, perquè en aquest cas l’entrevista que l’Antoni Bassas ha fet al Carod-Rovira s’ha convertit en un dels temes del dia, sens dubte.

Anem a pams. Vaig llegir aquest dissabte que l’historiador Josep Benet acabava de publicar la primera part de les seves memòries, crec que fins l’any 1939 i avui, a primera hora del matí, ha mort als 87 anys. Tinc records de fa dècades del Benet, una vegada perquè el vaig veure en una trobada d’antics escolans de Montserrat en la qual vaig acompanyar al meu avui que havia estat company de Benet a l’Escolania. També recordo de Benet la seva imatge com a candidat a la presidència de la Generalitat, l’any 1980. Jo tenia 10 anys però és un dels primers records en política que tinc. De fet, conservo un adhesiu de l’època que aprofito per ensenyar-lo. Em sembla que Benet ha estat una persona capdal per la Catalunya d’avui en dia. Historiador, pensador, editor, a més de polític, de primera fila, fa que les seves memòries siguin de lectura obligatòria.

L’altra notícia és l’anunci de Josep Lluís Carod-Rovira de no optar a la presidència d’ERC. Al polític de Cambrils l’entrevistava avui el Bassas a Catalunya Ràdio i he de reconèixer que el Carod és un mestre en això de les entrevistes. Sap com es fa per guanyar interès a mesura que el qüestionaria avança. Feia alguns minuts que Carod parlava de la necessitat de canvi de persones a ERC i tothom esperava que en diria alguna de grossa perquè era evident que ell havia de ser un dels eludits en aquest canvi de persones al capdavant del partit. Doncs finalment, el Carod ha sorprès al Bassas, que no semblava que no s’acabava de creure allò que li ha ditç. “Aprofito l’entrevista per anunciar que no em presentaré per repetir com a president d’ERC” tot i que s’ha mostrat obert a continuar com a presidenciable a les eleccions catalanes del 2010. A partir d’aquí s’obren un seguit d’incògnites. És això un acord encobert amb Puigcercós i poder ser per quarta i última vegada candidat a la presdència de la Generalitat?, un pacte amb Carretero amb qui s’alinearia per aconseguir el primer la presidència del partit i Carod la candidatura a la Generalitat?, quin paper tindrà Ernest Benach en tot això?.
L’únic que tinc clar és que, tal i com ha anat avui això, a ERC encara hi haurà sorpreses. Temps al temps.

dissabte, 22 de març de 2008

CCB (Cave, Comelade & Barricada)



Aprofito una estona de tranquil·litat en una setmana santa que m’ha tocat treballar per parlar d’alguns dels discos que recentment s’han incorporat a la meva discografia, ja sigui per la gentilesa d’alguns amics que tinc en el món discogràfic o bé perquè simplement he decidit anar a la botiga, cosa que cada vegada practica menys gent pel que sembla. Avui us parlaré del nou disc de Nick Cave & The Bad Seeds, el nou treball d’en Pascal Comelade i la capsa recopilatòria dels 25 anys de Barricada.

El disc del Comelade es titula "Mètode de Rocanrol", un recull de divuit peces, la major par de les quals són pròpies i d’altres adaptacions de cançons del Serrat, Cançó de bressol; Pau Riba, Noia de Pocel·lana, Vince Taylor, Cadilla o Pi de la Serra, Passejant per Barcelona, cançó que obre el disc i que jo coneixia d’un directe del Quico de l'any 76 al Palau d’Esports de Barcelona que és cantada pel Sabina en català, un disc que fa temps que busco en format original, vinil, i que no trobo de moment. El Pascal Comelade el vaig descobrir ja fa una colla d’anys. Primer n’havia sentit parlar, després vaig escoltar alguna cosa en directe i finalment el vaig veure per primera vegada a Barcelona, a l’Espai, una tarda on compartia cartell amb el Xavier Baró. El concert del Comelade va ser sensacional i des d’aquell moment he seguit bona part de la seva discografia i l’he vist sempre que he pogut damunt dels escenaris. Suposo que hores d’ara tothom el coneix gràcies a discos com “L’argot du bruit”, “Ragazzin’ the blues”. “Psicòtic Music Hall”, etc. Aquest nou treball val la pena i personalment el situo entre els millors que ha fet darrerament. Sens dubte és el músic català més internacional, això sí, pel que sembla és profundament esquerp. Un bona manera d’invertir uns quants euros és adquirir aquest disc.

