dijous, 24 d’abril de 2008

El meu Sant Jordi.

Disculpeu el retard, però no he pogut fins ara. Quasi 24 hores després del Sant Jordi 2008 em disposo a escriure sobre aquesta data i també a comentar l’enquesta del blog. Diré que vaig passar la meitat del dia a la feina. Per tant, poc a comentar. En canvi, al matí vaig passar per Reus per comprovar l’ambient del Mercadal i també del Pallol. A Reus, sembla que hi ha hagut disparitat de criteris entre algunes entitats i l’Ajuntament. No conec molt el cas, però per referències em sembla que ha faltat una mica de ma Esquerra. A Reus vaig fer les compres de Sant Jordi. Les compres per regalar, a la meva dona, a la mare i als fills. Vaig optar per una novetat per la meva dona, el llibre de relats breus de Biel Mesquida, que es titula “Acrollam”, que és el mateix que dir Mallorca però a l’inrevés. Sembla que el regal ha agradat. També, anant sobre segur, el llibre del Pep Coll “Les senyoretes de Lourdes” va ser un altre regal indicat i encertat. Un conte de fades i tot de color rosa sempre és un bon regal per una nena de tres anys, dolça i bonica edat on tot es veu encara d’aquest color. I que duri!

El regal que vaig rebre és la novela “Un mal propi del país”, d’en Ken Kalfus, escriptor que desconec i que als Estats Units ha estat un èxit amb només un llibre de contes i aquesta novel·la que parla, segons la solapa (que generalment enganyen) del divorci i la guerra santa en una hilarant (solapa dixit) comèdia negra sobre l’11-s. El llegiré després d’acabar el llibre de l’Andreu Claret, “El secret del brigadista”, sobre els fets de la Fatarella. No vull acabar aquesta breu referència sobre el dia de Sant Jordi sense obviar el fenomen Ruiz Zafon. Un any més aquest escriptor barceloní s’ha situat entre els més venuts amb un llibre nou “El juego del ángel”. No em sumaré a tots aquells que ara critiquen sense parar aquest autor. M’ho vaig passar molt bé amb “La sombra del viento”, llibre que vaig llegir molt abans del seu brutal èxit i espero llegir també el seu nou llibre. Un altre cop s’ha demostrat que Catalunya és un país ple d’envejosos.

L’enquesta no crec que sigui molt fiable, però em reconforta pensar que hi ha molta gent que pensa que les editorials, amb el seu afany de guanyar diners, publiquen massa, ho fan tot al mateix temps i no deixa temps al lector o a l’interessat per estar al cas del que es cou. A més de fer quasi impossible separar el gran de la palla.

He dit que vaig anar a Reus per Sant Jordi. Doncs sí, hi vaig anar el dia 23 i també el vespre del dia 22. Concretament va ser a Cal Massó per assistir a la presentació de Reus Digital, la web d’informació que dirigeix el meu ex company al Diari Jaume Garcia i també l’ex director de Punt 6, Marian Arbonès. Els desitjo molta sort en aquest projecte en un món que no és fàcil. Conec al Jaume Garcia des de fa molts anys. És i no és qüestió de fer la pilota, un dels millors periodistes del Camp, tot i que de vegades no hem coincidit amb algunes postures per alguns temes en concret. Ara, des de la llibertat de dirigir un mitjà, encara que modest i de caire digital, té la oportunitat de demostrar la seva independència i les seves aptituds. Parlant d’ex companys de feina, vaig rebre fa uns dies un correu del Joan Maria Piqué, periodista lleidatà amb qui vaig coincidir durant tres anys al Diari. Piqué ha estat nomenat nou cap de premsa d’Artur Mas, el líder de CiU, després de deixar l’Avui on ha treballat quasi dos anys. No puc negar que tinc moltes coses que em diferencien del Joan Maria a nivell de pensament, però també és cert que mai s’ha amagat de defensar tot allò en el que creu, ja sigui d’aquest món o de l’altre. El Piqué, com li dèiem al Diari, abans de l’arribada d’un altra Piqué també al Diari, no acostuma a deixar ningú indiferent, però sempre he vist que anava de cara. A partir d’ara, en un món amb moltes ganivetades, haurà de mirar de sobreviure. No és una tasca gens fàcil, però se’n sortirà. Segur. Per acabar, no puc més que oferir-vos l’article que el controvertit Salvador Sostres li va dedicar a l’Avui i que suposo que ja s’ha fet emmarcar convenientment.


