dimarts, 22 de juliol del 2008

Una detenció més que esperada

Aquest matí he posat el televisor i sorprès he vist una celebració als carrers de Belgrad, la capital de Sèrbia. Ràpidament he pogut comprovar que es tractava d’una manifestació espontània de suport a Radovan Karadzic, autoproclamat president i cap militar de l'anomenada 'República Sèrbia' de Bòsnia i Herzegovina al principi de 1992. Després de 13 anys d’estar desaparegut i amb una ordre de recerca i captura pel Tribunal de l’Haia pels crims de guerra a l’antiga Iugoslàvia, els serveis d’espionatge de l’actual República de Sèrbia l’han detingut en una operació que encara s’ha d’aclarir però tot indica que va ser identificat en un autobús el divendres al vespre. Curiosament, la detenció arriba poques hores abans de l’inici de les negociacions entre la Unió Europea i Sèrbia per la seva incorporació, una detenció que obre molts dubtes i moltes incògnites sobre la voluntat que fins ara havien mantingut les autoritats d’aquest país dels balcans de col·laborar amb la justícia internacional.

El motiu d’aquest post no és només alegrar-me de la detenció de Karadzic, a l’espera també de la detenció del general Ratko Mladic, escric pels records que em venen al cap i em retornen 15 anys enrere. Va ser l’estiu de 1993 quan vaig viatjar un mes a Croàcia amb un grup de companys de la Universitat Autònoma de Barcelona que formàvem part del col·lectiu Universitaris per Bòsnia. Encara no teníem del tot coneixement del que estava passant a la zona dels Balcans des de la proclamació de la independència per part d’Eslovènia, Croàcia i després Bòsnia, No recordo per què ni qui m’ho va recomanar, però vaig acabar apuntant-me a l’expedició on vaig coincidir amb algunes persones amb les quals he mantingut algun contacte, en alguns casos més gran i en d’altres ocasional, com ara Joan Marc Passada de Solsona, Isaac Andrade, Marcel·lí Pasqual, Jordi Prades, Jordi Toldrà, l’ara eurodiputat Raül Romeva, entre d’altres.

El nostre destí era la península d’Istria, territori croat situat al costat d’Itàlia on l’italià era llengua cooficial perquè aquesta zona del país havia format part de l’Estat italià fins a la segona guerra mundial. Allí vam allotjar-nos en un càmping que havia estat un antic alberg de la joventut socialista de l’època del mariscal Tito. Tot i estar en una zona turística, amb molts turistes alemanys i austríacs, no ens podíem oblidar que ens trobàvem en un país en guerra tot i que el front estava situat a alguns centenars de quilòmetres. Vaig tenir l’oportunitat de compartir un mes amb altres voluntaris internacionals, de Canadà, Estats Units i també de la pròpia Croàcia, nois joves que segurament s’havien escapat del servei militar. Allí ens vam encarregar de jugar amb nens i joves desplaçats d’algunes zones del país, tant de Croàcia com de Bòsnia, que havien hagut de marxar després de la creació dels territoris autònoms sota control de Karadzic ja que la seva gran frase era aquella de “és Sèrbia allà on hi ha serbis”. En aquella època es començava a parlar d’algunes massacres d’assassinats, violacions, etc, tot i que encara no estaven a l’ordre del dia com va acabar succeint a algunes ciutats com ara Srebrenica on van matar 8.000 persones entre adults i nens. Era la continuació del que els serbis de Croàcia havien fet a Vukovar, ciutat que van arrasar igual que posteriorment van fer a Dubrovnik, la ciutat màrtir dels croats.

Han passat els anys i els records se’m van esborrant tot i que sempre que sento parlar de Bòsnia, de Croàcia i de la repressió que van patir per part de les autoritats sèrbies de l’època, no puc deixar de pensar en alguns dels nois i noies que vaig conèixer aquell llunyà mes d’agost i també lamentar la inoperància de les autoritats europees dels 90 amb la seva política de no intervenció per no enfadar els russos, el gran suport de Karadzic. Tot i veure constantment l’assetjament de Sarajevo dia rere dia en les notícies de l’època van haver de passar quatre anys fins que no es van fer els acords de pau de Dayton, tot i que llavors el mal ja estava fet i tardarà dècades en cicatritzar, si és que finalment succeeix, que ho dubto després de veure cada vegada més el nacionalisme ètnic que s’està imposant en moltes zones d’Europa.
Per cert, les fotos de dalt son imatges del viatge, la primera d'una visita dels voluntaris catalans a la ciutat de Pula i dues fotos de la marxa, el moment més dur, quant pràcticament tothom va plorar en abandonar el camp de refugiats de Puntijela.

