El dia després

És evident, o això crec jo, que després de les eleccions generals cap reflexionar una mica encara de política, tot i que desitjaria que el nivell del debat entre els partits s’apagués una mica durant uns mesos més que res perquè la gent pogués descansar una miqueta. És evident que s’han de comentar els resultats electorals de l’Estat, de Catalunya i de Tarragona, on els votants socialistes han tornat a donar la majoria al PSOE.
El PSOE ha estat capaç de recollir tot el vot de la por anti-PP i ha esgarrapat una mica a tot arreu, a Galícia, a Catalunya i al País Basc, on tots els partits petits o minoritaris han tingut una davallada important. El PSC a Catalunya ha fet callar d’un cop tots aquells que n’havien criticat la seva gestió. Alguna cosa hauran fet els socialistes catalans quan han estat capaços de recollir part dels votants d’Esquerra i d’Iniciativa.
El PP a Espanya, en el seu conjunt, ha millorat de forma considerable, però al País Basc i, sobretot, a Catalunya, els populars continuen fracassant. I el cert és que em sento tremendament content que l’estratègia de la por de la senyora Nadal i del senyor Sirera, de l’infàmia que han fet anar amb la persecució del castellà a Catalunya no li ha donat bons resultat. Només han aconseguit un trist diputat de més per Lleida que, de fet, estava en totes les travesses. Ara caldrà esperar que passa al PP i saber, principalment, quin paper juguen els creadors d’opinió a Espanya. Estarem disposat a sentir quatre anys més de crides apocalíptiques d’en Jiménez Losantos, Pedro J i calanya d’aquest tipus?
A ERC, també hi haurà ball de bastons. Falta saber si els crítics aprofitaran el cop per intentar saltar a la jugular de Carod i l’actual direcció. Segurament, alguns dirigents d’ERC no van saber valorar que el vot de l’efecte Carod era molt més gran que el vot real que els republicans tenien consolidat. A Tarragona i a Lleida s’ha demostrat clarament i ha estat el PSC qui n’ha tret rendiment.
Qui no s’ha mogut de lloc, tot i guanyar un diputat a l’últim moment, és CiU. Els nacionalistes han aconseguit allò que volien, intentar condicionar a Madrid i, de retruc, provocar una certa crisi a Catalunya per veure si poden fer caure el tripartit. El que passa és que els 169 diputats del PSOE fan que Zapatero pugui prioritzar pactes amb altres formacions o passar-se quatre anys fent equilibris. Veurem què passa.
Per últim, Iniciativa també s’ha vist afectada pel creixement del PSC. El discurs del Joan Herrera s’ha vist escombrat pel vot de la por a l’arribada del PP tot i la coherència d’algunes propostes. A més, els socis a Madrid s’han fotut una òstia de campionat, tot i conservar quasi un milió de vots, que només els serveix per un diputat. La nova llei electoral que tan reclamava Llamazares haurà d’esperar i, segur que ell ja no la veurà.
El PSOE i el PP volen el bipartidisme per evitar condicionants d’altres partits. Quasi que ho han aconseguit. Esperem aconteixements en els pròxims mesos. Mañana ­-com deia aquell- hablaremos del gobierno.