dijous, 5 de juny del 2008

Reflexions periodístiques (tot escoltant la tertúlia del Bassas)

Confesso que en això de les tertúlies radiofòniques he anat fent una evolució. Després de molts anys d’escoltar el Bassas i els seus habituals, em vaig passar en alguna ocasió al RAC1, que més o menys és el mateix que Catalunya Ràdio tot i que ideològicament una mica més escorat a la dreta (o bastant més, vull dir) i també a la Cope, que ja és la dreta extrema, antidemocràtica, anticatalana i anti tot el que no els agradi. Reconec que em feia gràcia escoltar al Losantos & Co, però en les darreres setmanes la qüestió monotemàtica de la crisi del PP i la seva guerra (aquí el terme guerra s’ha d’entendre de forma literal) m’ha cansat. Per tant, torno a Catalunya Ràdio i als Bassas & Co, amb qui generalment t’ho passes bé.


Aquest matí, a la part final de la tertúlia s’han fet algunes consideracions interessants per llegir en clau de professional del periodisme. En un moment de la tertúlia s’han posat a parlar de l’Obama i de les expectatives que ha generat. Doncs bé, el Salvador Cardús, de vegades assenyat en les seves consideracions i d’altres una mica inconscient, ha dit que el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units ha fet de nou il·lusionar perquè parla de política amb lletres majúscules i ha afegit que això és el que ha de fer la política, parlar dels grans temes d’un país i ho ha comparat amb la frase que els polítics han de parlar del que interessa a la gent, un concepte que cada vegada s’està estenent més. Cardús ha dit que un gran polític és aquell que parla de grans temes, que planifica i pren decisions; altres són els que han d’anar al detall.


“El que interessa a la gent”. Aquesta és la frase, aquest és el concepte. A quina gent?, em pregunto jo. Interessa el mateix a Barcelona, a Tarragona o a la Cerdanya. Interessa al mateix a un metge que a un obrer de la construcció. Interessa el mateix a un avi que a un noi de 16 anys. Als diaris i als mitjans de comunicació (no sé si també a les facultats de periodisme) ja fa temps que s’està parlant d’aquest concepte. “Hem de parlar del que interessa a la gent del carrer”, “Hem de buscar les sensacions dels ciutadans”, “Hem de donar la veu al carrer”, “Hem d’escriure sobre el que li passa al veí de l’escala”. Pel que es veu, la tendència és que a la gent l’interessa si una vorera està trencada, si un pas de vianant està mal pintat o si uns pares no han pogut matricular els seus fills en una escola determinada. En canvi, alguns obliden que per arribar a aquestes situacions de concreció s'ha pensar una mica més enllà en lloc d'evitar-ho. Cada vegada la premsa evita més posicionar-se sobre el fons de la qüestió, cada vegada (en general) ens quedem amb l’anècdota i no amb el tot. Cada vegada trobo diaris i programes de rádio i televisió per a ‘usar y tirar’, que no m’ofereixen res que em facin créixer com a persona informada, com a ciutadà conscient dels problemes de les persones i del seu territori, però, principalment, d’on i per què apareixen aquests problemes. Per il·lustrar aquesta opinió un passo una enquesta del diari argentí Clarin entre els seus lectors.

El periodisme ha d’anar a l’arrel dels problemes i no quedar-se en la superficialitat més superficial, valgui la “rebundància”, paraula que he sentit en diferents ocasions, per cert. Tertúlies com les de l’Antoni Bassas, generalment, m’omplen molt més en poc més de 40 minuts, que llegir pàgines i pàgines d’algunes publicacions. Per cert, el Bassas ha rematat els comentaris sobre aquesta qüestió parlant d’una pintada que va aparèixer a Buenos Aires i que deia “¡No más realidades, queremos promesas!”. Simptomàtic no?


PD. Tot i la ‘seriositat d’aquesta reflexió periodística’ cal dir que l’he escrit escoltant el punk-rock dels Hellacopters, grup suec que durant una dècada m’ha marcat musicalment. Ara han decidit acomiadar-se amb un disc de versions (‘Head off’), però jo he preferit rebuscar en els seus inicis un dels discos fonamentals de la seva trajectòria, el Payi’n the Dues, del qual vaig aconseguir en la seva època una edició especial en doble vinil que oferia un concert enregistrat als Estats Units com a extra. Una petita joia de la meva col·lecció de discos.