La banda sonora més indicada per aquest post és la cançó Vukovar, vukovar, del grup Zlatni Dukati, un conjunt molt famós a la Croàcia dels 90, la música dels quals ens va acompanyar algunes nits d’aquell viatge, mentre preníem “pivo”, tal i com s’anomena la cervesa en aquella zona on Tito tenia la seva residència d’estiu davant del mar.

dijous, 10 de juliol del 2008

L'òmnibus de la mort: parada Falset

Aquest dimarts, poc abans del migdia, un missatger va trucar a casa. Era un sobre de l’editorial Ara Llibres que m’enviava el llibre “L’omnibus de la mort: parada Falset” del periodista de la capital del Priorat Toni Orensanz. Feia temps que esperava que alguna editorial publiqués un llibre que portava quasi dos anys a l’espera d’un editor que confiés en l’autor. Finalment Ara Llibres l’editarà el proper dijous 17 de juliol i, us ho puc ben assegurar, tots aquells que us interessi la guerra civil, la microhistòria relacionada amb aquest conflicte i entendre una mica més els odis i les revenges que hi va haver als pobles, fins i tot dins d’un mateix bàndol, ha de llegir de forma obligada aquest llibre, un treball que al Toni li va portar quatre anys, tot i que la història li rondava pel cap des de fa quasi 15 anys, quan a Falset, l’aleshores alcalde, Ramon Aleu (ara senador del PSC) va decidir enderrocar un monument als Caídos por Dios, España y el llarg etcètera que acompanyava aquesta frase. Aquest fet va provocar que pel poble es repartís un anònim que va desencadenar l’interès del Toni pels fets.

És cert que el silenci ha estat en moltes famílies un exercici d’oblit obligat en algunes èpoques i perdut en la memòria en les darreres decades. Els avis van decidir deixar de parlar de la guerra als fills i als nets i fins i tot van retreure el perquè de l’interès si preguntaven. Mai sabien res, mai van participar en cap acte de guerra, sempre van ser els altres. En tot cas i aprofitant la història de La Bigrada de la Muerte, un grup anarquista que va sembrar el caos pel Baix Aragó, el Priorat i la Terra Alta, l’Orensanz aprofita per endinsar-se a les llums i les ombres d’un poble com Falset que va patir de debò durant la guerra igual que Gandesa o Corbera d’Ebre. La recuperació de la memòria històrica, com ja deia en aquest post d’homenatge al desaparegut Pere Clua fa uns mesos, és fonamental per entendre el nostre país.

Tornant al llibre, he de reconèixer que l’esperava amb ganes i el vaig llegir en una nit i unes hores a l'endemà al matí. Sabia feia més de dos anys del seu procés, fins i tot li vaig fer un parell de recomanacions per consultar la possible presència d’aquest grup en d’altres pobles del Baix Camp i el Toni es va entrevistar amb el meu avi, que surt citat al llibre, encara que sigui de passada. N’estic segur que el llibre serà només un punt de partida i que la història es pot anar ramificant (la setmana passada La Vanguardia ja en parlava). Encara hi ha molt per escriure i queden pocs anys, malauradament, per poder parlar amb alguns testimonis que ho van viure amb primera persona. Precisament, s’ha creat un blog sobre el llibre que animo a que consulteu regularment. S’ha d’aprofitar que encara hi ha aquests testimonis i per això aprovo i aplaudeixo la política del conseller Saura i el Memorial Democràtic en aquest aspecte, diguin el que diguin.

Per cert, em permeto aquest post per penjar una foto en la qual estem el Toni i jo mateix a Torroja del Priorat en una festa que cada any organitza el Trio Infernal, uns vinaters estrangers afincats a la comarca, que espero que em continuïn convidant any rere any perquè és sensacional. El Toni està a l'esquerra, de perfil, parlant amb un altra noi i asseborint una bona copa de vi (ell rai, que el portaven en cotxe cap a casa), jo, al seu costat, i molt més moderat, bevent un cafè perquè havia de tornar en cotxe.

PD. Escric aquest post tot escoltant el disc d’Amy Winehouse, artista totalment recomanable tot i la seva comercialitat i el seu merchandising.