dilluns, 4 de febrer de 2008

M'en vaig al cine, passo dels Goya



No tenia cap interés en saber si “El Orfanato” o “13 rosas” s’emportaven el màxim d’estatuetes dels Premis Goya, una cerimònia imagino que llarga, feixuga i avorrida igual que ha passat en els últims anys. M’és totalment igual saber si hi va anar Javier Bardem o si d’aquí a uns dies guanyarà l’Oscar. Més aviat prefereixo que no el guanyi, més que res per evitar la dosi de nacionalisme ranci que ens envairà com ha passat sempre en aquests casos.

La meva relació amb el cinema ha estat i continua anant a ratxes. Ara feia uns mesos que només consumia cinema enllaunat (televisió i DVD) i, per això segurament els índex d’espectadors han baixat considerablement a l’Estat. Tot i aquest descens, he de reconèixer que quan vaig al cinema, a no ser que la pel·lícula sigui dolenta, m’ho passo bé. I no em refereixo a passar-m’ho bé fent qualsevol cosa menys veure la pel·lícula com fan alguns espectadors, que aprofiten les dues hores de la projecció per a menjar i beure com a bacons, parlar sense parar, esternudar i tossir o, si algú té l’oportunitat, fer manetes. Jo m’ho passo bé mirant la història que em volen explicar i, tot i que, en ocasions hi ha pel·lícules per oblidar, generalment sempre hi trobo alguna cosa positiva.

Com deia després d’uns mesos de no anar al cinema des de l’estrena de “13 rosas”, he vist tres pel·lícules quasi de cop, tres històries recomanables i molt diferents entre elles. Vaig retrobar-me amb les butaques del cinema a Madrid on vaig veure “American Gangster”, una pel·lícula de Ridlley Scott que segueix la saga del “Pradino” i que mereix situar-se entre les bones produccions que he vist darrerament del cinema de gangsters, en aquest cas protagonitzada pel Denzel Washington i Russel Crowe, ja que narra la història d’una part de la màfia dominada per un clan negre.

L’altra pel·lícula va ser “En el valle de Elah”, aquesta la vaig veure a Tarragona al costat d’un públic bastant educat, tot s’ha de dir. Es tracta d’una dramàtica història amb el rerefons de la guerra d’Irak i d’un ex soldat retirat (Tommy Lee Jones) i la seva dona (la sempre atractiva Susan Sarandon) i una inspectora de policia, Charlize Theron, que volen esbrinar la mort del seu fill en tornar de la guerra. Pel·lícula crítica amb el govern Bush però sempre amb la dosi de patriotisme una mica ranci que tenen els yankees.

La darrera pel·lícula que he vist va ser a Barcelona, al Casablanca, un petit cinema de dues sales situat prop de Gràcia on encara fan pel·lícules en versió original. Allí vaig veure “Viaje a Darjeeling”, de Wes Anderson, una divertida comèdia americana però amb interès i excel·lents diàlegs i situacions, a més d’una gran selecció a la banda sonora original. Narra el retrobament de tres germans que decideixen fer un viatge a l’Índia per retrobar-se espiritualment. Realment estrambòtica i encisadora al mateix temps.

Segurament després de veure aquestes tres pel·lícules m’han tornat les ganes d’anar al cinema. Suposo que aquesta pot ser una de les solucions per evitar que la gent deixi d’entrar a les sales: que les pel·lícules siguin bones. Deixem-nos estar de Goya i dels Oscar. El premi l’hem de donar nosaltres.