Joan Maria Piqué (Article de l'AVUI)

Joan Maria Piqué treballava fins diumenge en aquest diari i des de dilluns és el nou cap de premsa de l’Artur Mas. Piqué és un dels millors periodistes polítics de Catalunya i només per raons que ara no vénen al cas aquí va treballar primer a Societat i fins diumenge a la secció d’Economia. Format a la Universitat de Navarra i d’una intel·ligència excepcional, ha fet sempre de l’esforç i de la voluntat, de la generositat i de la fidelitat, la seva manera de viure. En un país com el nostre, virtuts tan nobles, és més enveja que admiració el que solen generar. És curiós com els millors que tenim sovint han de gastar bona part de les seves energies en desempellegar-se de la ràbia bavosa dels incapaços. En una professió on les virtuts de Piqué són tan escasses, el seu exemple brilla entre la tenebra curulla d’autèntiques nul·litats que en lloc de callar i mirar d’aprendre trien d’enemics els que es converteixen en mirall de llur impotència i hi volen sempre vomitar el seu fàstic. Vull dir que no és només que Piqué sigui un dels millors periodistes polítics de la nació, sinó que ho ha estat i ho és en un entorn molt procliu a la mesquinesa; i vull dir també que no és gens fàcil mantenir alts els principis de la integritat, i una idea clara del bé i del mal més enllà de la feina concreta que fas, en una professió on sembla que tot tingui un preu tan baix i especialment la pròpia dignitat. No el conec de fa gaire i el que m’hi ha apropat és el que li he vist fer i no a l’inrevés. Una textura espiritual difícil de trobar en aquests temps. Quan de vegades dic que els millors són nostres i que de ben segur que ens en sortirem, penso en persones com en Joan Maria Piqué. L’Artur Mas ha triat molt bé. Bon viatge pels guerrers..

divendres, 18 d’abril de 2008

Aigua que tinc set



Feia uns dies que tenia el blog abandonat perquè l’actualitat i la feina tampoc m’havia deixat una estona lliure per escriure i pensar una mica en algunes qüestions d’actualitat com ara la sequera i tot el que envolta aquesta situació.

De l’aigua ja fa dies que en sento parlar, escolto opinions per a tots els gustos. Ara, en una època on tenim opinadors professionals per a tot, crec que algú hauria de ser valent i començar a treure credibilitat a molts dels que estan parlant. Pel que sembla, tothom és especialista en aigua, tothom sap d’enginyeria i tothom és capaç de trobar solucions a la sequera, això sí, sense reduir ni un pam el seu consum d’aigua ni els que l’envolten perquè, com va dir, un agricultor de l’Ebre que va sortir per la televisió, “d’aigua mai en tindrem prou”. Ni de pa, ni de pernil, ni de diners, ni de vacances, ni de res, afegirien molts.

Amb l’aigua s’està fent molta demagògia amb una única direcció, fer mal al Govern de la Generalitat. No s’ha fet res, no tenien res previst, ho fan tot d’amagat, no pensen el el territori (ah! el territori). Però el més greu de tot és que els que estan llançant la pedra i amagant la ma son alguns dels representants dels partits que no han tingut cap problema en trinxar el territori imposant polígons contra l’opinió dels ciutadans, carreteres innecessàries, trens de gran velocitat oblidant rodalies, camps de golf per tot arreu, urbanitzacions i indústries a tot el litoral. Ara resulta que falta aigua aquí i a Barcelona. És clar, els de Tarragona no podem cedir aigua dels pous, ni del riu, ni d’enlloc a Barcelona. Que s’ho arreglin ells solets!
Està clar que Barcelona no ha estat solidària amb Catalunya. Aquesta ciutat maleïda ho vol tot i oblida la resta. Ells tenen metro i nosaltres no; ells tenen el Camp del Barça i nosaltre no; ells tenen el Tibidabo i nosaltres no; tenen el Museu de la Ciència i nosaltres no... entre d’altres diferències.. Nosaltres, en canvi, tenim equipaments infrautilitzats en molts pobles i ciutats, equipaments pagats amb diners de tots els catalans, principalment de l’àrea de Barcelona que és on es genera més riquesa i, per tant, més impostos. Diners que arriben a molts pobles on tenen pavelló, biblioteca i d’altres equipaments que, encara que no els facin servir, s’han volgut construir de totes totes, quan potser hauria estat millor mancomunar-los entre diversos municipis. És clar, l’alcalde de turno volia tallar la cinta abans de les eleccions. És allò de, primer l’equipament, després ja veurem que en fem. Cerquem una solució, després ja crearem un problema o una necessitat

