dissabte, 29 de desembre de 2007

Una Nadal amb"Plàcido" i amb "Desig de foc"

He de reconèixer que aquests dies de Nadal he tingut aquest blog una mica abandonat. A partir d’avui ho esmenaré, tot i que la veritat és que la rutina dels dies previs a les celebracions del Nadal i Sant Esteve, la grip que també ha fet els seus efectes, han fet d’aquesta darrera setmana una successió de dies més aviat tranquils, això sí, sense gaire temps per llegir ni mirar la televisió, per exemple. De fet, això de mirar la televisió ho he intentat algunes estones però m’ha estat impossible. Finalment, entre els carcamals de la Primera, la merda (amb perdó) infecta de les privades i la cada vegada més carrinclona TV3 amb el seu insuportable programa dedicat al billar a tres bandes, m’he quedat amb dues perles.

La primera perla és la pel·lícula de Francesc Macià, un bon film de Josep Maria Forn que als cinemes va passar sense pena ni glòria però que mentre Esquerra estigui al Govern n’estic segur que el passaran any sí, any també. La pel·lícula em va distreure tot i que el component hagiogràfic i empalagós potser era un xic excessiu. Ahir al vespre, mentre encara curo la grip, després d’assaborir els darrers minuts de la victòria del Barça de bàsquet davant del Madrid (quin consol!) i de veure part del Thalassa, un dels programes encara recomanables de TV3, vaig posar “Versión española” a La 2, per veure què hi feien. Van anunciar “Plàcido” i vaig decidir veure-la. Tot i que tinc el DVD d’una d’aquelles col·leccions dels diaris que les acabes comprant i no en veus ni la tercera part, vaig preferir la opció de veure una pel·lícula a la televisió amb els llargs talls de publicitat, menys que a les privades, afortunadament. A la pel·lícula, per cert, hi trobem un sensacional Cassen, que debutava en el cinema de protagonista i Déu n’hi do quin debut. Però la reflexió al voltant d’aquesta pel·lícula és que Luis Garcia Berlanga, a l’any 61, va fer una autèntica sàtira de la societat espanyola de l’època, de la societat dels guanyadors, dels de missa, dels que anaven farts. Avui en dia, m’agradaria comprovar quants directors espanyols de cinema serien capaços d’enfrontar-se al règim d’una manera tan clara, un règim que, tot sigui dit, devia tenir un nivell intel·lectual molt baix si la censura no va saber captar el missatge de la pel·lícula, que de subliminal, en tenia ben poc.

Parlant de menjar, els propers dies els dedicaré a degustar el nou llibre del periodista i escriptor reusenc, Jordi Cervera, que m’ha fet arribar la responsable editorial de Meteora, la Dolors Sàrries, titulat “Desig de foc” (i que també es pot trobar al mateix temps en castellà, cosa sorprenent si no ets una primera figura amb bitllet cap a Frankfurt). El llibre fa bona pinta, com tot el que Cervera ha fet darrerament i que he tingut l’oportunitat de llegir, com ara la novel·la “Mosques”, una obra que va merèixer la distinció de millor novel·la negra en català, fet que potser la va situar en aquest apartat literari del que molts lectors, injustament, passen. A la coberta posterior, es diu que "Desig de foc" és una novel·la que es fonamenta en les labors culinàries, en les seves aromes, les seves textures, els seus guisats i sabors, per a crear un univers narratiu carregat d’erotisme que barreja la il·lusió de la fantasia amb la pura lluita per l’espai físic i vital. Al final de lllibre, hi trobarem un receptari final comentat per Santi Santamaria. Cada capítol porta per títol el nom d’un plat.


Quant hagi devorat el llibre ja seguiré parlant-ne. Que vagi de gust, rics i pobres, de butxaca i d'esperit!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ep, tenim pendent de fer un llibre sobre el joc de la "buti", eh!!!