16 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Isaac. És interessant el què dius i entenc per què ho dius. Quantes vegades hem sentit allò que hem de fer un diari per la gent del carrer i no pels periodistes...Com si la gent del carrer fos un cos únic i homogeni! Perque, com tu dius, no interessen les mateixes coses a totes les persones. Llavors, per a quí has d'escriure? Per a la gent del país? Pels nouvinguts? Pels currants? Pels professionals liberals? Pels que entenen el català o pels que, per molt que portin trenta anys aquí segueixen contestant "¿cómo dices? me lo puedes traducir?". La meva opinió és que el periodista ha d'explicar històries i el què passa. Però ho ha de fer d'una manera compromesa, amb total llibertat, sense lligams, d'una manera valenta...Però per fer tot això, ja saps que s'ha de conèixer bé el territori, el què passa al voltant, etc... I aquí em posaria en un terreny empantanat.
Per últim, cada vegada suporto menys qualsevol tertúlia, ja sigui de Catalunya Ràdio, RAC1, COM. Sovint m'estimo més les que fan vora de casa i en les emissores municipals... Bé, et deixo que marxo fora. En tot cas, ja tornaré a entrar. Salut company!

Marcel Aragonès. ha dit...

Ep companys,
"gent del carrer"... un concepte massa ampli i sovint mal aplicat. Com bé dius Isaac, qui és la gent del carrer???

Sóc poc d'escoltar tertúlies i no perquè no m'agradin, i estic d'acord amb tu en què sovint enriqueixen molt més que qualsevol diari o informatiu.

L'objectivitat és la mare del periodisme, però crec que tal i com estan les coses, s'està aplicant malament i s'hauria de perdre una mica per poder escriure i informar del què realment passa, del fons de les qüestions, i no només de les 5 W (teoria totalment desfassada).

Segons l'enquesta del Clarín, le periodista ha de ser objectiu per sobre de qualsevol altra cosa. Sí, ténen raó, però jo augmentaria la importància d'altres elements com "compromiso", "capacidad de análisis" o "valentía"...

Trobo genial la pintada de Buenos Aires... la realitat és tan nefasta que calen promeses per donar-nos esperances.

Grans els Hellacopters... toquen a la Sala Razzmatazz 2 de Barcelona el proper 18 de setembre.

Oscar Ramírez ha dit...

Començaré pel final. Has preferit buscar un disc dels inicis del grup que comentes i no pas amb un disc de versions. A nivell periodistic crec que passa quelcom semblant. Hauriem d'anar uns anys enrere (bastants) per trobar periodistes que des dels seus mitjans informessin sobre temes que realment importen enlloc de fer, com es fa avui en dia, una colecció d'opinions del mateix tema, diferents versions més o menys dolentes sempre depenent de la orella que les escolti, com en la música.
Jo tinc clar que els debats creats al mateix moment a tots els mitjans sobre un mateix tema són sempre debats interessats.
Tu ho dius i jo t'ho confirmo perquè he estat molts anys fent un programa de queixes ciutadanes a la ràdio. El ciutadà d'apeu vol que li solucionin els problemes que per a ells són grans i per als politics ni importen. Una vorera trencada, millor neteja dels carrers, el mobiliari urbà, les males olors puntuals, el soroll dels camions de les escombreries, la neteja dels parcs i jardins per on caminen, el trànsit, les errades de les empreses municipals en els cobraments de rebuts de l'aigua, escombraries, impostos...
Hi ha mil temes que preocupen en el dia a dia i dels quals ningú en parla però tothom es dedica a fer grans discursos de situacions que per la gent del carrer són secundaries. És un problema de les direccions dels mitjans i també de tots els periodistes populars i coneguts que presenten espais mitificats pels intel.lectuals, periodistes que van d'independents i que acabent sent ninots manipulats des de les altes esferes o, per voluntat pròpia, micos de repetició. Primer cal parlar dels petits problemes i després de xuminades que no interessen com qui guanya a EEUU (interessa només a una part dels americans) o qui serà el nou lider del PP (interessa només als militants)... Perdona per fer-ho llarg.

Anònim ha dit...

Clar! Com que els articles han de ser per a "gent de carrer" és massa ambigu, però ja ho limitaríem molt si canviéssim gent per dones (je, je).

De totes formes, quan diuen gent de carrer, amb tots els respectes, a mi em sona que és un eufeumisme per no dir explícitament "gent d'intel·ligència moderada". El problema, però, és que si un mitjà de comunicació fa escriure notícies de forma massa superficial, arribarà el dia (o ja ha arribat?) que molts periodistes i persones de "cultura" ja no sabran analitzar res i, al final, ens podran fer passar gat per llebre perquè haurem oblidat la cultura de llegir (i d'escriure) analitzant.

