diumenge, 6 d’abril de 2008

S'ha acabat el jazz, de moment

Ahir al vespre a la plaça del Castell de Reus va finalitzar oficialment la sisena edició del Festival de Jazz de Reus, un festival en el qual s’hi han pogut veure grans noms d’aquesta droga que és el jazz al costat de músics que comencen. En aquesta ocasió he tingut l’oportunitat de veure cinc actuacions i la veritat és que m’ho he passat força bé. El festival va començar al Keyboard amb l’Ignasi Terraza, un músic que s’ha convertit en tot un clàssic del festival, amb una parròquia fidel i que sap guanyar-se al públic de la ciutat. De fet, Terraza ha actuat en totes les edicions del Festival i també ho fa regularment durant l’any. És un home amb un piano tranquil i sensible, sense estridències. Fa temps que el conec i fins i tot he tingut la sort d’entrevistar-lo. En el concert de Reus vaig tenir l’oportunitat d’adquirir el seu darrer treball, el que ha enregistrat amb Ramon Fossati i Toni Solà i el seu trio habitual, anomenat “The Black Key”, editat per Swing Alley, un disc esplèndid que, curiosament, és molt millor, al meu gust, de la meitat cap al final que en els primers temes.

Després, vaig tornar al Keyboard per escoltar al Pau Terol, que en aquesta ocasió va actuar amb Javier Colina i David Xirgu, dos dels noms més importants del jazz espanyol. Amb el Pau ens vam conèixer fa una colla d’anys a Canal Reus TV. Jo col•laborava en aquesta televisió i ell feia pràctiques en la part tècnica. Després, crec que el 22 d’abril de 2004, a la presentació de l’extingit Diari de Reus al Teatre Bartrina, un setmanari que s’encartava al Diari de Tarragona i que m’encarregava de coordinar i de preparar-ne el seu llançament, vaig retrobar-me amb el Pau ja que era el líder d’un trio de jazz que es va contractar per tal que amenitzés la vetllada, eren els Jazz Connoction Trio, grup amb el qual el Pau es va presentar més o menys de forma oficial a la ciutat. A partir d’aquí he anat seguint al Pau any rere any, la seva evolució, els estudis als Estats Units, els seus concerts a Reus. No sé si el Pau arribarà a ser una primera figura a Catalunya, però al menys hi posa ganes, hi té interès i li agrada, que és el principal quan es tenen 25 anys. A més, toca bé, que tot s’ha de dir.


El divendres el Fortuny es va omplir de gom a gom per escoltar a l’Ahmad Jamal, el pianista amb qui Jaume Juan Magriñà, havia somiat tota la vida de portar-lo a Reus. La veritat, no tinc per què enganyar a ningú, no el coneixia musicalment parlant, tot i que en els darrers dies havia buscat algun disc. Per definir el concert de l’Ahmad Jamal no tinc paraules. És el millor concert de jazz que mai he vist. Aquesta frase l’acostumem a dir sovint després d’escoltar un concert i disfrutar-lo, tot i que amb el pas del temps l’anem oblidem al situar-lo en una nebulosa. Sabem que hi vam assistir, que ens va agradar, en tenim un bon record i ja està. Però n’estic segur que el concert d’aquest compositor nordamericà tardaré temps a que algú l’iguali. Ara sé el que devia ser escoltar en directe a alguns dels grans de veritat del jazz com ara el Coltrane, el Davis, el Monk o el Peterson. Per sort ens queda el DVD, tot i que no és el mateix.

Dissabte a la plaça del Castell va finalitzar el festival amb un concert gratuït. Només vaig poder escoltar el segon grup, els Bogaloo Sextet Stompers, grup liderat pel Xavi de la Salut i el Gerard Marsal, un saxofonista de Reus que està ficat en diferents projectes i que també té un bon futur. Em van agradar força en directe perquè només els coneixia del disc que van editar fa poc més d’un any i que recomano totalment. En definitiva va ser el colofó a deu dies de jazz que, per sort, a Reus continuaran gràcies als concerts del Keyboard i a algunes actuacions que programa l’Amca. Per cert, la foto que il•lustra l’inici d’aquest post és el meu fill Miquel que ja toca la bateria com es pot demostrar tot i no tenir encara dos anys.


PD. Escric aquest post després de sopar amb uns amics al restaurant La Bretona de Reus, un lloc ideal pels amants de les crêpes, tot i que en aquest establiment situat a tocar del Palloll fan galetes bretones i no crêpes, un plat que recomano especialment. La música que acompanya el post és “Reencuentro”, el nou recopilatori de Camarón de la Isla, una selecció curta però intensa.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Mierda, mierda... Facció Wild Man Micola.