Si Barcelona té set, li hem de donar aigua, de l’Ebre o dels nostres pous, d’on sigui. Si d’això se’n diu transvasament, doncs endavant amb un transvasament que té data de caducitat i pel qual ja s’han buscat solucions alternatives com ara les dessaladores, que faran que no sigui necessari el Roine perquè l’interès que alguns tenen per l’aigua d’aquest riu no tindrà res a veure, em pregunto, per la propietat de les constructores que faran un altre cop l’agost amb els diners de la infrastructura que, en el fons, paguem tots.
També aquests dies he sentit algun alcalde que ara es queixa de l’agressió al territori, alcalde que s’omple la boca amb el seu suport a la pagesia però que no ha tingut cap problema en permetre que al seu municipi hi hagi una indústria que empudega tot el Camp de Tarragona. Suposo que no la veu perquè es deu passar el dia amb el cap acotxat treballa al seu tros les cols, els tomàquets i els enciams que a les sis del matí porta cada dia al Mercat del Camp.
Qui també crec que va equivocat és el Manolo Tomàs i la Plataforma en Defensa de l’Ebre, tot i que aquests ho fan (en general) de bona fe, no al servei d’alguns interessos partidistes que tots sabem qui els ha organitzat. Sóc tremendament respectuós amb la lluita de la gent de l’Ebre en defensa del riu com a garantia de l’equilibri de la zona, però em sembla que estem parlant d’una situació de risc, una greu situació en la que tots hem d’estar disposats a cedir una mica.

Si finalment el govern no ho fa bé i causa un mal major, ja podrem exigir responsabilitats. Ara no és hora de fer política de partit com alguns estan fent amb la única intenció, torno a dir, de buscar-hi un rèdit electoral. Em sembla un greu error que en el futur ho pagarem. No ho oblideu, alguns dels que ara s’omplen la boca amb la paraula territori, l’únic que volen és tenir-lo controlat per trepitjar-lo i esquarterar-lo.

divendres, 11 d’abril de 2008

Retrobar-se al Raval

"Veinte años es nada". Això és el que diu la lletra del tanto. No sé si és cert, però ahir vaig poder comprobar que quinze anys o gairebé no són res. Dic això perquè ahir al migdia vaig retrobar-me amb una amiga de la facultat, la Teresa Bau, que feia més d’una dècada que no en sabia res directament. Vaja, que no l’havia tornat a veure, tot i que, moltes vegades, quan repassaves mentalment els teus anys d’estudiant a la Facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma, recordaves algun moment amb la Teresa, la Sandra de Torrelló, el Lluís de Calella, en Marc de Calella, el Cuco de Lleida, el David de Vila-seca, el Bateano de Batea, lo Perpi dels Guiaments i tans d’altres.
De fet, aquest dimecres va ser un dia per tornar la vista enrere. De tant en tant, quan tinc temps, m’agrada anar a Barcelona, sense res a fer en concret. Tombar, mirar botigues, dinar més o menys bé, anar al cinema, comprar algun disc, etc. Ahir ho vaig fer amb el Marcel•lí, amic des de la Universitat i actual impulsor de la web Viure als Pirineus, que s’està convertint en un referent de la informació d’aquelles comarques. Vam quedar al Cafè de l’Òpera, que està tot just davant del Liceu, un indret ideal per passar l’estona sense fer res més que prendre alguna cosa, pensar i passar l’estona en una ciutat on cada dia estàs més envoltat d’estrangers. De la Rambla vam anar al Born, amb tomb inclòs per Santa Maria del Mar. D’allí vam canviar el sentit i vam anar pel carrer Nou de la Rambla cap a la Rambla del Raval, curiosa zona que ha canviat en els últims anys de forma rapidíssima. Ens vam plantar a la porta de Vilaweb, d’on va sortir-ne la Teresa, per cert també blocaire tot i que no sé si es pot fer públic el nom del seu blog ja que no hi apareix i prefereixo no ficar la pota. Precisament aquella era la zona de la ciutat per on ens movíem en alguna nit de festa universistària amb tota la colla: Els enfants, el Karma, l'Ovella Negra, el London o l'Urbe (uff, uff....). La Teresa, que ara treballa a Vilaweb dins de l'àrea de societat i ciència, és de Calldetenes, un poble d'Osona, on un parell de vegades hi vaig anar mentre estudiava. La Teresa, que precisament ahir feia 36 anys, vivia en una masia de les de tota la vida, perquè a casa seva es dedicaven a la ramaderia, als tossinets, com deiem aleshores. Trobar-nos després de tants anys va ser divertit. Primer -tot dinant a la Reina del Raval (molt a prop de Casa Leopoldo- havíem de comentar la última trobada; crec que una calçotada a Riudoms al 95. Després vam parlar de les nostres vides, parelles, fills, coneguts, feina, etc, etc. És evident que hi havia en aquest retrobament una dosi de nostàlgia, però una nostàlgia sana, divertida i amb ganes de repetir el retrobament i ampliar-lo amb alguns dels amics de l’època; amics, companys i coneguts dels quals no n’has sabut res més, però que et fa il•lusió de tornar-los a veure.

