dimarts, 22 de juliol de 2008

Una detenció més que esperada

Aquest matí he posat el televisor i sorprès he vist una celebració als carrers de Belgrad, la capital de Sèrbia. Ràpidament he pogut comprovar que es tractava d’una manifestació espontània de suport a Radovan Karadzic, autoproclamat president i cap militar de l'anomenada 'República Sèrbia' de Bòsnia i Herzegovina al principi de 1992. Després de 13 anys d’estar desaparegut i amb una ordre de recerca i captura pel Tribunal de l’Haia pels crims de guerra a l’antiga Iugoslàvia, els serveis d’espionatge de l’actual República de Sèrbia l’han detingut en una operació que encara s’ha d’aclarir però tot indica que va ser identificat en un autobús el divendres al vespre. Curiosament, la detenció arriba poques hores abans de l’inici de les negociacions entre la Unió Europea i Sèrbia per la seva incorporació, una detenció que obre molts dubtes i moltes incògnites sobre la voluntat que fins ara havien mantingut les autoritats d’aquest país dels balcans de col·laborar amb la justícia internacional.

El motiu d’aquest post no és només alegrar-me de la detenció de Karadzic, a l’espera també de la detenció del general Ratko Mladic, escric pels records que em venen al cap i em retornen 15 anys enrere. Va ser l’estiu de 1993 quan vaig viatjar un mes a Croàcia amb un grup de companys de la Universitat Autònoma de Barcelona que formàvem part del col·lectiu Universitaris per Bòsnia. Encara no teníem del tot coneixement del que estava passant a la zona dels Balcans des de la proclamació de la independència per part d’Eslovènia, Croàcia i després Bòsnia, No recordo per què ni qui m’ho va recomanar, però vaig acabar apuntant-me a l’expedició on vaig coincidir amb algunes persones amb les quals he mantingut algun contacte, en alguns casos més gran i en d’altres ocasional, com ara Joan Marc Passada de Solsona, Isaac Andrade, Marcel·lí Pasqual, Jordi Prades, Jordi Toldrà, l’ara eurodiputat Raül Romeva, entre d’altres.

El nostre destí era la península d’Istria, territori croat situat al costat d’Itàlia on l’italià era llengua cooficial perquè aquesta zona del país havia format part de l’Estat italià fins a la segona guerra mundial. Allí vam allotjar-nos en un càmping que havia estat un antic alberg de la joventut socialista de l’època del mariscal Tito. Tot i estar en una zona turística, amb molts turistes alemanys i austríacs, no ens podíem oblidar que ens trobàvem en un país en guerra tot i que el front estava situat a alguns centenars de quilòmetres. Vaig tenir l’oportunitat de compartir un mes amb altres voluntaris internacionals, de Canadà, Estats Units i també de la pròpia Croàcia, nois joves que segurament s’havien escapat del servei militar. Allí ens vam encarregar de jugar amb nens i joves desplaçats d’algunes zones del país, tant de Croàcia com de Bòsnia, que havien hagut de marxar després de la creació dels territoris autònoms sota control de Karadzic ja que la seva gran frase era aquella de “és Sèrbia allà on hi ha serbis”. En aquella època es començava a parlar d’algunes massacres d’assassinats, violacions, etc, tot i que encara no estaven a l’ordre del dia com va acabar succeint a algunes ciutats com ara Srebrenica on van matar 8.000 persones entre adults i nens. Era la continuació del que els serbis de Croàcia havien fet a Vukovar, ciutat que van arrasar igual que posteriorment van fer a Dubrovnik, la ciutat màrtir dels croats.

Han passat els anys i els records se’m van esborrant tot i que sempre que sento parlar de Bòsnia, de Croàcia i de la repressió que van patir per part de les autoritats sèrbies de l’època, no puc deixar de pensar en alguns dels nois i noies que vaig conèixer aquell llunyà mes d’agost i també lamentar la inoperància de les autoritats europees dels 90 amb la seva política de no intervenció per no enfadar els russos, el gran suport de Karadzic. Tot i veure constantment l’assetjament de Sarajevo dia rere dia en les notícies de l’època van haver de passar quatre anys fins que no es van fer els acords de pau de Dayton, tot i que llavors el mal ja estava fet i tardarà dècades en cicatritzar, si és que finalment succeeix, que ho dubto després de veure cada vegada més el nacionalisme ètnic que s’està imposant en moltes zones d’Europa.
Per cert, les fotos de dalt son imatges del viatge, la primera d'una visita dels voluntaris catalans a la ciutat de Pula i dues fotos de la marxa, el moment més dur, quant pràcticament tothom va plorar en abandonar el camp de refugiats de Puntijela.

La banda sonora més indicada per aquest post és la cançó Vukovar, vukovar, del grup Zlatni Dukati, un conjunt molt famós a la Croàcia dels 90, la música dels quals ens va acompanyar algunes nits d’aquell viatge, mentre preníem “pivo”, tal i com s’anomena la cervesa en aquella zona on Tito tenia la seva residència d’estiu davant del mar.

2 comentaris:

marc figols ha dit...

Em va alegrar llegir aquesta notícia i més quan sembla que només es publiquen coses dolentes o desagradables al món. Aquest tipus de notícies reconforten una mica i segur que moltíssim més per la gent que ha patit la situació que es va viure allà en primera o segona persona.

Mar Roca i Sol ha dit...

Bones
davant de les últimes accions d'Albert Rivera (c's) us proposo que el dia 11 de Setembre les nostres blogs pengem l'Estelada. En el fons són les nostres cases virtuals. Aquí us podeu baixar l'Estelada www.marroca.blogspot.com
Salut