El segon disc que recomano és el recopilatori que festeja els 25 anys de Barricada, en un llibre disc amb dos CD i dos DVD en el que es recuperen cançons inèdites, col·laboracions, versions, un concert que van fer al barri de Txantrea d’Iruña el mateix dia i la mateixa hora del primer concert que van fer fa 25 anys; i es completa amb una sèrie d’entevistes, videos i reportatges de televisión, bona part del quals es van emetre als programes musicals que fa quinze anys es feien a TVE i que van acabar desapareixent per deixar-nos només OT i demés brossa infumable per l’estil. La meva relació amb els Barricada ve de lluny. Quan feia segon de BUP una noia de La Selva em va deixar una cinta amb les cançons de No sé que hacer contigo, que acabava de sortir feia uns mesos. A partir d’aquest moment vaig recuperar el material més antic, el Barrio Conflictivo i el Noche de Rock and roll, i el vaig fer un seguidor de tot el que van treure a partir d’aquell moment, segurament fins a finals dels 90, quan vaig deixar d’escoltar el material nou que han continuat editant. Als Barricada els he vist una dotzena de vegades. Recordo concerts al desaparegut pavelló Sporting de Tarragona, al barri de la Granja, a Montblanc amb uns italians que es deien Liftiba i en d’altres ciutats catalanes. Veure el DVD amb les actuacions a televisió, escoltar algunes cançons antigues i llegir la història del grup només em porta que bons records. Ningú ho pot negar, els Barricada han estat una de les grans formacions de l’estat, que segurament només es poden comparar amb Rosendo, Ilegales o Baron Rojo.

El tercer i últim disc que recomano és el "Dig!!! Lazarus Dig!!!", de Nick Cave & The Bad Seeds. Músic de culte fins fa uns anys, el Nick Cave ja s’ha situat en primera línia, també a l’Estat espanyol. Aquest nou treball és molt més contundent que els anteriors discos, més introspectius i relaxats. Ara, el Nick Cave torna amb potència i amb una forta dosi d’acidesa. Potser no és el millor disc per endinsar-nos en aquest monstre escènic, però sí que és una bona manera per continuar escoltant-lo. Personalment recomanaria per començar amb aquest músic el “Murder Ballads”, “No more shall we part o “The Boatman’s call” o "Abatoir Blues/The lyre of Orpheus", tots quatre discos de la seva última època. Per cert, el Nick Cave vindrá a l’Olímpic Badalona el proper 25 d’abril després d’esgotar en hores les entrades al Razzmatazz de Barcelona. Jo el vaig veure a Madrid ja fa uns anys amb els Bad Seeds d’acompanyants i el concert forma part de les millors actuacions que mai he vist. Totalment recomanable.


PD. Escric aquest post escoltant les notes sempre tranquil·les però al mateix temps absorbents del John Coltrane, en aquest cas en el disc “My favorite things".

dissabte, 15 de març de 2008

MURAKAMI

Després d’uns dies de repòs, torno a escriure i ho faig amb la continuació del post sobre el Ferran Torrent i l'Haruki Murakami. Deia l’altra dia que aquests dos escriptors els situaria entre els top ten de les meves preferències. Ja vaig parlar de l’escriptor de Sedaví, avui em toca parlar del japonès, un dels escriptors més importants del moment a nivell internacional i que està en les travesses del pròxims Nobel de literatura.

