M'agrada el jazz

Una de les grans passions que tinc, i els que em coneixeu ja ho sabeu, és la música. Fa anys que compro discos, vaig a concerts i festivals (darrerament no molts) i llegeixo llibres i revistes de música, a més d’un tímid intent a meitats del noranta de dedicar-me al rock amb un grup anomenat Flangers, en el qual l’inefable Ariel Santamaria s’encarregava de cantar i tocar (sí, sí, el de la Cori), motiu pel qual no m’estranya res el que pugui fer en política perquè ja el conec de fa temps.

El cert del cas és que m’agrada la música en un sentit ampli, tot i que les meves preferències se’n van cap al rock més dur i els artistes amb actitud punk (que no vol dir la música punk, que també m’agrada) a més de descobrir petites “perles” amagades dels 60 i 70 que algunes discogràfiques s’encarreguen d’editar. Tot i aquestes preferències, fa uns anys, cinc o sis, potser, que tinc una gran debilitat pel jazz. Com m’ha arribat? No ho sé, però son diversos els factors que hi han ajudat. Des d’escoltar Ràdio 3 i els comentaris i les històries del Cifu; els articles de la revista “Jaç” que dirigeix el Pere Pons, un dels últims homes sense mòbil que conec; fins a l’oportunitat d’escoltar jazz en directe i de qualitat que ens ha aportat el Jaume Juan Magriñà (el fundador del Keyboard Jazz Lounge) amb el seu Festival de Jazz de Reus que no sempre ha estat correctament recolzat per les institucions. Gràcies a ell he pogut descobrir en directe a Michel Camilo, amb qui vaig tenir l’oportunitat de conversar; vaig poder dinar amb el Bebo Valdés; conèixer l’Ignasi Terraza, un home pel que tinc una devoció admirable i en definitiva escoltar gent com el Monty Alexander, la Jacqui Naylor, els veterans The Golden Gate Quartet, Benny Green Trio & Harry Allen, Jimmy Cobb & The Real Thing, Alvin Queen and Organics, Chano Domínguez o els Manhattan Transfer; a més d’algunes promeses locals com el Pau Terol o el Gerard Marsal. Només desitjo que el Jaume Magriñà segueixi tan actiu com sempre en el festival que enguany es farà al mes de març i que de moment ja té confirmats dos noms de gran relleu, la cantant Patti Austin amb un homenatge a Ella Fitzerald i el Ahmad Hamal Trio.

Només volia acabar aquestes ratlles sobre jazz recomanant algun dels discos que han arribat a les meves mans recentment i que parlen del futur i del passat del jazz català. Es tracta d’un disc de Tete Montoliu i Javier Colina inèdit fins ara i el nou treball del cada vegada més arriscat Llibert Fortuny. El disc del Tete Montoliu, que just ha fet deu anys de la seva mort, es titula “1995”, que és l’any en el que va ser enregistrat després de tres setmanes de concerts al club “Cafè Central” de Madrid. Es tracta d’un treball de 10 cançons on es demostra la maduresa del més gran músic de jazz que ha donat el nostre país i poc abans de la seva mort, al costat d’una promesa en aquells moments, el contrabaixista Javier Colina, un home que l’any passat va editar “Colina-Miralta-Sambeat Trio”, un disc sensacional que va sortir a la llum gràcies a l’esplèndid treball de Contrabaix, el segell discogràfic que ha creat l’Ateneu Santfeliuenc, una entitat que només per curiositat, val la pena conèixer tot el que fa.

L’altra disc, el nou de Llibert Fortuny Electric Quintet titulat Double Step. Sens dubte el Llibert és el músic català que es mou dins els paràmetres del jazz amb més projecció internacional. Després de l’imprescindible XXL amb una big band, el Llibert ha recuperat el seu arriscat quintet per sorprendre amb un disc que ha llicenciat una multinacional, concretament Universal, a través del prestigiós segell Emarcy. Al Llibert el coneixia anteriorment d’escoltar-lo en algun recopilatori, però el meu primer contacte en directe va ser fa un parell d’anys a l’Auditori Caixa Tarragona, un auditori que va ser capaç de buidar de senyores de la tercera edat amb un parell de cançons. El volumen del seu saxo i la brutalitat de les seves cançons van sorprendre a més d’un. Més tard el vaig veure al Mercat de Música Viva de Vic amb la Big Band, espectacle que es pot trobar amb un DVD que acompanya el seu disc anterior. Ara només espero que o bé a Reus o a Tarragona, algú s’atreveixi a portar-lo de nou per descobrir la seva evolució, que segur que és molt gran i que pagarà la pena.