De Torrent a Murakami (en dos posts)

Un admirador ocult crec que des de l’Espanya profunda s’ha queixat reiteradament de l’incompliment que estic fent en aquest blog. Vaig dir en els seus inicis que aquest modest altaveu de les meves idees, opinions, gustos i recomanacions estaria el més allunyat possible de la política. El cert és que no ho he aconseguit fins ara, doncs alguns dels últims posts fan referència al moment preelectoral en el qual ens trobem i del qual és bastant difícil allunyar-se. Intentaré rectificar-ho amic meu, però com bé diu un altre amic, molt més proper, la política ho envaeix pràcticament tot.

També vaig dir-li a aquest amic de la llunyania que tenia ganes de llegir “Vida i Destino”, tot i que en aquests moments no disposo de temps suficient per capbussar-me en aquesta immensa obra, una obra que també he llegit que és extremadament lenta i grisa, segurament com la Unió Soviètica de l'època. Per tant, les mil i pico pàgines d’aquest llibre les tinc en standby, tot i que ho intentaré més endavant.

Avui sí, avui parlaré de llibres i de dos dels meus autors favorits, segurament els que més conec perquè ho he llegit quasi tot. Es tracta de dos escriptors que, aparentment, no tenen res a veure. Parlo del valencià Ferran Torrent i del japonès Haruki Murakami, dos autors que, casualitats de la vida, acaben de treure nou llibre quasi al mateix temps. “Només socis”, es titula el llibre del l’autor de Sedaví que ha editat Columna i “Sauce ciego, mujer dormida”, editat per Tusquets, tot i que suposo que també sortirà en edició catalana.

A Ferran Torrent el recordo de finals dels 80. El vaig escoltar per primera vegada, crec, en una un programa a Catalunya Ràdio em sembla que amb el Quim Monzó, el Ramon Barnils i el Jordi Vendrell, els dos últims desapareguts malauradament. Allí feia un consultori mèdico-sexual des de la ciutat de València crec que interpretant al Doctor Llaella (o alguna cosa semblant) amb el seu característic sentit de l’humor. Vaig adquirir alguns del seus primers llibres de la saga del l’inspector Butxana ja que l'inici del Torrent caldria situar-lo dins l'univers de la novel·la negra. El vaig anar seguint any rere any amb tots els seus llibres. No acabo d’entendre per què em va despertar tanta simpatia, però segurament el fet que els seus personatges estiguin extrets de la vida real, que utilitzin el català en àmbits de la vida en la qual sembla que no es pugui parlar en aquesta llengua. Que ens ofereixi situacions quotidianes, que ens mostri una zona del País Valencià, el seu cap-i-casal i també les zones rurals que no son diferents a les nostres, tot i que alguns ens ho vulguin fer creure; tot això em va ajudar a pujar-lo al meu particular pòdium literari. Amb Torrent de seguida et trobes en mig d’un llibre d’acció, hi trobem les descripcions justes i necessàries, ni més ni menys. T’ho passes bé. De vegades massa bé, els seus llibres corren molt. Els agafes i no pots deixar de llegir-los. Voldries que les pàgines del Torrent no s’acabessin, però, en un obrir i tancar d’ulls, ja et trobes al final, amb un desenllaç sempre sorprenent, tot i que pel mig aconsegueixes assaborir moments inoblidables. Qui no el conegui, li recomano la trilogia “Gràcies per la propina”, “La mirada del tafur” i “L’illa de l’holandès”, tres llibres autobiogràfics que ja ens ofereixen un dels elements més característics de la seva producció: les causalitats i les sorpreses inesperades que, en un tres i no res, donen un canvi dràstic al llibre i a la vida dels personatges. Molt més irònica és la segona trilogia, la que fa referència a la vida político-social-festiva-econòmica-esportiva de València, la València dels últims anys, la que ha dominat el PP, la del pelotazo immobiliari. No ho sé, però al Ferran Torrent li desitjo el millor pels pròxims anys. Ens ha de continuar sorprenent. Sense grans pretensions, que la literatura també és per passar-s’ho bé.

Volia parlar també del Murakami en aquest post, però he decidit deixar-ho per demà. Se m’ha fet tard.