El meu contacte amb el Murakami va ser, com acostuma a passar en aquests casos, pura casualitat. Havia vist a les llibreries a les seccions de novetats un títol anomenat “Tokio Blues”, d’un escriptor desconegut i que porta com a subtítol “Norwegian Wood”, com la cançó dels Beatles. Com que sempre m’ha agradat la música, cridat pel títol, vaig llegir la contraportada, li vaig donar un cop d’ull i, finalment, me’l vaig emportar a casa. Murakami em va agafar fort i, de fet, encara no m’ha deixat. Aquest no és un llibre fàcil, és una novel·la amb personatges a l’abisme, amb personatges amb situacions reals i crues, plens de tristesa i melangia, tot i que l’escriptor acostuma a mostrar-nos també una part màgica, misteriosa i ratllant l’inversemblant de cada un dels personatges. En aquest cas, la Naoko, una noia jove i fràgil, n’és la protagonista juntament amb un jove, elWatanabe que em fa l’efecte que té molt de Murakami. L’únic que puc fer és recomanar-lo, jo el vaig llegir fa uns tres anys i el penso rellegir en uns dies. Senzillament és brillant, un dels grans llibres que recordo haver llegit en tota la meva vida. A partir d’aquest títol del Murakami i del seu èxit a nivell mundial i també a Catalunya i Espanya, s’han anat traduint bona part de la seva obra al castellà i al català: “El meu amor Sputnik”, “La caza del carnero salvaje”, “Crónica del pájaro que da cuerda al mundo”, “Al sur de la frontera” i “Kafka a la platja”, llibre que recomano especialment per continuar després de “Tokio Blues”. A més dels personatges, Murakami ens porta històries plenes de misteri i emoció en un paisatge, el Japó, totalment desconegut per mi, però que m’ha despertat l’interès. Ara, la indústria editorial, intel·ligent com és, ha editat un recopilatori de contes titulat “Sauce ciego, mujer dormida”, relats seleccionats d’un període de dues dècades. Acostumo a deborar els llibre, quan m’interessen, de forma ràpida. Amb aquest he preferit que reposi i el vaig degustant poc a poc, temen que qual s’hagi acabat, hauré d’esperar a que les editorials decideixin traduir els llibres inèdits que encara té el japonès.

Pd. Estic escrivint aquest post escoltant el recopilatori "Detroit Beakout!" de Mitch Ryder & The Detroit Wheels, pura dinamita sònica dels 60 i els 70 a la ciutat del motor.

dilluns, 10 de març de 2008

El dia després

És evident, o això crec jo, que després de les eleccions generals cap reflexionar una mica encara de política, tot i que desitjaria que el nivell del debat entre els partits s’apagués una mica durant uns mesos més que res perquè la gent pogués descansar una miqueta. És evident que s’han de comentar els resultats electorals de l’Estat, de Catalunya i de Tarragona, on els votants socialistes han tornat a donar la majoria al PSOE.
El PSOE ha estat capaç de recollir tot el vot de la por anti-PP i ha esgarrapat una mica a tot arreu, a Galícia, a Catalunya i al País Basc, on tots els partits petits o minoritaris han tingut una davallada important. El PSC a Catalunya ha fet callar d’un cop tots aquells que n’havien criticat la seva gestió. Alguna cosa hauran fet els socialistes catalans quan han estat capaços de recollir part dels votants d’Esquerra i d’Iniciativa.
El PP a Espanya, en el seu conjunt, ha millorat de forma considerable, però al País Basc i, sobretot, a Catalunya, els populars continuen fracassant. I el cert és que em sento tremendament content que l’estratègia de la por de la senyora Nadal i del senyor Sirera, de l’infàmia que han fet anar amb la persecució del castellà a Catalunya no li ha donat bons resultat. Només han aconseguit un trist diputat de més per Lleida que, de fet, estava en totes les travesses. Ara caldrà esperar que passa al PP i saber, principalment, quin paper juguen els creadors d’opinió a Espanya. Estarem disposat a sentir quatre anys més de crides apocalíptiques d’en Jiménez Losantos, Pedro J i calanya d’aquest tipus?
A ERC, també hi haurà ball de bastons. Falta saber si els crítics aprofitaran el cop per intentar saltar a la jugular de Carod i l’actual direcció. Segurament, alguns dirigents d’ERC no van saber valorar que el vot de l’efecte Carod era molt més gran que el vot real que els republicans tenien consolidat. A Tarragona i a Lleida s’ha demostrat clarament i ha estat el PSC qui n’ha tret rendiment.
Qui no s’ha mogut de lloc, tot i guanyar un diputat a l’últim moment, és CiU. Els nacionalistes han aconseguit allò que volien, intentar condicionar a Madrid i, de retruc, provocar una certa crisi a Catalunya per veure si poden fer caure el tripartit. El que passa és que els 169 diputats del PSOE fan que Zapatero pugui prioritzar pactes amb altres formacions o passar-se quatre anys fent equilibris. Veurem què passa.
Per últim, Iniciativa també s’ha vist afectada pel creixement del PSC. El discurs del Joan Herrera s’ha vist escombrat pel vot de la por a l’arribada del PP tot i la coherència d’algunes propostes. A més, els socis a Madrid s’han fotut una òstia de campionat, tot i conservar quasi un milió de vots, que només els serveix per un diputat. La nova llei electoral que tan reclamava Llamazares haurà d’esperar i, segur que ell ja no la veurà.
El PSOE i el PP volen el bipartidisme per evitar condicionants d’altres partits. Quasi que ho han aconseguit. Esperem aconteixements en els pròxims mesos. Mañana ­-com deia aquell- hablaremos del gobierno.