Txell

Oscar Ramírez ha dit...

Per cert, parlant de tertúlies i programes.

Losantos: presenta un gran espai d'humor.
Bassas: mai m'ha agradat i no l'escolto.
RAC1: Quan hi havia en Bosch era bastant bo, bastant per no dir molt. Ara amb en Basté ja no l'escolto mai.
Gabilondo: ja preconitza el seu socialisme a Cuatro, el mateix que preconitzava abans a la Ser.
Del Olmo: fa anys que és un cadàver periodistic.
A mi només em diverteix en Ferran Monegal. És l'únic programa que escolto i miro a la televisió. Els altres els trobo tot fen zaping.
La premsa me la miro tota, nacional i estrangera, cada dia.

isaac ha dit...

Anem a pams i començant pel final.

* Òscar la veritat és que no tinc temps per llegir tota la premsa, tot i que intento donar sempre un cop d'ull a l'avui, al pais, el punt i la vanguardia, a més d'algun resum de notícies per internet i algun que altra blog i confidencia.

* De tertúlies, ja que l'ivan deia que les locals son les millors. Algú em podria recomanar dia i hora de tertúlies als mitjans locals?

* El marcel parla de l'objectivitat com a gran valor. Evidentment ho comparteixo però de vegades, les estructures empresarials fan difícil anar sempre al fons, d'altres és la peresa d'alguns periodistes i el poc compromís amb la professió que ells mateixos s'autoimposen pel que sigui. D'altres vegades l'objectivitat quan treballes amb el rellotge perseguin-te és que és complicada de trobar, tot i que s'hauria d'anar cap a ella.

Ivan,evidentment per parlar d'un fet o d'un territori s'ha de conèixer o tenir el mínim interès en conèixe'l, llegint, buscant informació o parlant amb qui calgui.

Oscar, el periodisme popular, de trucada a les ràdios per denunciar el rebut, la vorera o el que sigui, està bé, però no crec que sigui el gran periodisme. Evidentment aquestes qüestions son importants en la vida diària dels individus, també en la meva, però crec que el periodisme d'avui en dia també ha de saber explicar i interpretar les grans polítiques i qüestions d'Estat, que acaben sent les que marquen el futur de cada dia.

A tots:
Aquestes reflexions meves son generals de la professió i les he pogut constatar amb gent que treballa al Diari, a La Vanguardia, en ràdios d'aqui i de Barcelona i també a Tv3 i emissores locals.

Oscar Ramírez ha dit...

Jo mantinc que hi ha molta gent que passa del que tu anomenes qüestions d'Estat. A moltes persones els importa ben poc els sopars de duro del Zapatero o les guerres internes del PP. Quan escolten que hi ha hagut un nou atemptat diuen: mira, un altre atemptat i segueixen fent el que estaven fent. La demagògia política i la manipulació dels mitjans ha portat a aquest estat de xoc i passivitat on ja no impacten les morts ni les grans compareixences del govern perquè no se'ls creuen mani qui mani. Tothom desconfia de tothom i els qui analitzen les tertúlies de ràdio o les columnes d'opinió dels grans mitjans estan en minòria. La gent és molt més senzilla dels que ens pensem. Fa uns anys a la ràdio local es feia algún programa áprofitable. Avui encara se'n fan, les ràdios dels petits municipis però com més gran és la població, pitjor anem. A mi mateix m'ha tocat moderar desenes de tertúlies on calia tocar temes que ni els tertulians volien parlar perquè tots sabiem que els qui ens escoltaven volien una altra cosa, més proximitat en el diàleg.

L'illa dels monstres ha dit...

ja havia vist el post, però em feia com a cosa comentar perquè és un tema complex, però ja que m'ho demanes amb tanta educació, comentaré el que em ve al cap a mi...

