Del Pedro J. al Boadella

He de reconèixer que de vegades no en tinc prou amb la dosi habitual que pots escoltar a les ràdios o a les televisions estatals i en necessito una mica més. Aquest diumenge, després de la jornada laboral, i veient que a la televisió no feien res de bo com és gairebé habitual, vaig decidir llegir la premsa diària, concretament el diari El Mundo. Ahir, el diari del Pedro J. ens brindava l’oportunitat de llegir la segona part de l’extensa entrevista amb el Mariano Rajoy, després de fer fa unes setmanes el mateix amb el president Zapatero. Més o menys Rajoy va repetir, molt més ampliat, el que li va dir a la Terribas, això sí, sense la careta moderada (molt més que el Duran) que es posa quan visita Catalunya i parla per TV3 o Catalunya Ràdio. Un cop enllestida l’entrevista i després de fullejar el diari, amb dos o tres minuts en vaig tenir prou ja que només em vaig entretenir a llegir un article de cultura sobre el Murakami (que bé, nou llibre aquesta setmana!) i un demagog article del Marçal Sintes sobre el Saura, vaig optar per finalitzar el llibre que havia començat feia unes setmanes i m’havia deixat a la tauleta de nit.

Es tracta de l’“Adiós Cataluña. Crónica de amor y de guerra” (Espasa), d’Albert Boadella, el director d' Els Joglars. Alguns potser podran dir que sóc una mica masoquista. Segurament. El cert és que sempre m’ha interessat molt el que diu el Boadella sense saber ben bé el perquè. N’he llegit els seus llibres, he vist els seus cinc o sis darrers muntatges teatrals, encara recordo alguns episodis clavats a la memòria de “Sóm una meravella”, la sèrie de televisió que va fer a TVE a finals dels 80. Comparteixo bona part dels comentaris que l’artista fa de la societat en general, tot i que discrepo d’algunes de les seves consideracions polítiques. Segurament Boadella té raó en alguna de les seves dèries cap al nacionalisme català, però crec que va massa lluny i ho posa tot en un mateix sac. De fet és fàcil fer-ho en aquests moments de la seva vida. Vaig entrevistar-lo fa tres anys quan va oferir a Reus l’estrena de “La torna de la torna” i en aquells moments ja el vaig veure totalment ficat en aquesta batalla en la que s’ha posat al costat d’alguns personatges de dubtosa filiació democràtica (Losantos o César Vidal, per exemple). En tot cas, llegir a Boadella és sempre un plaer i també una forma de passar-s’ho bé amb qualsevol de les anècdotes i moments divertits que explica en el llibre. Fer-li cas ja és una altra cosa. Per cert, la Isabel Clara-Simó acaba d’escriure la rèplica a aquest llibre amb un opuscle titulat "Adeu Boadella". Miraré de donar-li un cop d’ull i ja us explicaré. Ara tinc son.