diumenge, 9 de març de 2008

Dia d'eleccions

Tot just fa uns minuts que estava previst que obrissin els col·legis electorals. Comença allò que algú amb poca originalitat ha anomenat la gran festa de la democràcia. Evidentment les eleccions es presenten de forma ben diferent després de l’assassinat d’aquest divendres de la banda terrorista ETA que, un cop més, hi ha volgut dir la seva amb l’habitual i macabra presència de les seves accions. Ja són molts els anys que els terroristes continuen interferint la vida en aquest país i sembla que la seva voluntat és no defallir, tot i que divendres es va demostrar que tenen ben poca força, tot i que resulta fàcil matar una víctima indefensa, un treballador, amb un tret al clatell. El més penós, però, ha estat la imatge que han donat alguns polítics que es van atrevir a anar a donar el condol, ja sigui a l’hospital o a l’Ajuntament on hi havien les despulles de l’ex regidor. Evidentment és lamentable l’actuació de l’alcaldessa d’ANV, però també ho és l’actitud del PP que va anar a donar el condol i es va produir un incident amb el líder dels socialistes vascos. Després, la Maria Sant Gil encara va tenir la barra d’explicar-ho en públic i criticar Patxi López. Suposo que algú encara recordarà els atacs que Rajoy ha fet els últims dies de campanya contra els socialistes per la negociació amb ETA, atacs molt més contundents els ha fet encara el sector dur del PP, encapçalat per Aznar i Aguirre. Aquesta última, per cert, vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-la en un acte electoral a Tarragona al qual hi vaig anar per qüestiones de feina. Aguirre i la resta de parlamentaris del PP, Alejandro Fernández, Francesc Ricomà i Daniel Sirera, es van limitar a criticar als socialistes, als nacionalistes i, sobretot, van utilitzar el català per fer demagògia i per buscar uns centenars de vots, tot i el risc de provocar una divisió al nostre país. Potser que el PP s’ho faci mirar amb això de la llengua i que busquin altres arguments. Si tan bons van ser els vuit anys del govern Aznar a Catalunya, com és que ningú no ho recorda? Per què han de continuar ells i els seus acòlits mediàtics atacant d’aquesta forma?

Avui toca donar una resposta i aquesta resposta ha de ser contundent. Hi ha a Catalunya quatre partits per triar, però només un en el que no hi puc confiar de cap de les maneres. Desitjo que dels altres quatre partits, a cap se li acudeixi donar suport a l’innombrable perquè la majoria dels catalans no ho entendríem.

Per últim, divendres es va tancar la primera enquesta al meu blog. Amb uns resultats destacats per Lluís Sunyer, el líder d’Iniciativa-Verds que doblava el segon més votat, amb un empat entre el candidat del PP i el candidat de CiU. Més endarrerits hi trobem els candidats d’ERC i del PSC. Lluís Aragonès i Francesc Vallès, respectivament. No sé quin valor pot tenir aquesta enquesta, però el que puc assegurar és que es tracta d’un exercici de democràcia, sense cap condicionant. Suposo que els que han votat s’han deixat portar pel cor, però en cap cas es tracta d’una enquesta d’intenció de vot, si no d’una enquesta per mirar de conèixer quin dels cinc caps de llista desperta més interès en els lectors del blog.

