dissabte, 22 de març de 2008

CCB (Cave, Comelade & Barricada)



Aprofito una estona de tranquil·litat en una setmana santa que m’ha tocat treballar per parlar d’alguns dels discos que recentment s’han incorporat a la meva discografia, ja sigui per la gentilesa d’alguns amics que tinc en el món discogràfic o bé perquè simplement he decidit anar a la botiga, cosa que cada vegada practica menys gent pel que sembla. Avui us parlaré del nou disc de Nick Cave & The Bad Seeds, el nou treball d’en Pascal Comelade i la capsa recopilatòria dels 25 anys de Barricada.

El disc del Comelade es titula "Mètode de Rocanrol", un recull de divuit peces, la major par de les quals són pròpies i d’altres adaptacions de cançons del Serrat, Cançó de bressol; Pau Riba, Noia de Pocel·lana, Vince Taylor, Cadilla o Pi de la Serra, Passejant per Barcelona, cançó que obre el disc i que jo coneixia d’un directe del Quico de l'any 76 al Palau d’Esports de Barcelona que és cantada pel Sabina en català, un disc que fa temps que busco en format original, vinil, i que no trobo de moment. El Pascal Comelade el vaig descobrir ja fa una colla d’anys. Primer n’havia sentit parlar, després vaig escoltar alguna cosa en directe i finalment el vaig veure per primera vegada a Barcelona, a l’Espai, una tarda on compartia cartell amb el Xavier Baró. El concert del Comelade va ser sensacional i des d’aquell moment he seguit bona part de la seva discografia i l’he vist sempre que he pogut damunt dels escenaris. Suposo que hores d’ara tothom el coneix gràcies a discos com “L’argot du bruit”, “Ragazzin’ the blues”. “Psicòtic Music Hall”, etc. Aquest nou treball val la pena i personalment el situo entre els millors que ha fet darrerament. Sens dubte és el músic català més internacional, això sí, pel que sembla és profundament esquerp. Un bona manera d’invertir uns quants euros és adquirir aquest disc.

El segon disc que recomano és el recopilatori que festeja els 25 anys de Barricada, en un llibre disc amb dos CD i dos DVD en el que es recuperen cançons inèdites, col·laboracions, versions, un concert que van fer al barri de Txantrea d’Iruña el mateix dia i la mateixa hora del primer concert que van fer fa 25 anys; i es completa amb una sèrie d’entevistes, videos i reportatges de televisión, bona part del quals es van emetre als programes musicals que fa quinze anys es feien a TVE i que van acabar desapareixent per deixar-nos només OT i demés brossa infumable per l’estil. La meva relació amb els Barricada ve de lluny. Quan feia segon de BUP una noia de La Selva em va deixar una cinta amb les cançons de No sé que hacer contigo, que acabava de sortir feia uns mesos. A partir d’aquest moment vaig recuperar el material més antic, el Barrio Conflictivo i el Noche de Rock and roll, i el vaig fer un seguidor de tot el que van treure a partir d’aquell moment, segurament fins a finals dels 90, quan vaig deixar d’escoltar el material nou que han continuat editant. Als Barricada els he vist una dotzena de vegades. Recordo concerts al desaparegut pavelló Sporting de Tarragona, al barri de la Granja, a Montblanc amb uns italians que es deien Liftiba i en d’altres ciutats catalanes. Veure el DVD amb les actuacions a televisió, escoltar algunes cançons antigues i llegir la història del grup només em porta que bons records. Ningú ho pot negar, els Barricada han estat una de les grans formacions de l’estat, que segurament només es poden comparar amb Rosendo, Ilegales o Baron Rojo.

El tercer i últim disc que recomano és el "Dig!!! Lazarus Dig!!!", de Nick Cave & The Bad Seeds. Músic de culte fins fa uns anys, el Nick Cave ja s’ha situat en primera línia, també a l’Estat espanyol. Aquest nou treball és molt més contundent que els anteriors discos, més introspectius i relaxats. Ara, el Nick Cave torna amb potència i amb una forta dosi d’acidesa. Potser no és el millor disc per endinsar-nos en aquest monstre escènic, però sí que és una bona manera per continuar escoltant-lo. Personalment recomanaria per començar amb aquest músic el “Murder Ballads”, “No more shall we part o “The Boatman’s call” o "Abatoir Blues/The lyre of Orpheus", tots quatre discos de la seva última època. Per cert, el Nick Cave vindrá a l’Olímpic Badalona el proper 25 d’abril després d’esgotar en hores les entrades al Razzmatazz de Barcelona. Jo el vaig veure a Madrid ja fa uns anys amb els Bad Seeds d’acompanyants i el concert forma part de les millors actuacions que mai he vist. Totalment recomanable.


PD. Escric aquest post escoltant les notes sempre tranquil·les però al mateix temps absorbents del John Coltrane, en aquest cas en el disc “My favorite things".

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Facció Wild Man Micola. Hi ha uns impostors que es fan dir Faro San Roque, de Mallorca, que fan la mateixa música que el foll del Comelade.

Per cert, recomanar les memòries del Benet i l'últim llibre del Joseph Roth: Judios Errantes. Siruela va publicar fa uns mesos las aventuras del Rey Mono, un monstre de quatre mil pàgines molt recomanables per tornar-se boig. Aquí es troben els orígens de Bola de Drac.

isaac ha dit...

A veure fantasma, les memories del benet les recomanes perquè ara està de moda parlar del benet, per cert, l'amic futerri també en parla. Suposo que no hauras tingut temps de llegirles en només unes hores. A més, no crec que hagin arribat a Madrid o te les ha portat la carme amb l'ave?

Anònim ha dit...

Facció Wild Man Micola. De quina Carme em parles? Crec que no tens ni puta idea de qui sóc. En un altre àmbit, destacar que puc recomanar el que em roti. Que et follin, Isaac.