Per cert, les causalitats i/o coincidències continuen formant part de la meva vida en les últimes setmanes. La Teresa, que té una nena i està casada amb un galès, viu molt a prop a Barcelona del meu cunyat, al barri del Guinardó, a pocs minuts a peu. Per tant, la pròxima trobada, aquesta en família, està al caure.

diumenge, 6 d’abril de 2008

S'ha acabat el jazz, de moment

Ahir al vespre a la plaça del Castell de Reus va finalitzar oficialment la sisena edició del Festival de Jazz de Reus, un festival en el qual s’hi han pogut veure grans noms d’aquesta droga que és el jazz al costat de músics que comencen. En aquesta ocasió he tingut l’oportunitat de veure cinc actuacions i la veritat és que m’ho he passat força bé. El festival va començar al Keyboard amb l’Ignasi Terraza, un músic que s’ha convertit en tot un clàssic del festival, amb una parròquia fidel i que sap guanyar-se al públic de la ciutat. De fet, Terraza ha actuat en totes les edicions del Festival i també ho fa regularment durant l’any. És un home amb un piano tranquil i sensible, sense estridències. Fa temps que el conec i fins i tot he tingut la sort d’entrevistar-lo. En el concert de Reus vaig tenir l’oportunitat d’adquirir el seu darrer treball, el que ha enregistrat amb Ramon Fossati i Toni Solà i el seu trio habitual, anomenat “The Black Key”, editat per Swing Alley, un disc esplèndid que, curiosament, és molt millor, al meu gust, de la meitat cap al final que en els primers temes.

Després, vaig tornar al Keyboard per escoltar al Pau Terol, que en aquesta ocasió va actuar amb Javier Colina i David Xirgu, dos dels noms més importants del jazz espanyol. Amb el Pau ens vam conèixer fa una colla d’anys a Canal Reus TV. Jo col•laborava en aquesta televisió i ell feia pràctiques en la part tècnica. Després, crec que el 22 d’abril de 2004, a la presentació de l’extingit Diari de Reus al Teatre Bartrina, un setmanari que s’encartava al Diari de Tarragona i que m’encarregava de coordinar i de preparar-ne el seu llançament, vaig retrobar-me amb el Pau ja que era el líder d’un trio de jazz que es va contractar per tal que amenitzés la vetllada, eren els Jazz Connoction Trio, grup amb el qual el Pau es va presentar més o menys de forma oficial a la ciutat. A partir d’aquí he anat seguint al Pau any rere any, la seva evolució, els estudis als Estats Units, els seus concerts a Reus. No sé si el Pau arribarà a ser una primera figura a Catalunya, però al menys hi posa ganes, hi té interès i li agrada, que és el principal quan es tenen 25 anys. A més, toca bé, que tot s’ha de dir.


El divendres el Fortuny es va omplir de gom a gom per escoltar a l’Ahmad Jamal, el pianista amb qui Jaume Juan Magriñà, havia somiat tota la vida de portar-lo a Reus. La veritat, no tinc per què enganyar a ningú, no el coneixia musicalment parlant, tot i que en els darrers dies havia buscat algun disc. Per definir el concert de l’Ahmad Jamal no tinc paraules. És el millor concert de jazz que mai he vist. Aquesta frase l’acostumem a dir sovint després d’escoltar un concert i disfrutar-lo, tot i que amb el pas del temps l’anem oblidem al situar-lo en una nebulosa. Sabem que hi vam assistir, que ens va agradar, en tenim un bon record i ja està. Però n’estic segur que el concert d’aquest compositor nordamericà tardaré temps a que algú l’iguali. Ara sé el que devia ser escoltar en directe a alguns dels grans de veritat del jazz com ara el Coltrane, el Davis, el Monk o el Peterson. Per sort ens queda el DVD, tot i que no és el mateix.

Dissabte a la plaça del Castell va finalitzar el festival amb un concert gratuït. Només vaig poder escoltar el segon grup, els Bogaloo Sextet Stompers, grup liderat pel Xavi de la Salut i el Gerard Marsal, un saxofonista de Reus que està ficat en diferents projectes i que també té un bon futur. Em van agradar força en directe perquè només els coneixia del disc que van editar fa poc més d’un any i que recomano totalment. En definitiva va ser el colofó a deu dies de jazz que, per sort, a Reus continuaran gràcies als concerts del Keyboard i a algunes actuacions que programa l’Amca. Per cert, la foto que il•lustra l’inici d’aquest post és el meu fill Miquel que ja toca la bateria com es pot demostrar tot i no tenir encara dos anys.


PD. Escric aquest post després de sopar amb uns amics al restaurant La Bretona de Reus, un lloc ideal pels amants de les crêpes, tot i que en aquest establiment situat a tocar del Palloll fan galetes bretones i no crêpes, un plat que recomano especialment. La música que acompanya el post és “Reencuentro”, el nou recopilatori de Camarón de la Isla, una selecció curta però intensa.