dimecres, 5 de març de 2008

De Torrent a Murakami (en dos posts)

Un admirador ocult crec que des de l’Espanya profunda s’ha queixat reiteradament de l’incompliment que estic fent en aquest blog. Vaig dir en els seus inicis que aquest modest altaveu de les meves idees, opinions, gustos i recomanacions estaria el més allunyat possible de la política. El cert és que no ho he aconseguit fins ara, doncs alguns dels últims posts fan referència al moment preelectoral en el qual ens trobem i del qual és bastant difícil allunyar-se. Intentaré rectificar-ho amic meu, però com bé diu un altre amic, molt més proper, la política ho envaeix pràcticament tot.

També vaig dir-li a aquest amic de la llunyania que tenia ganes de llegir “Vida i Destino”, tot i que en aquests moments no disposo de temps suficient per capbussar-me en aquesta immensa obra, una obra que també he llegit que és extremadament lenta i grisa, segurament com la Unió Soviètica de l'època. Per tant, les mil i pico pàgines d’aquest llibre les tinc en standby, tot i que ho intentaré més endavant.
Avui sí, avui parlaré de llibres i de dos dels meus autors favorits, segurament els que més conec perquè ho he llegit quasi tot. Es tracta de dos escriptors que, aparentment, no tenen res a veure. Parlo del valencià Ferran Torrent i del japonès Haruki Murakami, dos autors que, casualitats de la vida, acaben de treure nou llibre quasi al mateix temps. “Només socis”, es titula el llibre del l’autor de Sedaví que ha editat Columna i “Sauce ciego, mujer dormida”, editat per Tusquets, tot i que suposo que també sortirà en edició catalana.

A Ferran Torrent el recordo de finals dels 80. El vaig escoltar per primera vegada, crec, en una un programa a Catalunya Ràdio em sembla que amb el Quim Monzó, el Ramon Barnils i el Jordi Vendrell, els dos últims desapareguts malauradament. Allí feia un consultori mèdico-sexual des de la ciutat de València crec que interpretant al Doctor Llaella (o alguna cosa semblant) amb el seu característic sentit de l’humor. Vaig adquirir alguns del seus primers llibres de la saga del l’inspector Butxana ja que l'inici del Torrent caldria situar-lo dins l'univers de la novel·la negra. El vaig anar seguint any rere any amb tots els seus llibres. No acabo d’entendre per què em va despertar tanta simpatia, però segurament el fet que els seus personatges estiguin extrets de la vida real, que utilitzin el català en àmbits de la vida en la qual sembla que no es pugui parlar en aquesta llengua. Que ens ofereixi situacions quotidianes, que ens mostri una zona del País Valencià, el seu cap-i-casal i també les zones rurals que no son diferents a les nostres, tot i que alguns ens ho vulguin fer creure; tot això em va ajudar a pujar-lo al meu particular pòdium literari. Amb Torrent de seguida et trobes en mig d’un llibre d’acció, hi trobem les descripcions justes i necessàries, ni més ni menys. T’ho passes bé. De vegades massa bé, els seus llibres corren molt. Els agafes i no pots deixar de llegir-los. Voldries que les pàgines del Torrent no s’acabessin, però, en un obrir i tancar d’ulls, ja et trobes al final, amb un desenllaç sempre sorprenent, tot i que pel mig aconsegueixes assaborir moments inoblidables. Qui no el conegui, li recomano la trilogia “Gràcies per la propina”, “La mirada del tafur” i “L’illa de l’holandès”, tres llibres autobiogràfics que ja ens ofereixen un dels elements més característics de la seva producció: les causalitats i les sorpreses inesperades que, en un tres i no res, donen un canvi dràstic al llibre i a la vida dels personatges. Molt més irònica és la segona trilogia, la que fa referència a la vida político-social-festiva-econòmica-esportiva de València, la València dels últims anys, la que ha dominat el PP, la del pelotazo immobiliari. No ho sé, però al Ferran Torrent li desitjo el millor pels pròxims anys. Ens ha de continuar sorprenent. Sense grans pretensions, que la literatura també és per passar-s’ho bé.

Volia parlar també del Murakami en aquest post, però he decidit deixar-ho per demà. Se m’ha fet tard.