dijous, 24 d’abril del 2008

El meu Sant Jordi.

Disculpeu el retard, però no he pogut fins ara. Quasi 24 hores després del Sant Jordi 2008 em disposo a escriure sobre aquesta data i també a comentar l’enquesta del blog. Diré que vaig passar la meitat del dia a la feina. Per tant, poc a comentar. En canvi, al matí vaig passar per Reus per comprovar l’ambient del Mercadal i també del Pallol. A Reus, sembla que hi ha hagut disparitat de criteris entre algunes entitats i l’Ajuntament. No conec molt el cas, però per referències em sembla que ha faltat una mica de ma Esquerra. A Reus vaig fer les compres de Sant Jordi. Les compres per regalar, a la meva dona, a la mare i als fills. Vaig optar per una novetat per la meva dona, el llibre de relats breus de Biel Mesquida, que es titula “Acrollam”, que és el mateix que dir Mallorca però a l’inrevés. Sembla que el regal ha agradat. També, anant sobre segur, el llibre del Pep Coll “Les senyoretes de Lourdes” va ser un altre regal indicat i encertat. Un conte de fades i tot de color rosa sempre és un bon regal per una nena de tres anys, dolça i bonica edat on tot es veu encara d’aquest color. I que duri!

El regal que vaig rebre és la novela “Un mal propi del país”, d’en Ken Kalfus, escriptor que desconec i que als Estats Units ha estat un èxit amb només un llibre de contes i aquesta novel·la que parla, segons la solapa (que generalment enganyen) del divorci i la guerra santa en una hilarant (solapa dixit) comèdia negra sobre l’11-s. El llegiré després d’acabar el llibre de l’Andreu Claret, “El secret del brigadista”, sobre els fets de la Fatarella. No vull acabar aquesta breu referència sobre el dia de Sant Jordi sense obviar el fenomen Ruiz Zafon. Un any més aquest escriptor barceloní s’ha situat entre els més venuts amb un llibre nou “El juego del ángel”. No em sumaré a tots aquells que ara critiquen sense parar aquest autor. M’ho vaig passar molt bé amb “La sombra del viento”, llibre que vaig llegir molt abans del seu brutal èxit i espero llegir també el seu nou llibre. Un altre cop s’ha demostrat que Catalunya és un país ple d’envejosos.

L’enquesta no crec que sigui molt fiable, però em reconforta pensar que hi ha molta gent que pensa que les editorials, amb el seu afany de guanyar diners, publiquen massa, ho fan tot al mateix temps i no deixa temps al lector o a l’interessat per estar al cas del que es cou. A més de fer quasi impossible separar el gran de la palla.

He dit que vaig anar a Reus per Sant Jordi. Doncs sí, hi vaig anar el dia 23 i també el vespre del dia 22. Concretament va ser a Cal Massó per assistir a la presentació de Reus Digital, la web d’informació que dirigeix el meu ex company al Diari Jaume Garcia i també l’ex director de Punt 6, Marian Arbonès. Els desitjo molta sort en aquest projecte en un món que no és fàcil. Conec al Jaume Garcia des de fa molts anys. És i no és qüestió de fer la pilota, un dels millors periodistes del Camp, tot i que de vegades no hem coincidit amb algunes postures per alguns temes en concret. Ara, des de la llibertat de dirigir un mitjà, encara que modest i de caire digital, té la oportunitat de demostrar la seva independència i les seves aptituds. Parlant d’ex companys de feina, vaig rebre fa uns dies un correu del Joan Maria Piqué, periodista lleidatà amb qui vaig coincidir durant tres anys al Diari. Piqué ha estat nomenat nou cap de premsa d’Artur Mas, el líder de CiU, després de deixar l’Avui on ha treballat quasi dos anys. No puc negar que tinc moltes coses que em diferencien del Joan Maria a nivell de pensament, però també és cert que mai s’ha amagat de defensar tot allò en el que creu, ja sigui d’aquest món o de l’altre. El Piqué, com li dèiem al Diari, abans de l’arribada d’un altra Piqué també al Diari, no acostuma a deixar ningú indiferent, però sempre he vist que anava de cara. A partir d’ara, en un món amb moltes ganivetades, haurà de mirar de sobreviure. No és una tasca gens fàcil, però se’n sortirà. Segur. Per acabar, no puc més que oferir-vos l’article que el controvertit Salvador Sostres li va dedicar a l’Avui i que suposo que ja s’ha fet emmarcar convenientment.


Joan Maria Piqué (Article de l'AVUI)

Joan Maria Piqué treballava fins diumenge en aquest diari i des de dilluns és el nou cap de premsa de l’Artur Mas. Piqué és un dels millors periodistes polítics de Catalunya i només per raons que ara no vénen al cas aquí va treballar primer a Societat i fins diumenge a la secció d’Economia. Format a la Universitat de Navarra i d’una intel·ligència excepcional, ha fet sempre de l’esforç i de la voluntat, de la generositat i de la fidelitat, la seva manera de viure. En un país com el nostre, virtuts tan nobles, és més enveja que admiració el que solen generar. És curiós com els millors que tenim sovint han de gastar bona part de les seves energies en desempellegar-se de la ràbia bavosa dels incapaços. En una professió on les virtuts de Piqué són tan escasses, el seu exemple brilla entre la tenebra curulla d’autèntiques nul·litats que en lloc de callar i mirar d’aprendre trien d’enemics els que es converteixen en mirall de llur impotència i hi volen sempre vomitar el seu fàstic. Vull dir que no és només que Piqué sigui un dels millors periodistes polítics de la nació, sinó que ho ha estat i ho és en un entorn molt procliu a la mesquinesa; i vull dir també que no és gens fàcil mantenir alts els principis de la integritat, i una idea clara del bé i del mal més enllà de la feina concreta que fas, en una professió on sembla que tot tingui un preu tan baix i especialment la pròpia dignitat. No el conec de fa gaire i el que m’hi ha apropat és el que li he vist fer i no a l’inrevés. Una textura espiritual difícil de trobar en aquests temps. Quan de vegades dic que els millors són nostres i que de ben segur que ens en sortirem, penso en persones com en Joan Maria Piqué. L’Artur Mas ha triat molt bé. Bon viatge pels guerrers..

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Meme per una enquesta. Vist que ja han passat sants, jordis i dracs, però aprofitant l'avinentesa, una idea per una enquesta: Llibres escrits en castellà: cal llegir-los en original o traducció?

Teresa Bau ha dit...

A mi em van regalar els 'Assaigs' de Montaigne, i jo a en Liam, 'Slam', d'en Nick Hornby.