primer de tot, les tertúlies radiofòniques que esmentes. ja porto uns quants anys que cada matí m'enganxo a RAC1. El Basses em sembla una mica sosaines, i la SER, COPE, Onda Cero i companyia em semblen encara del segle passat, com a reflex de l'Espanya de la qual sempre parlen. ja escoltava el programa del matí de RAC1 des de que hi havia l'Albert Om, després vaig alucinar bastant amb el Xavier Bosch, tot i que va tindre alguna època que se'm va fer pesat i he de dir que ara el Basté m'ha sorprès bastant. de dretes? no sé tu, a vegades penso que sóc una mica inútil per intuir les tendències d'alguns mitjans, però no em considero de dretes precisament i m'agrada escoltar-los, tot i que no sempre estic d'acord amb el que diuen (només faltaria)

sobre els temes que han de tractar els mitjans això més que un tema de debat, és EL tema de debat. per una banda tenim lo dels problemes del carrer, el cas de la Paquita o del Ramón que no pot arribar a final de mes perquè la llum els puja un ou (el que en dius l'anècdota). si l'actualitat es construís amb realitats així no entendriem res, ja que els problemes socials com els de la Paquita o el Ramon s'han de tractar amb perspectiva per entendre'ls (no pots entendre com funciona un circuit elèctric si només mires els condensadors o les resistències i no veus mai el conjunt, no?)

però clar, si només tractes temes generals sembla que passis de la gent i que el poble no tingui veu, i és normal. i a més, s'ha de donar veu als que no tenen el poder per fer-se sentir.

i és en aquest dubte on entra, o hauria d'entrar, el periodisme, que s'hauria d'encarregar d'analitzar la situació a dos nivells: a escala global i a peu de carrer. a veure perquè s'ha arribat a x situació i quines vies de sortida hi ha.

mira, posaré un exemple i no se si me n'estic anant molt de la castanya. recordo quan va haver-hi, ja fa temps, un atemptat al Iemen on van morir turistes espanyols. Antena 3, fastigosa com ella sola, no van fer res més que parlar de qui eren els morts, que una de les víctimes ballava i van posar les imatges de com ballava al seu poble. em vaig indignar i casi vomito. per enlloc explicaven res sobre el Iemen (quin règim té, una mica d'història, el seu estat econòmic i social,...) ni quins podien ser els motius de l'atemptat. el que deia abans dels condensadors i les resistències: veiem el que s'havia cremat però no com i perquè s'havia cremat. d'aquesta manera no podem saber res!

per tant, la combinació de les dos visions trobo que és la més encertada, i aquí està l'art periodístic que tan pocs practiquen, molts cops per falta de temps (ja sabem tots a quins ritmes s'ha de treballar)

i d'acord que hi haurà temes que no es podran tractar a escala global (el cas de les voreres trencades) però jo trobo que que el ciutadà tingui un espai on fer aquestes denúncies als mitjans està bé, tot i que no ho considero periodisme. però si serveix pq aquestes queixes facin pressió i se solucionin algun dels casos, endavant. la publicitat tampoc és periodisme i bé que està a tots els mitjans, perquè això no?

bé, crec que m'he desviat molt del tema, però he començat a escriure i la cosa ha derivat cap a on ha derivat. no sé si he contestat massa al tema obert, però bueno, ara em fa mandra reescriure-ho!

PD: mentre escrivia això escoltava Puscifer jeje

Mar ha dit...

Quan periodistes, polítics i empresaris parlen d’aquest concepte ja extès ‘gent del carrer’ no puc fer altre cosa que irritar-me per les seves connotacions cargades de pedentisme. La gent del carrer no és gent de segona com moltes vegades es desprén de comentaris en les tertulies, diaris… La gent del carrer som tots, de fet ara mateix no s’em acudeix cap concepte contraposat a la gent del carrer, vull dir que no tindria sentir parlar de la gent del no-carrer. Respecte a les coses que interessa a la gent, doncs, ‘para gustos colores’ que diuen. Altre cosa diferent és la responsabilitat dels periodistes, però no sé fins a quin punt aquesta responsabilitat va lligada amb la feina real del periodista. Evidentment que la feina és explicar les coses que passen, però arribats en aquest punt fa falta un criteri. Què és important i què no ho és? Quan pago un euro per un diari vull saber alguna cosa més que una vorera està trencada.

Mar

Anònim ha dit...

Deprés et faig el comentari.

isaac ha dit...

És interessant l'ìnterès que heu demostrat per aquesta qüestió. De tant en tant es bo parar a reflexionar una mica, tot i que no sempre comparteixo les opinions de tothom. Però en línies generals tots pensem d'una manera similar tot i que algú potser ha entès malament les referències a la gent del carrer que en cap cas volien ser pejoratives cap a cap tipus de persona en concret. Els periodistes tenim molta responsabilitat en el que escrivim o diem per la tele o la ràdio. De vegades és fàcil culpar les empreses o l'estructura, però també hi ha vegades que hi ha molta incultura a la classe periodística (que es llegeix poc, vaja!), que es limiten a complir l'horari i que hi ha poc compromís social.

