Retrobar-se al Raval

"Veinte años es nada". Això és el que diu la lletra del tanto. No sé si és cert, però ahir vaig poder comprobar que quinze anys o gairebé no són res. Dic això perquè ahir al migdia vaig retrobar-me amb una amiga de la facultat, la Teresa Bau, que feia més d’una dècada que no en sabia res directament. Vaja, que no l’havia tornat a veure, tot i que, moltes vegades, quan repassaves mentalment els teus anys d’estudiant a la Facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma, recordaves algun moment amb la Teresa, la Sandra de Torrelló, el Lluís de Calella, en Marc de Calella, el Cuco de Lleida, el David de Vila-seca, el Bateano de Batea, lo Perpi dels Guiaments i tans d’altres.
De fet, aquest dimecres va ser un dia per tornar la vista enrere. De tant en tant, quan tinc temps, m’agrada anar a Barcelona, sense res a fer en concret. Tombar, mirar botigues, dinar més o menys bé, anar al cinema, comprar algun disc, etc. Ahir ho vaig fer amb el Marcel•lí, amic des de la Universitat i actual impulsor de la web Viure als Pirineus, que s’està convertint en un referent de la informació d’aquelles comarques. Vam quedar al Cafè de l’Òpera, que està tot just davant del Liceu, un indret ideal per passar l’estona sense fer res més que prendre alguna cosa, pensar i passar l’estona en una ciutat on cada dia estàs més envoltat d’estrangers. De la Rambla vam anar al Born, amb tomb inclòs per Santa Maria del Mar. D’allí vam canviar el sentit i vam anar pel carrer Nou de la Rambla cap a la Rambla del Raval, curiosa zona que ha canviat en els últims anys de forma rapidíssima. Ens vam plantar a la porta de Vilaweb, d’on va sortir-ne la Teresa, per cert també blocaire tot i que no sé si es pot fer públic el nom del seu blog ja que no hi apareix i prefereixo no ficar la pota. Precisament aquella era la zona de la ciutat per on ens movíem en alguna nit de festa universistària amb tota la colla: Els enfants, el Karma, l'Ovella Negra, el London o l'Urbe (uff, uff....). La Teresa, que ara treballa a Vilaweb dins de l'àrea de societat i ciència, és de Calldetenes, un poble d'Osona, on un parell de vegades hi vaig anar mentre estudiava. La Teresa, que precisament ahir feia 36 anys, vivia en una masia de les de tota la vida, perquè a casa seva es dedicaven a la ramaderia, als tossinets, com deiem aleshores. Trobar-nos després de tants anys va ser divertit. Primer -tot dinant a la Reina del Raval (molt a prop de Casa Leopoldo- havíem de comentar la última trobada; crec que una calçotada a Riudoms al 95. Després vam parlar de les nostres vides, parelles, fills, coneguts, feina, etc, etc. És evident que hi havia en aquest retrobament una dosi de nostàlgia, però una nostàlgia sana, divertida i amb ganes de repetir el retrobament i ampliar-lo amb alguns dels amics de l’època; amics, companys i coneguts dels quals no n’has sabut res més, però que et fa il•lusió de tornar-los a veure.

Per cert, les causalitats i/o coincidències continuen formant part de la meva vida en les últimes setmanes. La Teresa, que té una nena i està casada amb un galès, viu molt a prop a Barcelona del meu cunyat, al barri del Guinardó, a pocs minuts a peu. Per tant, la pròxima trobada, aquesta en família, està al caure.