Pd. Desconec qui sons els puscifer. Avui no he posat ràdio i m'he dedicat a escoltar el recopilatori de Los Bichos, 1991-1988. Un gran disc, sí senyor.

Jobove - Reus ha dit...

avui en dia el periodisme com a tal no existeix, hi han grans interesos financers, que no el fan objectiu, a partir d'aquí tot el que dieu i com a ciutatà o gent del carrer no em crec res de res, ho sento, heu matat al periodisme.

Anònim ha dit...

Hola isaac,

la teva reflexió és totalment encertada. Quan es fa un diari no s'ha de preguntar "què interessa a la gent?" sinó QUÈ INTERESSA A LA GENT QUE ESTÀ DISPOSADA A COMPRAR UN DIARI O A LLEGIR-LO EN UN BAR?

Aleshores la política i l'anàlisi econòmic passen per davant de la vorera i del fanal i la caqueta del gos.

Moltes vegades no es planteja bé la pregunta per decidir un canal, un registre o una temàtica en comunicació.

Per cert, del 98 al 2000 tota la història del rock escandinau amb Hellacopters, Turbonegro, Gluecifer i Backyard Babies era la meva música de càmara. Ara alguns d'aquests discs han envellit malament, però no el "Payi’n the Dues" que ja és un clàssic. Bon gust!!!

Anònim ha dit...

Com diria Josep Pla, la distinció entre "els temes que interessen a la gent" o "els temes profunds" és una collonada. Hi ha periodisme mal fet o ben fet, el tema no hi té res a veure. El que passa és que la cantarella de "els temes que interessen a la gent" és una falsedat cínica que el món de la política de partits ha acabat enganxant al món del periodisme. Això només és culpa nostra, dels periodistes, que cada cop ens sentim més aprop dels polítics que dels que no ho són, siguin qui siguin i facin el que facin.
La bestiesa de l'objectivitat i la neutralitat ha donat lloc a fenomens com el cronometrar els espais informatius dedicats a cada partit en els mitjans públics quan estem en campnya electoral... una altra ficada de pota dels polítics a casa nostra.. I ens ho deixem fer. Darrerament ens deixem fer tantes coses, els periodistes, que molt sovint una té ganes de tirar el barret al foc.
El que de moment no ha aconseguit ningú és fer-nos creure que un periodista, sigui o no un cínic -tot i que en Kapuscinki diu que els cínics no poden ser periodistes- no sap que és possible ser periodista i honest a la vegada. Una altra cosa és ser-ho.
Però si no ens deixem de collonades, mai serem ni tan sols periodistes. Si permetem que els caps o els anunciants o els polítics determinin la nostra honestedat, haurem perdut per sempre. I aquí ve això de la gent: és feina nostra , igual com la d'un ebenista és construir mobles, l'aconseguir que la societat, els ciutadans acabin tenint un criteri que els permeti enfrontar-se als qui manen amb arguments. Un ciutadà, i nosaltres som encara més reponsables que la resta, no és només aquell a qui s'engalipa per vendre-li un vot a canvi de favors incerts.
Notícies de voreres trencades... molt cívic, però i què més? Qui és el responsable d'aquella vorera? Per què no ha fet la seva feina? Quantes voreres estan igual? On? Des de quan? Per què pagar impostos per tenir voreres i no tenir-les?
Etc.

Anònim ha dit...

Una aportació.
Jo crec que el periodista ha de parlar del que interessa, interessant a la gent.
Exemples. La ciència és un rollo. Però quan l'explica Carl Sagan interessa i s'entèn
L'economia és un rollo. Però quan sents al Fabià Estapé interessa i s'entén.
La política és un rollo però en boca del Carandell resultava interessant.
Arà bé, per interessar al lector cal que:
1) el periodista tingui "background", o sigui que tingui dades i sapiga del que parla.
2) Tingui temps per reflexionar sobre el que escriu i fer una segona lectura
3) Tingui ganes, o si preferiu, il·lusió

Cal dir que amb les condicions laborals del periodisme actual:
1) els periodistes amb background estan quasi tots retirats com a portaveus d'eorganismes oficials.
2) No hi ha temps per res perquè sempre es va deputucul
3) Les ganes i la il·lusió acostumen a ser núvols del passat

Teresa Bau ha dit...

També estic d'acord amb tu. Cada vegada costa més trobar mitjans independents, rigorosos, i que no tractin l'audiència com si fossin beneits. I si parlem de televisió, el panorama és desolador. Un desert de professionalitat i amb un nivell intel·lectual que fa esborronar.